Correspondència electrònica

A vegades rebo correus d'antics alumnes. Alguns em demanen consell, altres m'expliquen els projectes que tenen o com els va. Aquests són dels millors correus que rebo i els miro de guardar com un tresor ("miro", perquè he esborrat més d'un cop la carpeta VIP sense voler; abans imprimia els correus que volia guardar en capsetes, però ara fa molt que no ho faig i, des que sóc aquí, m'he quedat dos cops sense carpeta VIP, una pèrdua de dimensions més que considerables, a hores d'ara. Així que, per trencar amb aquest cicle, ara l'he anomenat d'una altra manera, a partir d'una idea que vaig llegir i que en fa canviar una mica la finalitat).

A vegades em costa més contestar del que voldria i, com que les respostes també triguen, perquè els correus que depenen d'accions quotidianes passen davant, cada vegada trobo més que la correspondència electrònica que significa alguna cosa per a tu com a persona, torna a assemblar-se al correu postal. I mira que escric, al llarg del dia, tant que ara em fan mal els dies. A les persones significatives de la meua vida: per whatsapp, correu, Facebook, fins i tot Twitter, a vegades per Skype si no acaba de funcionar, missatges... i encabat estan totes les versions de missatges de veu.

Avui, dins d'uns d'aquests correus, que ja em vaig llegir quan va arribar però que volia rellegir i contestar amb el temps que mereix, m'hi he trobat una fotografia. Quan el vaig obrir des del mòbil em devia passar desapercebuda. S'hi veu una cova, amb una de les meues antigues alumnes d'esquena. Damunt de l'entrada de la boca de la gruta, en italià, hi diu: els pensaments volen. I nosaltres intentant materialitzar-los, a vegades abusivament.

Avui també he col·leccionat un altre correu, un de l'irlandès que vaig conèixer a l'aeroport. Aquest també tenia una fotografia adjunta, però ja l'havia vist quan el vaig obrir per primer cop fa unes setmanes. Som nosaltres a l'aeroport de Toronto, fent escala cap a llocs diferents, junts abans de Nadal. Ens vam trobar un instant, des de diferent origen (ell havia estat, en realitat, a Nova York) i amb diferents destinacions. Amb les històries de les nostres vides explicades en espai internacional entre copes i cervesa. També li he contestat avui.

Ara al març hi ha un congrés dels macro a Boston. Em va escriure una doctorand del King's College de Londres. La vaig conèixer quan ella era estudiant de màster i jo feia una estada de recerca a la ciutat pel doctorat. També anirà al congrés i em vol veure. Li ensenyaré la universitat. Hi ha tres amigues d'aquella estada a qui m'agradaria molt veure aviat. Amb una hi parlo una vegada a l'any per Skype o pel mòbil o un parell. Amb l'altra ens vam retrobar a Barcelona un parell de vegades, després de l'estada i ara la tinc a Facebook. Es va casar fa un parell de setmanes. De l'altra en sé poca cosa, però em va fer unes il·lustracions precioses amb aquarel·les per als contes que vaig publicar a la Revista de Catalunya fa un parell d'anys.

Avui feia tres anys (i no ho pareix) que ma germana va anar d'Erasmus a Ferrara. I ara acaba d'acabar la carrera. Al setembre, farà deu anys que jo vaig fer el meu a Torí. C. encara m'escriu per Whatsapp, de tant en tant, per saber si pot tornar-me a visitar a Barcelona. És inevitable que pensi en els meus amics d'aquí i ja comenci a enyorar-me. Alguns se'n van abans que jo; altres es quedaran aquí molts anys. 

Si us pregunteu on vull arribar amb aquest escrit, potser us decebrà saber que no ho he pensat. Potser quan el rellegeixi tindrà sentit per a mi. Potser serà un altre escrit, dels molts que fem al dia, que no caldria imprimir mai.