Taller de creació literària

No solc repetir activitats, perquè sempre m'estimo més fer-ne de noves, de la mateixa manera que em costa mirar una pel·lícula més d'una vegada o veure capítols repetits d'una sèrie o fins i tot viatjar en una ciutat on ja he estat quan en podria triar una altra. Enguany volia anar al supermercat, comprar-hi carabasses i passar per Michael's i proveir-me de pintura per decorar carabasses (com les que venen a la parada de Porter Sq). Ho tenia tot pensat. Se'm va acudir la primera setmana d'octubre (si no abans) i li vaig dir a A. si voldria que ho féssim juntes a casa meua. Vam quedar així i vam pensar que encara teníem molt de temps. Però després d'un agost i setembre carregats de visites a llocs diferents i bastant de turisme, l'octubre ha estat un mes intens quant al curs acadèmic, que ja ha agafat ritme i a la vida social. Les dues ens hem vist immerses en sopars, festes, quedades... i no hem trobat el moment, tot i que aquest mes ens hem vist mé

Apunto des del mòbil una nota breu amb dues reflexions. En primer lloc, vaig escriure fa poc que hi havia una manca d'equilibri entre les activitats i les iniciatives de formació per a investigadors postdoctorals humanitats respecte de les que m'arribaven en ciències experimentals i, potser, tecnologia. Aquest curs el nou director (em penso que és nou) d'aquesta secció de la meua universitat és de formació humanística i he tingut accés a moltes sessions enfocades per a doctorands i postdocs en aquest àmbit (a vegades, n'hi ha prou d'incloure els postdocs en activitats que en principi es podrien haver considerat per a doctorands que acaben la tesi).  En segon lloc, la informació sobre un dels col·lectius lligat a la universitat, el de Veïns, que actua com a nucli de contacte social per a les persones de l'entorn universitari (en un sentit ampli) i que té molts de grups que faciliten la integració dels nouvinguts (grups de conversa en anglès i en diferents llengüe

Aprofito que al final no he sortit a sopar (estava massa cansada i famolenca) per explicar-vos on he anat avui en sortir de la feina (no puc dir "en sortir de la universitat" perquè era a Harvard mateix, com tantes activitats). No m'esperava acabar anant a tantes sessions del cicle d'enguany de Science and Cooking perquè les conferències s'acaben a dos quarts de nou, molt encabat de l'hora de sopar d'aquí, i per tant tinc la sensació que és molt tard, tot i que és l'hora perfecta perquè el treballador estàndard (sempre em sorprenen les persones molt enèrgiques i que me'n considerin) hi acudeixi després de la feina. Però al final, també animada perquè cada vegada hi hem anat un grup més gros, hi he estat molt més regular que en altres actes que d'entrada vaig pensar que m'interessarien més o m'anirien millor per horari. La de José Andrés ha estat l'única conferència en dimarts. Va ser alumne de Ferran Adrià a El Bulli. Ell t

El dinou de desembre, Glopades de riu es presentarà per primera vegada al poble que el va inspirar. No hi trobareu una presentació tradicional: veniu preparats per recórrer els espais del llibre en un ruta literària i, després, tertúlia a la pastisseria La Fornera.

Avui, quan anava cap al supermercat, no he pogut evitar pensar com hauria estat la meua vida sense ell. La primera vegada que el vaig veure en directe va ser el dia abans que m'examinés de la selectivitat. Recordo que em sobrava una entrada, però que cap amic no va apuntar-s'hi perquè es pensaven que havia embogit pel fet d'anar-hi el dia abans d'una prova que podia decidir el nostre futur acadèmic. Hi vam anar tota la família i, encabat d'aquell espectacle, ens hi vam enganxar tots. Va ser així com ma germana i jo vam fer la primera escapada juntes, quan jo en devia tenir divuit i ella quinze. Era la primera vegada que anàvem a València i ens vam disfressar per anar al circuit, juntament amb altres noies del club de fans.  Per a ella, va ser el moment decisiu per aprendre italià de forma autodidacta. A vegades em parlava a mi en aquesta llengua, però jo no en sabia ni un borrall. Tanmateix, quan al segon curs de llicenciatura vaig voler sol·licitar un Eras

