Arashiyama (excursió des de Kyoto)

Passeig del bambú. 

Aquell dia no vam matinar gaire. Vam fer cap a l'estació de Kyoto a mig matí, després d'esmorzar (occidental, perquè als seus esmorzars no ens hi vam poder acostumar: arròs, sopa, peix... patates fregides -no sé si eren part del bufet entès com a oriental o occidental) i vam comprar a la màquina bitllets de tren per anar a Arashiyama. Plovia. Per tant, J. també va comprar un paraigua. La nit abans havia fet una cerca ràpida per preparar l'excursió i teníem diversos objectius: caminar pel passatge de bambú (jo no parava de parlar del jonc), veure el Tenryuji Temple i els jardins que l'envolten, la casa del cinematògraf Okochi Sancho Vila, que està en plena naturalesa i ens van acollir amb un te calent i una pasta que ja us vaig ensenyar en una altra entrada, el pont de fusta Togetsukyo i el passeig de bambú fet amb columnes que representen teixits de quimonos, fet per un artista en una de les estacions del poble. Vam fer una passejada pel centre, també, però vam acabar ben xops (i ens vam perdre uns quants cops). També vam topar amb molts altres petits temples.

Què, us agrada el disseny nou del blog?

Quan ens el vam imaginar, vam pensar que seria un viatge extraordinari, ben lluny, una cultura molt diferent que ens atreia als dos, per les circumstàncies... per això també vam triar l'estació de l'any en què hi aniríem i no ens vam limitar a sortir directament després del casament (tot i que hi ha altres motius per fer-ho així). Quedava massa (i ara massa arriscat perquè no se sap mai com caurà) per anar-hi a la primavera i veure els cirerers florits, però també havíem llegit que la tardor era preciosa al Japó i que les dues estacions són molt recomanables pel clima. Encara hi vam afegir la segona part del viatge, la de relax, sense estar-nos de llogar un bungalou damunt de l'aigua. Pur luxe. Però sempre penses que al cap d'uns anys potser farem un viatge llunyà igual de meravellós, que ens durà a terres desconegudes, de les quals tenim poques referències i que ens captivarà tots els sentits. Amb tot, avui J. m'ha demanat si pensava de debò que mai tornaríem a fer un viatge tan bonic com aquest. Primer he dit que sí, tota convençuda, que ens queden molts llocs amb paisatges fora de sèrie, cultures que ens semblen tan exòtiques com la japonesa, indrets idíl·lics i altres que ens facin sentir com a exploradors, continents encara més llunyans. Un cop ho he dit, he dubtat. He pensat en els viatges inesperats, com Egipte o Jordània, que em van deixar embadalida. Podria pensar en la descoberta que vaig fer sola i, després, a poc a poc, dels EUA. I m'han vingut al cap Istanbul (tot i que ara no hi aniríem), la Xina (i, de seguida, les impressions que en va rebre A. fa pocs mesos i com de poc ens pensem que ens agradaria la societat xinesa, a més de la situació política), la naturalesa del Brasil de F., que no m'hi para de convidar, la cultura inca del Perú, els paisatges d'Islàndia o les casetes de les illes gregues, Yellowstone i els parcs naturals dels Estats Units que fa temps que tinc pendents. Austràlia, on no sé què hi trobaríem. I, potser perquè encara ho desconec, ens falta algun dels elements que tant ens van encisar del Japó (el menjar, no me l'esperava). Tots dos hem coincidit que seria més fàcil tenir una experiència similar de les Maldives en un altre paradís idíl·lic de platja, com ara Bora-bora, si en tenim l'oportunitat. I repetir un viatge (encara que en canviïs el recorregut) no té el mateix component de sorpresa. Qui sap. Tant de bo quan ens tornem a decidir a fer un viatge lluny (que de moment tenim al cap moure'ns més a la vora), els esquemes es tornaran a trencar i ens deixarà embadalits. 

Quan érem allí era capaç de dir que, si hagués de triar, em quedaria amb l'excursió vora el mont Fuji i els torii del temple de Kyoto, però fent memòria encara és més difícil. Potser perquè J. duia els calcetins banyats i no s'ho va passar gaire bé a la tornada a l'hotel (s'havia constipat el dia abans quan miràvem les projeccions de les escales de l'estació de Kyoto a la intempèrie) Arashiyama no és un dels dos indrets triats aleshores, més per compromís que per res més? Perquè ens va sobtar cada dia i cada lloc nou, no paràvem de dir-ho, però ara en veure les fotografies (on, a més, sortim esclafint a riure cada dos per tres i amb teca a les mans) i recordar-ne les anècdotes, és tota una incògnita pensar com vaig poder-me decidir.