Desclassificats al Villaroel

Vaig anar a veure-la atreta pel resum d'una trama que recordava vagament El mètode Gronholm, amb el qüestionament de fins on som capaços d'arribar a la societat (o més aviat ciutats) actuals, quan ens hi va la vida familiar i la professional, amb el plantejament d'una situació de la qual els protagonistes no es poden escapar sense fer abans una reflexió ètica. I no és que a Desclassificats tots aquests elements no hi siguin, però acaba fent l'efecte que si hi predominés una voluntat de concisió que ajudés a mantenir el suspens i la tensió en l'espectador l'obra s'hauria d'enllestir en una hora curta en lloc de l'hora i 20 minuts que dura. Hi ha massa digressions secundàries (s'instisteix massa en l'afer Cáceres, per exemple) que tenen la funsió de produir un destensament, un efecte còmic en l'espectador, sobretot a l'inici de l'obra, però que no porten gaire lluny i que poden fer feixuga una obra breu i poc enrevessada com aquesta. Al final, el desenllaç de la gran intriga no aconsegueix causar gaire sorpresa en l'espectador.

El plantejament, molt ambiciós, bona interpretació per part dels actors, però no acaba d'aconseguir l'efecte reflexiu o purgatiu que voldria.