La relativitat del temps

Tornem-hi. Normalment, no deixo entreveure temes gaire personals i, encara menys, professionals. L'altre dia us vaig copiar el fragment inicial de l'escrit autobiogràfic "Quarters per a la rentadora" sobre la pròpia experiència vivint als EUA durant un període de dos anys (amb data final a l'agost). La major part dels amics es quedaran, n'hi ha altres que ja comencen a preparar les maletes. Boston és un espai de pas, sobretot per als investigadors joves. El mot "eufòria" encapçalava el text que vaig penjar. Així va ser com va començar aquesta aventura, que mesos abans que tingués lloc el viatge, ja vaig anunciar al blog (i que segueix sent una de les entrades més visitades, amb només un paràgraf en què us deia que, aquesta vegada, també compartiria el viatge amb vosaltres). 

Però també hi ha moments durs perquè tens les persones que estimes (encara que no totes) lluny i, després de l'estiu, hi vaig pensar molt. Hi ha altres moments angoixants en què és el final de l'aventura el que t'espanta. No perquè torni a casa, al meu país, amb la família, J., els amics que hi conservo o perquè sigui un ésser nostàlgic, que no m'hi considero gaire. Per motius pràctics. Perquè, al capdavall, a l'agost s'acaba aquesta etapa, però també s'acaba una feina. Això m'ha tingut una mica amoïnada, darrerament, però, al final, la decisió sempre és la mateixa: gaudir i viure intensament els mesos bostonians que queden. Tota aquesta riquesa, la portaré dins. I tinc bones notícies: a Setmana Santa em vindrà a veure la família! Esperàvem a veure si J. vindria per aquelles dates, però a la feina li han dit que ho pot combinar com li vagi millor i, com que mons pares i ma germana no tenen tanta llibertat de calendari, tindré dues visites abans de l'estiu i no m'ho esperava!

I l'hivern està fent bondat i de feina en tinc un munt!