dilluns, 4 de juliol de 2011

Viatge llampec a la Toscana

Imatge extreta de: http://www.casabuonarroti.it/home.htm
El motiu del viatge a Pisa, aquest cop, era la cursa de Mugello, per tant la part de visita cultural després del trajecte cap al circuit (al costat de Florència) dissabte i diumenge, havent-nos aixecat a quarts de set del matí, havent aguantat pluja i sol (tinc els braços cremats) i havent caminant camps a través i turonets amunt fins a la tribuna Materassi són prou excusa perquè quedés en un segon terme més aviat discret (tot i que ens havíem reservat el dia d'avui per tornar a Florència, que és una de les meues ciutats italianes preferides, no crec que sigui gaire original).

Però el cas és que aquesta segona visita a Pisa m'ha deixat una impressió molt més positiva que la d'aquell hivern d'ara fa quatre anys i mig en què vaig voltar-la de dalt a baix i vaig tenir la sensació que tenia molt poc a oferir: la famosa torre i el conjunt de la catedral, el camposanto i el baptisteri. I poca cosa més: potser la capelleta de la vora del riu i la plaça amb aquell palau de la façana pintada. Deu ser que els viatgers d'autocar o els que, com nosaltres, dediquen poc temps al lloc on van i es queden amb els monuments espectaculars, quan la ciutat no dóna per a gaire, acaben tenenint una percepció, tot i que molt fragmentària i completament esbiaixada, molt més optimista que la del pobre viatge que després d'entrar en un munt d'esglesioles i de recórrer carrers bruts i plens de pintades i de pixum ja no sap què més fer. Aquests dies s'hi respirava un ambientàs (sobretot a la vora del riu) que ni tan sols l'aiguat que ens va sorprendre va aconseguir posar-hi fi. Una nit vam sopar a l'Osteria dei Santi, un restaurant que de fora semblava "normal", però que, un cop dins, estava tot decorat amb imatges de sants en el moment del martiri (travessats per fletxes, sense ulls), cosa que a mi m'incomodava bastant a l'hora de menjar, però tot era deliciós (mmm... el risotto ai funghi!) i gens car, així que no ens podem queixar gens.

Avui, Florència (aquest era el tercer cop) m'ha fet pensar en un altre aspecte de les ciutats que descobrim quan viatgem. Quan estudiava la llicenciatura volia anar d'Erasmus a Itàlia i volia que fos al nord, perquè tenia entès que era on hi havia més ciutats emblemàtiques (pensava en Venècia, Florència, Pisa, Siena, Pàdua, Bolonya, Verona). Si el meu departamanent hagués tingut un conveni amb Florència l'hagués demanada, era la ciutat renaixentista per excel·lència, carregada de museus i monuments, plena d'Art. Però no l'oferia i vaig triar l'encara desconeguda Torino. Ara la recomanaria a tothom (tal com fa ma germana als seus companys de curs), però no he pogut evitar, avui, quan trepitjava els carrers de Firenze, plantejar-me una altra vegada per què ara m'alegro tant que no hi hagués un conveni amb Firenze, si al capdavall no era res més que una autojustificació a posteriori de la idoneïtat de Torino.

Però, en el meu cas, em penso que no ho és. Florència, igual que Venècia, és una ciutat bellíssima, plena de tresors (i de turistes) però decadent. Els carrers estan deixats, bruts, se sent pudor de pixat, els edificis -palaus, casalots, monuments... (mireu el baptisteri, per favor!)- estan coberts amb una capa negrenca, les cases -amb aquelles persianes verdes entreobertes, que fan formes inimaginables per adaptar-se a la geografia urbana- estan tronades i aquests detalls encara sobten més el visitant (potser no la primera vegada, almenys jo ni vaig adonar-me'n, extasiada com estava) que hi endevina un passat ric. Florència arrossega la càrrega de la vellesa. En canvi, Torino, capital d'Itàlia amb la unificació, s'aguanta jove i ho fa gràcies a les universitats, que atrauen molts estudiants (un bon grapat dels quals són estrangers), de manera que pots veure'n el centre com una ciutat estudiantil (saba nova), però que a més, amb les Olimpiades d'Hivern del 2006 va tornar a respirar els nous temps que la portarien a ser la ciutat de la propaganda (Torino non è mai ferma), amb un programa d'activitats culturals que s'estén al llarg de l'any i que es preocupa per la imatge d'una ciutat que no atrau grans masses de turistes i que, per tant, no ho dóna per fet (Turin doesn't take it for granted): restaura els monuments, modernitza els museus, neteja els carrers. Em va ser fàcil fer-me-la meua, allí els estrangers érem els estudiants de fora i de seguida ens hi vam adaptar, en canvi a Florència els forasters hi arriben cada dia i se'n tornen al cap de res, la invadeixen, la xuclen i se l'emporten. És la cantarella que sentia mentre acompanyava mon pare, que no hi havia estat mai, per aquells carrerons, tot esperant que no se n'adonés, que només veiés la Florència de Dante, de Miquel Àngel, la de les esglesietes, claustres, biblioteques, museus, galeries, ponts, palaus, jardins, escultures, cúpula.

Per cert, parlant dels tresors de Florència. Tot i que simplement hem passejat pels llocs que gairebé tots ja havíem visitat abans, M. i jo hem descobert un museu que no coneixia: el de la casa de Buonarroti, hi hem estat gairebé totsoles i ha valgut moltíssim la pena!

P.S. Si no ho dic... també hem passat per Montelupo, el poblet de la ceràmica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada