Taza Chocolate Factory a Somerville

Si el mes passat vaig visitar la botiga d'oli amb els companys de l'acadèmia d'anglès, ahir Amelia em va convidar a fer una visita guiada a una fàbrica de xocolata del municipi on visc.

Fotos, per petició de l'ex-aficionat als Lakers.

Només entrar a la fàbrica (per la botigueta), que està al barri portuguès (Amelia em va mostrar la millor gelateria de la zona i també un parell de restaurants amb molta fama pels brunchs), t'indiquen que et passegis per la tenda mentre fas temps i vagis tastant els productes (hi ha uns pots de vidre i safates amb diferents tipus de xocolata).

A ella li van agradar els de gerds, però a mi el de coco em va fer repetir. Al final, però, vaig comprar una rodeta de xocolata salada (5 dòlars). M'encisa el contrast que crea.

També em va encantar la decoració de la botiga. 

A les fotografies no es veu, però era un dimarts a les dues de la tarda (aquí és ben clar que és després de dinar) i estava ple. Érem un grup gran. Em va dir Amelia que el cap de setmana ja no hi quedaven places. No entenc com ho poden tenir així cada dia. 

El guia él el típic guia americà: graciós (realment, a la nostra cultura no estem acostumats a tanta broma seguida, ja us ho he comentat alguna vegada per Skype, però aquí és molt habitual entre els que treballen de cara al públic: això inclou guies, venedors d'espectacles com el que ens va tocar a Las Vegas, a vegades algun cambrer -ho he vist sobretot a la costa oest-, alguns professors d'anglès o professors d'universitat en general, comunicadors famosos i les entrevistes a actors de la TV solen ser una bona mostra d'aquest tret tan americà), que fa bromes que per a una mentalitat catalana són de riure fàcil (o poc suc), però que si els segueixes el joc, hi entres de seguida. Humor americà, suposo. Exagerat. Simpatia extrema de cara al client. Al començament d'arribar aquí em feien mal les mandíbules i tot en aquesta mena de situacions, però ara ho trobo un ambient relaxat i m'hi trobo còmoda.

El noi, que havia estudiat humanitats, en sabia un niu. Ens va explicar tant la història de la fàbrica (que inicialment havia de ser un bar per beure xocolata, idea que va tenir el propietari quan va fer una immersió lingüística a Mèxic) com el procés de fabricació. És granulós i no n'hi ha cap varietat barrejada amb llet. Amb percentatges molt alts de cacau com agraden a J. Durant la visita, més tasts de xocolates, com veieu a la foto. Aquí respecten el procés tradicional amb els 'molinos'. 

Les explicacions van ser molt didàctiques i, abans d'entrar a la fàbrica, ens vam haver de posar aquests gorrets (els homes barbuts també es van haver de cobrir la barba amb una altra mena de gorret). Em va sorprendre que, amb tanta màquina, dins només hi hagués un treballador, tot i que en una altra sala n'hi havia uns quants més.

La sala calenta. Sabeu com netegen les màquines? Amb més xocolata, perquè es veu que és un gran desinfectant! Així que renteu-vos les mans amb xocolata, a partir d'ara. Nyam.

Com a premi per haver participat tant ens van donar un gotet de xocolate cuit a cadascú. A mi em va agradar, però el vaig trobar amarg i aigualit alhora. Millor els de la Burdick (la meua família ve la setmana que ve, així que potser hi farem una visiteta). 

Els potets amb mostres.

Encabat vam passar pel Whole Food Market (el supermercat car, que n'hauria hagut de fer fotografies perquè és una meravella, però les trobareu a Internet). Jo encara no hi havia estat perquè vaig al 'normal', Star Market i ara col·lecciono punts per al Monopoly que fan (bé, abans de Nadal vaig guanyar una paella amb uns altres col·leccionables, tot i que aquest no acabo d'entendre com va i pareix més difícil).

I com que érem per allà a la vora, vam entrar a la biblioteca municipal de Cambridge, on també fan classes gratuïtes d'anglès. Jo encara no havia estat a la biblioteca: l'edifici arquitectònicament fa molta patxoca, amb una part moderna integrada a l'antiga. 

És el mateix edifici, eh?

També el vam visitar per dins. Realment, m'encanten les biblioteques públiques d'aquí perquè són precioses, tant aquesta com la de Boston (la de Somerville només l'he vist per fora) i la de Nova York. A més, l'ambient de dins és informal. Les biblioteques universitàries són més silencioses i serioses. 

I xerrant, xerrant, vam acabar la ruta a la Widener Library, la biblioteca principal de Harvard, on jo tinc el cubicle. Efectivament, hi puc portar convidats i vaig poder-li ensenyar a Amelia (però, com sabeu, no s'hi poden fer fotografies) i vam entrar també a la biblioteca privada del meu departament, on hi havia ningú.

Aquest és el xocolate que vaig comprar jo. Encabat encara vam anar a correus perquè jo volia enviar unes cartes i uns dibuixos a J. Era un paquetet de no-res: em van fer emplenar un formulari, escriure-hi el valor del que hi havia dins i el concepte (no ho especificaré per si ell llegeix aquesta entrada abans que li arribi) i després, a més de pagar el segell, vaig haver de pagar el registre del paquet! En total, uns 17 dòlars per quatre papers!! I en qualsevol moment he de saber que poden obrir el sobre i fer-hi una exploració. 

I vaig passar pel supermercat meu abans de tornar a casa perquè, tret d'un compromís que ja tenia, vull mirar de fer un intensiu abans que vingui la família! 

Una tarda completa.