Taller de creació literària

Aquests dies hem descansat (i desconnectat -no he contestat cap correu relacionat amb la feina- i dormit molt), llegit prou i estat amb la família. De fet, tampoc no vaig mirar el llistat de tasques pendents de Bodas.net fins ahir i no hem avançat amb els mobles, però això és relaxar-se.  Ja us vaig dir que no volia fer un seguiment de tots els passos per preparar el casament per evitar que se'n sàpiguen gaires detalls, com ara sobre el tast i la tria del menú, però hi ha qüestions que sí que vull compartir. Aquest ha estat el primer dia de Nadal que J. i jo hem passat junts, després de negociacions sobre com repartiríem els dies de festa, enguany i els propers anys. I el vam passar al poble. Així que dimarts vam aprofitar per anar a Tortosa amb ma mare i mirar tres botigues (una de les quals, de decoració, està a punt de tancar) per triar lloc per fer llista de nuvis. Malgrat que ja no es porta gaire, perquè cada vegada es prioritza més donar el número de compte perquè ca

No m'esperava escriure dues entrades avui, però acabo de rebre un article de blog de l'estudiant a qui vaig acollir aquest estiu a Harvard i que vaig retrobar fa uns dies en un congrés. En aquell moment, jo cloïa una etapa i recordo que fins i tot em vaig reunir amb ella el dia abans de tornar, quan ja m'hostatjava A. a casa seua. També vam tenir converses de seguiment des del pis nou, jo asseguda al terra de l'estudi, sense mobles, però amb la connexió nova. Sempre mires de fer tant com pots, malgrat que les circumstàncies no semblin ser ideals. M'ha agradat llegir-la avui, parlant de l'experiència i de la trajectòria que ha realitzat fins ara:  http://www.imfahe.org/en/blog/testimonio-de-luc%C3%ADa-azpeitia-mentee-imp-2015-2016  Té un futur prometedor. Aquest curs, vaig decidir agafar-me vacances de la direcció d'IMP-Filologia perquè és un projecte ambiciós que, tot i que ja està engegat i altres especialitats han continuat, requereix molta energia. J

Un detall del meu escriptori. La postal és un dels regalets que ens hem fet per Advent (no hem estat gaire constants, però). L'he de perfeccionar, però la sopa plena (bé, estava buida) i el brou eren al lot de Nadal que ens va tocar al supermercat del barri. Me'n sento orgullosa. L'he fet avui, que m'he aixecat tard. I ja tenim quatre plantetes! Jo que fins ara no n'havia volgut mai. J. té fotos millors, però amb el mòbil nou encara no m'aclareixo. Corona de fusta per a la porta, arbre de Nadal, (el tronc serà al poble), un ren i un Pare Noel,... No ens hem estat de res! Volem anar decorant l'arbre cada any amb boles noves. Vam xalar molt decorant-lo. És una d'aquelles tradicions que quan ets menut t'encisen: ma germana i jo penjant-hi boles, trencant-ne, enfilant perquè els angeletes ja no tenien fil per penjar-los, comprant decoració arreu del món... però arriba un moment en què, si no fos pels pares, fa peresa i ara ens hi torn

L'altre dia vaig rellegir la darrera entrada que vaig escriure l'any 2015, en què parlava dels darrers sis mesos, marcats per la reflexió constant. Definitivament, el 2016 em arribar carregat de serenor, que ja em convenia i la tornada d'aquell somni fet realitat dels dos anys a Harvard, aquest agost, ha estat l'inici de molts altres projectes, que aquests darrers mesos han afavorit la faceta més personal. Canvi d'escenari, d'éssers estimats, de casa i de feina. El 2016, m'acabava de redescobrir i he viscut un munt d'experiències que m'han omplert i m'han sorprès. En primer lloc, (per ordre cronològic), ha estat un any de viatges dins dels EUA, mentre que durant el 2015 no em vaig moure gaire de Boston (Miami, Chicago, Nova York, Orlando, Saint Louis, els pobles dels voltants de Boston i Cape Cod) i també a Europa, en aquest cas només per congresos (Londres, Bèlgica), en l'altre, combinat. A més, vaig viure el Quatre de Juliol amb intens

De moment, us escric aquesta notícia breu per dir-vos que al gener començaré una feina nova com a professora de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Impartiré un curs de Narrativa en català en la modalitat virtual, de manera que el podeu fer des de qualsevol lloc del món: http://cursos.campusdescriptura.com/CA/curs/curs-virtual-de-narrativa-en-catala  (matrícules obertes). Si ho feu, em sentireu la veu cada quinze dies, a les videocorreccions dels vostres escrits, però parlarem més sovint a través del campus virtual (als fòrums, als xats) i ens trobarem amb rostre i tot a les reunions de seguiment presencials (o via Skype, si no podeu). Què me'n dieu? A mi em fa molta il·lusió. A més, ja m'han dit el nom del grup i m'encanta el personatge que ens ha tocat! Tant si us hi apunteu com si no, us deuré fer cinc cèntims de l'experiència per aquí! És el mateix curs al qual em vaig inscriure des de Londres quan vaig fer els 25, després d'un rega

