Dine Out Boston: març de 2015!

Malgrat el títol aquesta entrada estic segura que decebrà a Amelia, perquè,.. no he fet fotografies! Perquè estàvem tan animats amb la conversa que no hi he pensat i perquè el restaurant estava completament a fosques, amb una candela per taula i la TV (feien un partit d'algun esport).

Avui, dijous a la nit, era el dia que vam triar Marc i jo per anar al Dine Out Boston! A ell no el veia des de la V al parc de Boston (sí, el català del segon dia que va fer que el tercer dia a la ciutat, desesperada perquè m'havien pres un pis de lloguer davant dels morros, no m'hi sentís com una estranya!) i teníem molt a dir-nos. Déu n'hi do, quin munt de novetats en només sis mesos. 

El Dine Out Boston són dues setmanes en què alguns restaurants de Boston (i els voltants) ofereixen menús tancats a preu fix (evidentment, impostos, begudes i propines del 18-20% excloses). Podeu consultar els restaurants i alguns dels menús aquí. Els dinars poden ser de 15, 20 i 25 dòlars i els sopars, de 28, 33 i 38 dòlars. Una ganga, vaja, segons sembla que ho vegin els que fa més temps que són aquí. Jo buscava un italià del barri italià (Northend de Boston) i la majoria oferien només l'opció de sopar (els dinars que hi havia eren molt més limitats) i, tret d'un dels que vaig mirar, la majoria eren de 38 dòlars. Així que la primera reacció va ser pensar que era caríssim, que jo mai no aniria a un restaurant amb un menú tancat i acabaria pagant tantíssim sense poder triar del tot i en una setmana en què deu estar pleníssim malgrat reservar (no m'equivocava, el restaurant estava ple com un ou de vuit a deu de la nit). [I sé que molts penseu, ah, el dòlar, però ara mateix el dòlar  l'euro estan gairebé igualats, un gran canvi des que vaig arribar que té conseqüències per a alguns]. Però m'hi va engrescar el blog d'Amelia (ella té una bna col·lecció de Dine Outs), vaig veure que eren restaurants cars, que els plats de la carta habitual són encara molt més cars. Vaig començar a miar i, llepafils com sóc i tot, se'm feia la boca aigua. Així que vaig proposar al Marc d'anar a Aria Trattoria, al barri italià de Boston i vaig reservar per a aquesta nit,

Avui tornava a fer fred, però ben abrigats, hem arribat al restaurant, després d'unes darreres tres setmanes força dures per diferents qüestions i també perquè aquests darrers dies m'he dedicat a preparar els papers de la declaració d'hisenda (que he de fer aquí i a l'estat espanyol, així que espero deixar-ho enllestit demà, pel que fa als EUA). Ha estat una vetllada molt agradable. Hem compartit anècdotes i projectes i, tot i que el servei m'ha paregut lent (dues hores per sopar, dos plats i postre, sense pausa abans que ens portessin el compte, sense cafès i sense entretenir-nos), ja m'anava bé perquè no tenia cap pressa (home, si ens haguessin tancat el tren ja hauria estat diferent, però teníem temps fins a les 12) i moltes ganes de fer-la petar.

Aquest és el menú del Dine Out i la carta encara era millor (risotto de llagosta, spaghetti alle vongole). El barri italià, que no visitava des de l'agost, fa entrar ganes de viure-hi, de tan animats, restaurants a cada passa, ple de gent amunt i avall (però suposo que el terrabastall a la nit no deu ser gens agradable), més il·luminat que els carrers de Somerville i que la major part de Boston.

Què hem menjat?

Primer ens han portat oli i pa per sucar-hi (sí, hem trobat a faltar sucar-lo amb tomaca). Jo he triat les petxines i la sala era molt bona (hi he sucat el pa que era per a l'oli i les dos llesquetes menudes de pa torrat que acompanyaven el plat), però per l'olor i l'aspecte (i perquè era l'especialistat del lloc) penso que Marc encara l'ha degut encertar més amb les gambes. De segon, el cambrer ha volgut saber d'on érem (feia estona que provava de dir quelcom en castellà però s'adonava que no parlàvem en castellà i ha preguntat per la llengua: no, no m'han semblat italians, ells, però potser és que ja eren nascuts aquí) i hem demanat, ell rigatoni bolognese i aquí trobo que l'he encertat de ple, el risotto amb bolets (ja vaig veure que no hi deia 'funghi' a la carta, ben bé... sospitós), que portava una mica de fulles d'enciam que he apartat (ecs). Era deliciós. Molt i molt bo. Tot i això, era MASSA. He fet un esforç perquè era molt bo, però no me l'he pogut acabar. I de postre hem demanat, l'un el pastís de xocolata i jo el tiramisú, amb platerets a part per compartir. Boníssim. Em penso que el meu plat estrella ha estat el tiramisú. Perquè la salsa de les petxinetes eren molt bones, però m'ha fet enyorar les de la meua terra (que són més gustoses) i perquè amb els restaurants italians tinc el paladar molt fi.

Queden tres setmanes perquè mons pares i ma germana vinguin a visitar-me: no us animeu a fer un tastet d'altres restaurants del barri? Ara em deleixo per una bona pizza (les americanes no em convencen), de trattoria autèntica. 

Ha valgut la pena, tot i que heu de pensar en un pressupost total d'uns 50 dòlars per cap. Hem begut aigua (de la gratuïta, res d'ampolla) i no hem fet cafès. Això! Una bona excepció!

(Jo també trobo cars els brunchs, eh. Aquí, per molt que es digui, el lloguer és car, el supermercat no és barat tot i que depèn molt de quin gastes i el transport no és Londres però també és car. Penso que a Barcelona, precisament, hi ha restaurants italians boníssims que fan molt més bon preu, amb carta o sense. Aquí és impensable, per això al final simplement canvies el xip).

I després d'aquesta tan bona experiència, t'agafen ganes de repetir!