Un altre any que s'escola, i quin any!

L'altre dia vaig rellegir la darrera entrada que vaig escriure l'any 2015, en què parlava dels darrers sis mesos, marcats per la reflexió constant. Definitivament, el 2016 em arribar carregat de serenor, que ja em convenia i la tornada d'aquell somni fet realitat dels dos anys a Harvard, aquest agost, ha estat l'inici de molts altres projectes, que aquests darrers mesos han afavorit la faceta més personal. Canvi d'escenari, d'éssers estimats, de casa i de feina. El 2016, m'acabava de redescobrir i he viscut un munt d'experiències que m'han omplert i m'han sorprès.

En primer lloc, (per ordre cronològic), ha estat un any de viatges dins dels EUA, mentre que durant el 2015 no em vaig moure gaire de Boston (Miami, Chicago, Nova York, Orlando, Saint Louis, els pobles dels voltants de Boston i Cape Cod) i també a Europa, en aquest cas només per congresos (Londres, Bèlgica), en l'altre, combinat. A més, vaig viure el Quatre de Juliol amb intensitat. En segon lloc, vaig aprofundir amb amistats amb aquelles persones que encara ara segueixen sent les meues confidents (només cal rememorar la conversa de divendres de dues hores i mitja per Skype amb A.) perquè hi ha un vincle molt especial, intel·lectual i afectiu. En tercer lloc, l'any 2016 sempre el recordaré com aquell en què J. i jo ens vam prometre a Walt Disney World uns dies abans de Sant Jordi. Aquell viatge va ser dolç com una pre-lluna de mel. Va ser la visita de J. als EUA després de tant de temps vivint-hi. Les fotos parlen per si soles. Se'ns veu radiants, un esclat de felicitat. En quart lloc, el comiat de soltera als EUA, perquè va ser espectacular. No sé si en celebraré un altre (tant de bo me n'organitzin un un meset abans del casament), però aquell, que jo mateixa havia preparat, no m'esperava que anés així. Totes les convidades s'hi van bolcar i en van fer una nit boja inoblidable. Quants cops vam riure, després, en pensar-hi! En cinquè lloc, el retorn i, de seguida, (l'endemà), els primers preparatius del casament i, aviat, els quatre a la botiga en què em vaig emprovar vestits de núvia per primera vegada i vaig sortir-ne amb l'encàrrec fet. I, immediatament, la troballa que vam fer del pis, amb tres habitacions, i els mobles que, de mica en mica, hi anem incorporant. Perquè encara ens queda una miqueteta per tenir-ho enllestit, però ara ja no urgeix. El retorn també ha anat acompanyat d'invitacions acadèmiques i de molt de moviment literari amb Glopades de riu. Finalment, vaig signar llibres com a autora a la Setmana del Llibre en Català i he fet presentacions de llibres i me n'han demanat més. També aniré a un club de lectura molt aviat.

En aquest retorn, la família hi ha jugat un paper molt important. És cert que jo pensava que, com que ja feia dos anys que m'havia independitzat, no es notaria la transició a la llar (perquè ara, per primera vegada, no m'acontento amb una cullera, dos gots i, com a molt, un suro per enganxar-hi postals), però viure a prop dels pares (bé, a Barcelona, com feia anys que havia imaginat) sense veure'ls diàriament o setmanalment també es fa estrany. Un altre aspecte important per a mi de la tornada, més enllà de començar noves amistats o de reprendre'n d'incipients, és que he volgut celebrar cada festa i honorar cada tradició: entre d'altres, vaig fer d'amfitriona de mons pares per la Castanyada i vam decorar la casa, vaig inaugurar el pis amb germana i cosina, vam visitar el pessebre de Barcelona i passejar per la Fira de Santa Llúcia (feia molts anys que no ho feia i ho teníem pendent des de feia tres anys, quan vaig defensar la tesi doctoral el 13 de desembre, dia de santa Llúcia), hem fet el pessebre i hem comprat i decorat l'arbre de Nadal. Enmig dels preparatius (que hem alentit una mica) del casament (potser més endavant, quan ja hagi passat, us en donaré més detalls, però ara no ho faig perquè vull mantenir secrets els llocs, menú... tot plegat), pareix que no parem. A més, també aprofitem que som a Barcelona per moure'ns-hi i fer-hi activitats. Molts d'aquests moments els he anat compartint al blog amb vosaltres. A poc a poc i després de dos anys de viure fora, m'he tornat a adaptar a la vida d'aquí. Sembla una simpleria, però quan vaig tornar encara hi havia conceptes que els pensava en anglès (encara que fes una feina solitària) i, sobretot, em va sorprendre que hagués de recuperar la pròpia veu. Es veu que quan parlava en anglès devia modular-la diferent, perquè les americanes tenen un timbre que no s'assembla gens al nostre i no sabia ben bé quin era el to que feia servir abans en català per a les converses formals. És el que m'ha costat més.

Posats a imaginar, també dibuixes les situacions amb optimisme i com una aventura encara més grossa. Durant aquests mesos, he enviat el CV per ofertes de feina diferents a les que he tingut fins ara (i suposo que per això, per manca d'experiència en aquell àmbit concret o perquè no havia seguit la trajectòria tradicional per estar-hi familiaritzat no les he acabat desenvolupant) i pensava que podria ampliar l'experiència laboral que tinc fora de la universitat i treballar en altres facetes que estan molt relacionades amb el que he fet. No ha estat així. No em reca especialment perquè he destinat l'energia a altres activitats i de temps me n'ha faltat, però ho veia com una oportunitat, tant per a les empreses com per a mi. Realment, el mercat laboral en humanitats segueix tan dèbil com quan vaig marxar, mentre que el de J. revifa. I els contractes són precaris, sobretot per als joves. El problema que tenen els actes literaris és que, un cop més, encara que ocupin temps i generin despeses econòmiques (començant pel transport), no en reps una remuneració i, en moments en què no n'hi ha (les beques a l'estranger no comporten atur), ho tens més present que mai. Penso que és essencial deixar-ne constància. 

***

El 2014 m'acabava de doctorar (va ser al desembre, tot i que havia dipositat la tesi al juliol i no m'havia ocupat gaire més temps) i vaig anar-me'n als EUA, encara incrèdula, encara en un estat d'embriaguesa per haver donat forma al somni de Harvard (sóc conscient que repeteixo el concepte). Aquell 31 de desembre vaig enviar Glopades de riu a cinc editorials i el 3 de gener de 2015 Voliana em va dir que el publicaria. Aquestes dues fites les tenia (les somniejava) des de feia tants anys que no puc recordar quan havia començat. Bé, als set deia que volia ser escriptora. Per tant, hauria pogut tenir la temptació de preguntar-me "i ara què?". Encara que de seguia pensant en la felicitat que sentiria el dia que em casés amb J. Afortunadament, de mides diferents, no deixem de somniar. 

***

Mai no vaig dubtar sobre el viatge d'anada a Harvard. Del de tornada, sí, sobretot a les acaballes del 2015. No m'he penedit ni un moment d'haver tornat i de voler construir un futur aquí Catalunya, encara que laboralment no sigui fàcil. De fet, mentre que he anat acomplint els propòsits que vaig anar penjant per a 2016, el de "trobar una feina nova i començar-la" no he acabat de cancel·lar-lo. He tingut fins fa un parell de setmanes un encàrrec editorial, però no requeria un contracte amb l'editorial i no han estat gaires diners. També he trobat la feina a l'Ateneu que, en principi, començaré al gener, però el curs encara no està obert (les matrícules sí). I m'han ofert feines que no s'ajusten al que busco i a les quals he dit que no (encàrrecs molt puntuals que no m'han despertat interès).

De totes maneres, durant molt de temps, pegava voltes al fet que, al final, hi havia acabat anant totsola i havia viscut aquella experiència sense J., a diferència del que inicialment havíem planejat. Estava contenta per com havia anat tot, però sempre pensava en la situació immillorable que hauria estat si ell fos amb mi. Recordo com li deia a MC i com ella contestava que ja arribaria el moment, que ara el que tocava, el que vivia, era magnífic. I ho era i ho sabia, i punt. Però. Però m'hauria agradat compartir-ho. Com la major part o tots els amics que tenia allà que venien de fora. Ara penso que sí, que hauria estat bonic, però també ho veig d'una altra manera. D'una banda, la nostra relació ha sobreviscut aquests dos anys de separació per arribar a mudar-nos junts i a preparar el nostre casament. De l'altra, aquella experiència no m'hauria marcat tant. No hauria vist com de forta, per dins i per fora, puc arribar a ser. Com em puc reinventar. Sentir una supervivent després del primer hivern. Sentir-me aventurera. A vegades penso en la llibertat de quan em vaig començar a atrevir a tornar a casa de nit a través de la foscor bostoniana. En la sensació de ser adulta. En certa manera, passada la neu, el procés d'adaptació, el temps, vençuda la reticència a seguir viatjant totsola (va ser, una vegada més, per un congrés, quan ja estava fastiguejada que hagués de tenir la responsabilitat de pensar en cada detall i poder-me treure les castanyes del foc en qualsevol situació sense dependre de ningú ni comptar-hi), allà a Toronto, a finals d'abril del primer any, la closca es va trencar i en vaig sortir reforçada. Aquesta fortalesa encara la sento. També el sentiment d'independència. D'acompanyada, per sort, ja fa temps que ho estic i la xarxa es teixeix més ràpid del que hom espera. Em penso que ho transmeto molt maldestrament, però aviat farem el sopar i vull publicar-ho abans que comenci la setmana.  

També temia que els dos anys als EUA s'esborressin de seguida, perquè quan vaig tornar de Londres i de Torí, em va parèixer que tot continuava (per a mi) com abans d'haver-me'n anat i que les vivències es desdibuixaven ràpidament. No. Sé que el que es rovella és sempre la llengua, tot i que, per sort, en practico les competències passives amb Netflix, també. Tanmateix, i malgrat que aquesta vegada no sento la nostàlgia de Torí i que els dies passen més rapidament que mai, els EUA m'han fet, també i hi són. Hi són per a mi i per als que m'envolten. I tenen sentit.

Encara no he escrit els propòsits d'any nou i confesso que, des que vaig tornar, no he dedicat els esforços que solc invertir (a més, xalo) en planificació. Això m'ha donat més flexibilitat en un moment en què m'ho puc permetre, tot i que temia que regnés el desordre absolut i tinc ganes d'estrenar l'agenda nova de Tintín. Assajo els punts d'enguany, malgrat que no només hi ha propòsits, sinó també grans esdeveniments:

1. El casament! (i lluna de mel).

2. Començar la feina nova (i no només la que he trobat, que no arriba a pagar factures, sinó també trobar-ne una altra i començar-la; a veure si em toca el número a llistes aviat, però, abans, necessito tenir un número definitiu). FET Gener de 2017.

3. Enllestir la part d'escriptura del projecte a quatre mans amb A. 

4. Bici, dues vegades a la setmana.

5. Llegir més.