dijous, 6 d’octubre de 2016

Octubre

Si el mes d'agost va estar marcat pel pis i el setembre pel començament del curs (i, de retruc, d'actes, congressos i classes, relacionats amb el llibre i amb el projecte de recerca que vaig dur a terme a Harvard), ara l'octubre ha arribat plàcidament, fins i tot amb un toc de peresa i amb la fresqueta característica de la tardor benèvola catalana. Amb ell, també ha arribat el sofà (que fa que el menjador es vegi gairebé acabat), esperem que ens truquin del restaurant que hem reservat per al casament, comencem a pensar en la lluna de mel i a preparar detallets que ens fan pensar en el gran dia. Sort que encara queden les proves del vestit, perquè el moment d'emprovar-me'ls va passar molt ràpid! La gent s'estranya que ja haguem pensat en certs aspectes (i no en altres), però ens vam prometre molt de temps abans perquè vivíem en continents diferents i ara muntem la casa i el casament alhora i amb tota la tranquil·litat del món.

No em quedo a casa gaire sovint i tot just ara he començat a mirar activitats de cap de setmana per Barcelona perquè fins ara no hem tingut temps ni de pensar-hi. J. ha començat a estudiar dos màsters mentre treballa i jo he tingut algun viatge pel mig. 

Ahir comentava a ma mare que, quan em vaig independitzar, com que vaig anar a viure en un altre país on no coneixia ningú i m'havia d'adaptar a la cultura (el xoc cultural a la tornada ha estat molt paregut i el període d'adaptació també s'ha allargassat en aquest sentit, encara que me'n fes creus) i començar una feina nova, no em plantejava com és que tot allò semblava una vida nova. El mes passat m'estranyava de trobar-me en aquesta situació, perquè el que s'ha fet més natural ha estat viure amb J. (en teníem moltes ganes i ens trobem molt a gust junts), però la resta (i encara no sé com descriure-ho) és nou i tenim la sensació que, malgrat que estiguem de lloguer, no volem viure en la provisionalitat (absoluta). 

M'encanta que el pis estigui tan ben connectat, que tinguem un supermercat i altres serveis a prop, que sigui... un barri. Al principi, vaig quedar amb amistats, però no he reprès una vida tan activa en aquest sentit (o això em pareix) com la que tenia als EUA. Quan mirava enrere, però, veia aquella vida tan tranquil·la, en un estudi (o pis d'una habitació) amb un colomar al pati, treballant en un horari flexible en un project que ja havia engegat (no semblava recordar-me'n de l'esforç inicial), de casa a la universitat i al supermercat i altres cops treballant des de la llar. El cap de setmana amb alguna quedada amb els amics. Des que he tornat, he estat sol·licitada a fires, a la universitat, a la ràdio (dos cops!), a dinars (també de la família de J.) i cada dia ha estat quelcom completament nou, sense una rutina: imagineu-vos tres dies de congrés (en el qual parlava), redacció de l'informe final de la beca, dues classes de professora convidada,... en una setmana. Perquè us en feu una idea. Anava data rere data i pensant quan compraríem un altre joc de llençols. Sense rutina, que mai no m'havia imaginat que en tingués (sempre evito aquesta paraula) i, a vegades, amb incertesa quan pensava en la propera feina i tothom donava per fet que no seria difícil aconseguir-ne una. Ara segueixo amb l'encàrrec editorial, que se m'ha allargat i tinc aquest mes i, fins i tot, part del següent, per enllestir-lo.

Ja us vaig comentar que no sabia fins quan escriuria al blog o si el reprendria un temps més tard. De moment, com que jo segueixo blogs de processos vitals, encara que no tinguin res a veure amb mi, i a mi m'agrada rellegir com he viscut etapes que, després, recordo d'una altra manera, vaig entrant. Sé que la família també ho fa. Ells que fan fàcil que no visquem en aquella provisionalitat i que tinguem, fins i tot, estovalles de mudar per a les festes. Pareix que ja han quedat (vertiginosament) enrere els dies en què J. i jo només pensàvem en què ens falta per passar la setmana: una cadira, els plats, quedar-se a casa perquè portin electrodomèstics, trucar a Jazztel. Ara podem continuar més pausadament i aquest dissabte tenim previst anar a buscar el meu flamant escriptori!

10 comentaris:

  1. Bien!! El escritorio es muy importante!! Y con octubre espero que llegue mi entrada prometida para agosto ;)

    Me alegro que tengas tantas actividades!

    ResponElimina
    Respostes
    1. ¡Vaya, hemos hablado por mensaje y no había leído tu comentario! Ayer lo fuimos a buscar y J. lo montó antes de ir a lo del Zombie Walk. También estamos disfrutando de actividades juntos los fines de semana, en casa o fuera, que ya tocaba y tengo ganas de que llegue la Castanyada (nuestro Halloween particular) para empezar a ver cómo nos organizamos juntos por fechas especiales. Esta semana ha sido más tranquilita y me he relajo después de mucho ajetreo y nervios por no saber cómo iría la búsqueda de un trabajo un poco estable. Ahora ya han subido mi ficha en la web de la escuela de escritura (creative writing) en el Ateneu y está previsto que, si el número de matrículas lo permite, empiece a impartir un curso en enero. Creo que te conté que era uno de mis sueños, poder dar clases de escritura. Sería de Narrativa. Me hace mucha ilusión, aunque me gustaría que ya fuese 100% seguro.

      Elimina
    2. Y darlas en la Escola d'Escriptura del Ateneu Barcelonès, una de las más grandes del mundo. ^^

      Elimina
    3. Esta noche he soñado que en tu blog enseñabas a hacer una sandía decorada con otros ingredientes. :S intentaba hacer la receta.

      Elimina
    4. Qué bien suena eso!! Seguro que lo consigues ;)

      Aquí también tenemos fiestas de castañas aunque yo no estaré para la fecha, suelen ser para el día de todos los santos y ya estaré por Boston con las calabazas.

      Pues sandias no creo que decore por ahora, pero a ver si me pongo a hacer migas y subo la receta antes de irme. Esta mañana se lo he dicho a mi tía y no me puedo ir sin hacer eso.

      Elimina
    5. ¡Eso quiero verlo y en Boston no faltan días de lluvia en esta época!

      Elimina
  2. El primer curs al Marroc no vam tindre sofà fins abril!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja deia jo que no era imprescindible i ningú no em donava la raó. :D

      Elimina