Aquesta tardor m'està passant volant. Encara és més intensa que la passada i amb menys passejades per veure les fulles o observar les decoracions del veïnat (les lumíniques i les comestibles). M'hauria apuntat a fer una excursió. Sobretot a causa de la feina, que el segon any de projecte és més intens i perquè, a més de les trobades amb amics, tenim uns quants de caps de setmanes ocupats amb el programa de mentors. M'adono que al blog es nota de seguida quan he aprofitat el temps lliure per descobrir llocs nous com a l'estiu o la tardor passada, que vaig tenir una lluna de mel amb la zona que encara dura. Segueixo treballant, però avui he fet aquesta fotografia per penjar-la quan anava al supermercat.

Anit no podia dormir perquè estava eufòrica i em venien al cap les imatges de la presentació i del sopar de celebració que vam fer després amb dos amics d'anglès (fins que ens van fer fora del restaurant; típic americà: ja has acabat? et canviem a una taula menuda, que arriba un grup gran. I això quan ja s'han embutxacat els cinc dòlars per cap de propina). I avui encara he seguit rebent trucades, explicant-ho a J., a M., a mons pares, penjant les primeres fotografies de l'acte a Facebook, a l'espera que m'arribin les de les càmeres bones. Estic ressacosa de l'èxit de la presentació d'ahir: imagineu-vos què significa reunir per a la presentació multilingüe d'un llibre (per tant, en què bona part del públic només podrà seguir-ne parts) tantes persones que els darrers d'arribar (ahir el trànsit va ser un obstacle important) van aguantar drets, al darrere de tot o entre les lleixes, sense acabar de veure-ho bé, tot el que van poder. Que els llibres

Com sabeu, dissabte el meu editor participarà en una presentació conjunta d'autors ebrencs novells a les Jornades de les lletres ebrenques de la biblioteca d'Amposta i el mateix dia presento el llibre a Cambridge. Us en penjo el programa, que ha requerit més esforç que altres vegades pel caràcter multilingüe. No copio els noms dels traductors i dels lectors aquí, però els trobareu al meu (força nou) compte de Facebook. 1. Presentació de l'autora. En anglès. 2. Presentació del llibre per l'autora. En català i anglès. 3. Lectura de fragments (multilingüe), comentari, preguntes i debat: “Les nines no s’empastifen” (català, fragment). “La felicitat d’una mare” (italià, fragment). “El calendari” (anglès, sencer). “El cocodril” (castellà, sencer). “Ella” (català, fragment). 4. Torn de preguntes i comentaris generals dels lectors del volum (previsiblement en català/anglès). 5. Venda i signatura de llibres.

Tot i que el ponent i l'acte no s'ho mereixen i volia explicar-vos-en un munt de detalls, avui hauré de ser breu perquè ja és gairebé la una de la nit i no he trobat el moment d'escriure-us des de dilluns, que va ser un dia acadèmicament molt intens. Dimarts vaig treballar en el projecte com una tortuga i avui he tornat a anar atabalada de feina. Però vull escriure aquesta entrada avui perquè no vull que s'ajunti amb la que m'agradaria escriure entre dissabte i diumenge sobre la presentació del llibre a Schoenhof's a Cambridge, que em té neguitosa i amb moltes ganes. [I al final m'ha tocat la una explicant a casa un problema amb la targeta, que ja no em funciona amb el nou sistema que estan instal·lant a algunes botigues]. Precisament avui hem parlat a anglès de la creativitat. De si pensàvem que era cert que els EUA són país innovador. Ho pensem. I ho pensem també en relació als propis països. No dic que Catalunya no ho sigui, que no tingui capacit

