El primer mes (i escaig)

Des que vaig tornar, tinc la sensació que no he parat. La prioritat, un cop vam tenir la data de casament (amb els indrets per a la cerimònia i per a l'àpat reservats), va ser la cerca de pis a Barcelona, que vam fer en un temps rècord, però amb molta dedicació per part nostra. No coneixíem el barri on vivim i, tot i que vam triar el pis perquè era perfecte per a les nostres necessitats i perquè estava a prop del metro (i de supermercats!!), no sabíem que estaríem tan ben situats. Des que ens hi vam instal·lar (fa unes tres setmanes), m'he mogut moltíssim per la ciutat perquè l'arribada del setembre ha fet que rebés invitacions, tant com a investigadora com a escriptora, per participar en activitats diverses. Em sap greu que hagi hagut de dir que no alguna vegada, però les obligacions laborals (tinc un encàrrec editorial curtet i havia d'escriure la memòria final de la beca) m'ho han impedit. A més, he volgut gaudir de valent de l'experiència d'anar-nos-en a viure junts, J. i jo. Encara estem moblant el pis, perquè no hi havia ni electrodomèstics i mai no m'hauria imaginat que requeriria tanta energia, tants de detalls (perquè, tot i que un lloguer sol ser temporal, no és el mateix concepte que quan agafes un pis en el qual penses que et quedaràs dos anys i tornaràs al teu país). Aquí hi tenim aixovar i tot. I també procuro que les nits i els caps de setmana, almenys un dia, siguin nostres, sense tanta feina. Perquè podia parèixer que ara estaria més ociosa, però amb prou feines he tingut temps de buscar la propera. Estic molt contenta de com va tot, de tenir la família a prop (jo ho noto, encara que no em vegin cada dia) i J. amb mi. Al començament, més que la ciutat, enyorava els meus amics, perquè aquí havia perdut molts de vincles. Si em llegiu, penso en vosaltres i us vaig escrivint per Facebook, encara que menys dels cops que hi penso. No he pres cap decisió sobre el blog, però en segueixo uns quants (i còmics per fascicles en línia) i sempre m'ha servit com a diari, sobretot ara quan em costa mantenir l'hàbit de les fitxetes. Aquests processos vitals, moments de transició, passen molt ràpid i encabat costa de recordar com ens sentíem. J. també comença projectes nous aquest mes i jo em deixo sorprendre, tanco fils i preparo els propers passos.

A l'inici em sentia una extraterrestre. Tenia dificultats per treure la targeta del metro, estava desorientada als supermercats i a l'hora de fer servir les aixetes, no m'aclaria amb el funcionament d'un país que és el meu i d'uns horaris que no recordava. I tot era poc dolç. Així que el període d'adaptació que vaig fer a l'anada, també l'he fet a la tornada. A vegades faig comentaris sobre els dos anys que he viscut als EUA (quan a molts d'aquí els pareix que vaig marxar un any, uns mesos) i sona gros quan va passar tan ràpid i es fa estrany que hagi estat jo mateixa, tot i que m'ha fet qui sóc ara; per sort, que no sigui ben bé la mateixa, no és un problema per a les persones que m'envolen i jo opino que això és créixer i que, aquí o allà (sobretot quan vius amb molta intensitat un període de temps), tots creixem o, almenys, diria que fluïm.

Aquest matí m'he aixecat més tard (darrerament, com que J. matina i fa servir tants despertadors com jo, m'aixeco quan marxa), he esmorzat i navegat sense sentit molta estona. Porto un bon trot i, el fet de no tenir una rutina, sinó de fer presentacions a congressos, classes puntuals a la universitat després de dos anys sense docència, viatge familiar, entrevistes a la ràdio pel llibre o per la carrera professional, signatures a la Setmana del Llibre en Català, àpats de retrobada, celebracions familiars... fan que aquesta mena de descans encara em sigui més necessària. Per això, avui us escric, encara que sigui breument.

P.S. Vaig pensar fer una entrada sobre com buscar pis a Barcelona, igual que vaig fer amb Boston, perquè funciona de manera completament diferent, fins i tot oposada, però vaig desistir per manca de temps.