dissabte, 9 d’abril de 2011

La Trieste de Magris


Fotografia d'IgorTrieste del Palazzo del Comune di Trieste de la Viqui.

Avui, per sorpresa, m'he trobat dinant a Barcelona amb la meua família, en un restaurant italià (el Da Greco), on vaig estar per darrera vegada el Sant Jordi passat. Era una bona manera d'ambientar-me. Com que ja estava a Barcelona i hi havia quedat a les cinc amb J., tenia temps d'anar a traure el cap al CCCB, on avui es podia visitar de forma gratuïta una exposició que tenia ganes de veure des que la van inaugurar, però per naps i per cols no ho havia pogut fer fins avui: La Trieste de Magris.

A mi aquest títol ja m'evocava moltes sensacions i vivències i el resumet que acompanya els pamflets, encara més. Per explicar com va anar que visités Trieste totsola el gener que vaig anar a Venècia amb dos amics alemanys, un francès i una espanyola, us hauré d'explicar que no hi vaig anar com a viatgera ingènua que no sap què busca. Jo, igual que els homes medievals que es fartaven de llegir llibres de viatges abans d'emprendre els seus viatges a Orient, potser en busca de les terres del Preste Joan, aquells darrers mesos havia cursat a la Università Degli Studi di Torino, sense saber per què l'havia triat, una assignatura sobre Italo Svevo que em va entusiasmar. La professora, que aconseguia entusiasmar l'alumnat i que semblava molt estricta, ens parlava d'aquella Trieste portuària que, de tanta gent de procedència diversa que s'hi passejava, havia esdevingut un no-llloc.

Me la imaginava amb un encant especial, la Trieste on havia viscut Joyce i s'havia implantat la psicoanàlisi, la Trieste de Svevo (durant el curs vaig llgir-me Una vita i Senilità i em reca no haver pogut emprendre encara la lectura de La coscienza (paraula que em costava molt d'escriure als apunts) del Zeno. A poc a poc aquella es va anar convertint amb la meua assignatura preferida (potser juntament amb la de la dialectologia perceptiva, que impartia Tullio Telmon, un professor entanyable. Això era el que significava Trieste per a mi, i això que encara no havia sentit a parlar d'Umberto Saba ni de Claudio Magris.

Va ser mentre estudiava per a l'examen final de l'assignatura que no podia deixar d'imaginar-me la ciutat, que va anar agafant cada vegada més importància que l'autor i que va acabar determinant que afegís una parada més la viatge que m'havia de dur a Venècia, Trieste, Udine, Pàdua i Verona, si no recordo malament. L'entrada a Trieste en tren va ser espectacular, recordo l'arribada a la vora del mar i que la primera cosa que vaig visitar va ser aquella plaça que dóna al mar i que, segons m'he assabentat avui a l'exposició, quan bufa el vent arrossega els vianants despistats mar endins. Però no hi vaig trobar el que hi havia anat a buscar, recordo que les meues passes van ser les més solitàries del viatge i que després d'haver visitat una església dalt d'un turonet vaig asseure'm a trucar el que aleshores era el meu xicot. No hi vaig saber trobar cap dels escriptors que m'havien acompanya durant els darrers mesos (a Joyce ja el coneixia d'abans). Per sort, no m'hi vaig estar gaire i l'endemà em penso que ja marxava a Udine, feia un dia plujós inoblidable. A Udine la gent m'hi va rebre amb els braços oberts, em van omplir de llibres i vaig visitar l'acadèmia friülana. Hi vaig fer treball de camp, el camí que em duria a dedicar-me a la sociolingüística durant uns anys.

A Magris el vaig llegir uns anys més tard, quan J. i jo planejàvem un viatge a Budapest per a celebrar el nostre segon aniversari. Vaig llegir-ne Danubi, de manera que el recorregut a través del llibre que es proposa en una de les sales de l'exposició m'ha anat com anell al dit.

A l'exposició encara hi he descobert més atractius de Trieste, una ciutat que sembla que m'atrau des de la distància, però que un cop em té no m'atrapa. Qui sap si ara la visitaria amb uns altres ulls. Malgrat que només li he pogut dedicar una hora l'entreteixit d'escriptors que es troben en una ciutat tan poc italiana com Trieste m'ha deixat molt satisfeta i ha augmentat les meues ganes de llegir més obres dels autors que hi han anat sortint, més dels que m'esperava.

Però ja eren les 5 i J. m'esperava per anar a veure El llac dels cignes al Teatre Tívoli. Un públic maleducat, el príncep no m'ha agradat gaire, però els cignes m'han fet sentir el que és el ballet per a mi.

Al restaurant on hem anat a sopar els afeccionats a la USAP celebraven la victòria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada