Xerrada amb Sergi Pàmies

Ahir Sergi Pàmies va ser el convidat de l'assignatura Autors Coetanis de Filologia Catalana de la UB, perquè tot i el discurset d'uns i altres que enuncia que els estudis de filologia no tenen en compte les obres literàries escrites recentment (i, per tant, això podria ser un problema a l'hora de valorar críticament autors encara no "canonitzats" pel pas del temps), aquesta assignatura fa anys que convida escriptors actuals a l'aula i gaudeix de molt d'èxit entre els estudiants d'últims anys de llicenciatura i grau.

Se li va preguntar sobre la professionalització d'ell com escriptor (del pas de comptable a escriptor i també de la poesia a la prosa o, com va dir ell, "poemes en prosa" en molts casos), de les motivacions de l'escriptor, del que va significar el primer llibre (T'hauria de caure la cara de vergonya, lectura que els estudiants havien treballat a classe), la cerca de títol i l'ordenació dels relats en un recull, l'estatus del conte envers el de la novel·la, la gestació dels contes. Però el que va generar més debat entre el grupet que m'acompanyava va ser la relació de l'escriptor amb la crítica, de la qual l'autor es distancia (i ben fet que fa), però que va comparar amb el metge que fa una autòpsia d'un cos amb més o menys gràcia. Si el cos pogués parlar, ell té la veritat del que va passar. I aquí és on no compartim aquesta afirmació que hem sentit en boca de més escriptors. L'escriptor se sol caracteritzar per escriure sense pensar en les moltes interpretacions que en podran traure els lectors, sense ser conscient de la intertextualitat de la composició, sense arribar a intel·lectualitzar tot el procés. I això ho fa el crític, però també el lector. Quan l'obra passa a les mans dels lectors com més bona és la idea del relat, més lectures en podran fer els lectors, suscitarà més evocacions, ens dirà "personalment" més coses a gent diferent i de tot arreu i això precisament és el que la fa universal.

A la tarda vaig poder assistir a la conferència de Teresa Espinal "A la recerca de principis universals del llenguatge: l'evolució de la gramàtica generativa" que, a més d'atraure'm l'atenció sobre l'adquisició de les llengües naturals, els universals de linealitat, jerarquia i recursivitat de totes les llengües, el concepte de "sintaxi" per als generativistes com Chomsky, l'estudi de la llengua en relació amb el funcionament de la ment i el naixement del minimalisme; em va interessar especialment pel breu debat que va generar sobre les diferències entre els plantejaments (i la filosofia) que hi ha darrere del generativisme i els de la lingüística computacional. Un bon tema per reflexionar-hi.