Fato per a la festa de dijous al pis. Em penedeixo una mica de no haver creat una etiqueta de "retorn" al blog, perquè segueixo explicant-vos el meu procés de re-situació ara que ja sóc a Catalunya des de fa uns mesos. Aquest mes ja us vaig dir que la feina que tenia encarregada aniria de baixa i per fi he tingut temps de tornar a posar fil a l'agulla al projecte creatiu a quatre mans que tenia des dels EUA. De totes maneres, la baixada de l'activitat també em va passar una mica de factura, perquè, durant uns dies, llevar-me a una hora decent (abans del migdia) sense cap feina que m'hi obligués, refer i enviar currículums o estar una bona estona davant de l'ordinador per feinejar, costava més. M'imaginava que m'haurien citat per a alguna entrevista de feina i les que m'havien enviat amics meus, just quan enviava el CV, ja les havien donat a altres persones. Per a mi és un moment d'explorar aquestes oportunitats, que en altres etapes han

Ha arribat avui. Han tocat al timbre, m'han donat un parell de bosses que no podia obrir, han pujat ells i ens han fet tancar a l'estudi mentre ho muntaven. Era el nostre primer regal de casament i era també el nostre rebedor! El regal que ens fa ma germana, M. Hem de penjar l'espill. I J. penjarà el penja-robes, també. Un detall de la silueta urbana de Barcelona (jo tampoc no coneixia el mot del TERMCAT per parlar de skyline , però mira que és util, aquesta eina, per escriure un blog). M'encanta! Ho volia compartir amb vosaltres de seguida (tot i que abans he fet la meua primera planxada i, no us enganyaré, massa Gilmore Girls  ara que n'emetran episodis nous encabat de deu anys).

Imatge de l'escapada de tres dies que vam fer la setmana passada a Caldea (tinc problemes per no dir-li Caldesa, la de Corella), Boí i Taüll. Era encara un regal dels meus trenta. Ja és novembre. Tret del mes passat, des que vaig arribar havia escrit només una entrada mensual. Tinc l'agenda destrossada i me n'he de comprar una de nova, però aquest octubre no he dut a terme cap dels objectius que m'havia plantejat i no es pot dir que no hagi estat un període ple i, això sí, molt més tranquil que el setembre (es nota que m'he relaxat, he reprès el contacte amb els amics i hem gaudit més de les activitats de Barcelona). Hem afluixat amb els mobles del pis (esperem reprendre-ho aviat) i hem agafat embranzida amb els preparatius del casament (sempre fent de coordinador entre el restaurant, l'església i el servei que volem contractar a cada moment -no us en donaré tots els detalls, perquè no volem que es conegui fil per randa com anirà tot aquell dia o de quin

Tenia ganes de tornar-vos a escriure, però aquest cap de setmana he estat al poble i l'aplicació del mòbil ja no em funciona (a poc a poc, em van fallant totes, la del DIEC2, la que utilitzava per llegir còmics, la que em permetia escriure al blog fos on fos...). Paciència, no tanta com la d'E., tot sigui dit (veg. http://unpuntaldhercules.blogspot.com.es/2016/10/els-metodes-marroquins-de-no-resolucio.html ). Això sí, ja tenia ganes de veure els iaios i, a més, també he passat més estones amb mons pares, que a ma mare encara la vaig veient regularment quan anem a Sant Cugat, però mon pare encara no és a casa quan J. plega de la feina i em passa a buscar. I no ho vull deixar per a més endavant perquè J. m'ha preparat una escapada al Pirineu, el regal (endarrerit) del meu trentè aniversari. De bo de bo. Sí, potser més i tot que quan vaig encarregar el vestit de núvia, perquè encara quedava un fotimer de temps i tothom em deia que anava molt ràpid. Però ara només queden n