Classe de l'edifici Stata del MIT, on vam fer la presentació del programa ahir. Hi havia moltíssimes més pissarres. M'encantaria fer classe utilitzant tantes pissarres. A Harvard no he vist cap aula així, tot i que les nostres transpuen història. Avui ja fa temps d'hivern. Arribarem a -2. Volia anar d'excursió pels voltants i observar les fulles seques amb L. o totsola, però al final he trobat innecessari sortir i passa fred, així que després de dinar treballaré. El temps encara deurà oscil·lar uns dies, però potser J. tenia raó en dir-me que aprofités, que aviat arribaria l'hivern i em passarien les ganes de fer-ho (com que l'any passat igual em vaig moure molt, però recordo que fins a Halloween va fer molt bo i fins després de Nadal no van començar les grans nevades). El nom de l'edifici. Fa il·lusió, a més de sentir-te Harvard, tenir una mica de MIT. No sembla que tanqui mai. Per a les reunions que fem a Harvard en diumenge necessitem claus i ac

Sóc al llit, tapada. L'estufa escalfa l'habitació. Sóc de son profund, però des que visc sola dec tenir l'instint afuat. Estan burxant el pany de la porta que separa els dos "apartaments". Segueixo al llit, immòbil, ara amb els ulls oberts de bat a bat. Sento aigua molt a prop, com si algú s'hagués deixat una aixeta oberta o fes un riu. No m'atreveixo a sortir de l'habitació, encara, però sospito que hi ha algú a casa meua. Ara sí que miro l'hora al mòbil. Són les tres de la matinada. M'incorporo. M'aixeco del llit i veig llum per davall de la porta. Surto al passadís, desarmada. Els llums estan oberts. Miro dins al lavabo i no hi ha ningú. No he sentit la cadena. La porta que dóna al meu estudi és oberta. L'he deixat tal com estava i he escrit a mons pares perquè em reconfortessin. A Catalunya ja era de dia. Aquest matí seguia oberta, la porta. Jo he dormit malament. He anat a parlar amb el senyor C., propietari del pis i veí meu i

Avui, dilluns, ha estat Columbus Day, que ja veig que ha estat una celebració polèmica internacionalment. A Harvard era festa (ara m'és més fàcil de controlar-ho perquè em vaig comprar l'agenda de la universitat), mentre que al Canadà ha estat Acció de Gràcies, però el cicle de ponències de Science and Cooking  ha tingut lloc de totes maneres a l'edifici de ciències (és obert al públic general). Us en recordeu que el curs passat vaig anar a una de les conferències del cicle amb A. (de fet la vaig conèixer allí: per veure Ferran Adrià s'havien de recollir entrades i ella en va sortejar al seu blog, aquell cap de setmana que havia sortit de Boston per anar a l'embruixada Salem i en què vaig participar al meu primer Meetup). Aquella va ser l'única vegada que hi vaig anar. Es fan a les set (hora de després de sopar) els dilluns i, tot i que molta gent va a aquestes activitats quan plega de la feina, normalment jo estic massa cansada i a vegades encara tinc feines

Davis Square aquesta tarda. Voltant i girant, no us he parlat gaire del meu barri. De fet, no l'he començat a descobrir fins fa poc. Sabeu que visc a Somerville, que estic ben comunicada amb la universitat (dues parades de metro, de la T) i heu vist les casetes amb decoracions (per cert, ja hi comencen a haver carabasses, encara sense tallar perquè si no es fa malbé abans de Halloween) i algunes de les festes que s'hi celebren. Però no us he parlat de la plaça on se situen tots els negocis d'entreteniment al meu barri: restaurants, cafeteries, gelateries, cinema, pubs, música... Es tracta de Davis Sq. En efecte, quan vaig veure el pis l'agent immobiliari em va dir que de Cambridge només me'n calia conèixer dues places: Harvard Sq (que coneixeu bé) i Central Sq (més a prop del MIT). A Somerville hi ha tres places que t'has d'aprendre, des de la vora de Cambridge fins a la meua zona: Union Sq, Porter Sq i Davis Sq. A Porter hi tinc el supermercat i hi