Ara sí. Per fi, quan miro enrere, veig que aquests mesos que m'han passat volant hem fet un munt de coses, com hem avançat. L'endemà d'arribar a Catalunya vaig visitar amb J. el primer restaurant amb els quals havia contactat per al casament. J. ja havia demanat data per a la cerimònia religiosa (sóc creient) i al cap d'un dia teníem una entrevista amb el meu restaurant preferit. Després d'una cerca exhaustiva per internet, vaig acabar triant una llista final de tres restaurants. Un va quedar fora a causa del nombre de convidats. No ens va costar gaire decidir-nos pel lloc on, només arribar, ja em vaig sentir una núvia. De sobte, les sensacions que havia anat vivint des de la distància, sense ell i sense la família, es van fer ben tangibles. Però em vaig enamorar de la sala que no estava lliure per a la data que teníem la missa, així que a la tarda vaig córrer a demanar un canvi a la parròquia. Quedava un any exacte per al gran dia. El cap de setmana, a Tivenys,

Si el mes d'agost va estar marcat pel pis i el setembre pel començament del curs (i, de retruc, d'actes, congressos i classes, relacionats amb el llibre i amb el projecte de recerca que vaig dur a terme a Harvard), ara l'octubre ha arribat plàcidament, fins i tot amb un toc de peresa i amb la fresqueta característica de la tardor benèvola catalana. Amb ell, també ha arribat el sofà (que fa que el menjador es vegi gairebé acabat), esperem que ens truquin del restaurant que hem reservat per al casament, comencem a pensar en la lluna de mel i a preparar detallets que ens fan pensar en el gran dia. Sort que encara queden les proves del vestit, perquè el moment d'emprovar-me'ls va passar molt ràpid! La gent s'estranya que ja haguem pensat en certs aspectes (i no en altres), però ens vam prometre molt de temps abans perquè vivíem en continents diferents i ara muntem la casa i el casament alhora i amb tota la tranquil·litat del món. No em quedo a casa gaire sovint

Des que vaig tornar, tinc la sensació que no he parat. La prioritat, un cop vam tenir la data de casament (amb els indrets per a la cerimònia i per a l'àpat reservats), va ser la cerca de pis a Barcelona, que vam fer en un temps rècord, però amb molta dedicació per part nostra. No coneixíem el barri on vivim i, tot i que vam triar el pis perquè era perfecte per a les nostres necessitats i perquè estava a prop del metro (i de supermercats!!), no sabíem que estaríem tan ben situats. Des que ens hi vam instal·lar (fa unes tres setmanes), m'he mogut moltíssim per la ciutat perquè l'arribada del setembre ha fet que rebés invitacions, tant com a investigadora com a escriptora, per participar en activitats diverses. Em sap greu que hagi hagut de dir que no alguna vegada, però les obligacions laborals (tinc un encàrrec editorial curtet i havia d'escriure la memòria final de la beca) m'ho han impedit. A més, he volgut gaudir de valent de l'experiència d'anar-nos-en

Si només em llegiu a través del blog, fa dies que no teniu notícies de mi. Avui fa una setmana que vaig tornar. Tinc presents els amics d'allà i he encetat una etapa nova amb J. que ens fa viatjar amunt i avall, entre Barcelona i el municipi on viu la meua família; a més, també vam ser al poble el cap de setmana. Fins ara he tingut tres celebracions, dues també han festejat el retorn. Vaig passar per l'Alma mater de seguida, encara que no hi havia gaire gent perquè ja s'escolava el mes de juliol. Tanmateix, fins ara no he fet cap pas per quedar amb vells amics. Val a dir que no hem parat i que la majoria sé que són fora estiuejant. No em sento estranya, tot i que tothom em pregunta si ara m'instal·laré aquí i com veig la cerca de feina. Tenim la data definitiva per casar-nos, el lloc de la cerimònia i el restaurant. Ara cerquem pis. El sistema és diferent de l'americà. He hagut de comprar una targeta de mòbil (un duplicat) perquè havia perdut la que tenia aquí. He

D'aquí unes hores deixaré la que ha estat casa meua aquests dos anys. Anit era diumenge i la major part dels meus amics havien de tornar prou aviat a casa perquè avui treballen, però va ser una festassa de comiat i m'alegro d'haver-la fet quan ja queda tan poc per tornar. Demà agafaré els vols i dimecres faré cap a Catalunya. Em preguntaven si tenia ganes de tornar (moltes), em demanaven que em quedés (no m'ho feu tan difícil). Sí, friso per arribar i estar amb vosaltres, mentre que d'altra banda aquí i amb ells hi estic molt a gust, penso que hi vaig començar l'etapa d'adulta i ara la sensació d'irrealitat envaeix la partida. Costa de creure que deixo aquesta ciutat i la meua universitat (tot i que ja s'han encarregat que me n'endugui un trosset a través de més regals!). Amb alguns, serà més fàcil trobar-nos a Barcelona (aviat); a altres, segurament trigaré més a veure'ns, almenys en persona. Això sí, algú ha creat un esdeveniment al calenda