Rodoreda i els clàssics

Foto de Rodoreda de la Viqui.
Avui s'ha celebrat la segona i darrera de les jornades internacionals sobre Mercè Rodoreda organitzada per l'Aula Carles Riba amb la col·laboració del Centre Dona i Literatura a la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona.

Les dues primeres conferències han anat a càrrec de les persones que s'han incorporat més recentment al grup, Meritxell Talavera i Maria Salvador. Talavera ha centrat el discurs en l'equilibri entre la inspiració (l'estat de gràcia) i la tècnica que trobem en l'obra literària de Mercè Rodoreda. La conferenciant ha realitzat un estat de la qüestió sobre aquest tema i, a través del resseguiment de les entrevistes a l'autora, ha destacat l'ús que fa de la inspiració platònica per prestigiar la pròpia creació literària, ja que considera que sense inspiració hom no pot escriure. La inspiració, doncs, formava part del discurs propagandístic de Rodoreda sobre la seua obra i és cert que no és una escriptora de la qual es conservin esquemes amb l'estructura o l'esbós de capítols de les seues obres, ni tan sols quan l'obra està inacabada, més aviat es tracta d'idees ("destaca els ulls de la noia"), pinzellades. De l'única obra que se'n conserven unes fitxes és de Mirall trencat, perquè, com diu al pròleg, si no ho hagués fet s'hagués perdut en l'univers de personatges que teixeix i una mena de mapa per a Viatges i flors.

Maria Salvador, a Personatges tancats i imatges platòniques en la narrativa de Mercè Rodoreda, ha comparat la descripció de la vida dels personatges que viuen de nas en el llot en un dels relats de Viatges amb Plató i ha desenvolupat el motiu del lloc tancat i la manca de perspectiva en els dos autors. A més, ha explicat que es repeteix el mateix tema al poble on viuen els personatges, els menjadors de cavalls, de La mort i la primavera i ha establert un paral·lelisme entre la concepció i les pors dels vilatans que no han sortit mai del seu poble natal i la percepció de l'ànima al Fedó de Plató, que s'escapa amb el darrer alè i no se sap on va. A l'espai de debat s'ha apuntat la possibilitat que a Viatges i flors hi hagués ressons dels viatges de Gulliver (el núvol dels habitants de la bassa és comparable a la ciutat flotant de Gulliver que no deixa passar bé la llum del sol, de manera que els habitants del territori que queda just a sota viuen en un món grisós).

Després d'una pausa cafè, Marina Gustà ha descrit els personatges femenins de les obres de Rodoreda com a vençudes i tràgiques (vençudes, en molts casos, per les circumstàncies històriques de la guerra, com és el cas de la Colometa i, tot i que no tan clar, Cecília C.), comparables a les heroïnes clàssiques. Ha argumentat que establir equivalències entre les dones rodoredianes i els protagonistes d'obres clàssiques (com ara Sofia amb Electra) no aportaria res de nou en la comprensió dels escrits de l'autora i ha dedicat una part important de l'exposició a analitzar el conte La sang i la imatgeria de les dàlies com a fills del matrimoni en crisi, que farien possible una identificació de la protagonista amb una Medea moderna. Però sobretot s'ha centrat en l'estudi dels personatges de Mirall trencat i les relacions que s'estableixen entre els personatges, el sacrifici d'innocents a la novel·la i a tot el corpus rodoredià, el paper de les minyones com a cor, el pes de la culpa a la trama, del destí (Gustà ha aclarit que Rodoreda decideix el destí dels seus personatges com a escriptora-déu), l'anagnòrisi i el dol (un dol exterioritzat per les dones en la tradició clàssica, però que Rodoreda passa als personatges masculins de Mirall trencat, com en el cas d'Eladi per la mort de sa filla Maria. El tractament de les dones en la literatura rodorediana com a noves heroïnes tràgiques m'ha fet pensar en el capítol que llegia ahir de Cocozzella en què feia referència a Melibea (de la Celestina) d'una manera molt semblant, però parlant del s. XV.

La darrera conferència, a càrrec de Roser Porta, ha versat sobre l'humor i el retrat irònic de la societat en les novel·les de joventut de Mercè Rodoreda, sobretot Crim (ha fet referència a la descripció que fa de la Fundació Bernat Metge, en un anunci al diari, en què diu que la llegeixin, que ningú no ho fa; Carner; Bosch i Gimpere (o Gimpoma), per exemple).

Ha tancat les jornades la intervenció de cloenda de Joaquim Molas, que ha explicat la seua relació personal i professional amb Mercè Rodoreda i ha descrit facetes il·lustratives del caràcter de l'escriptora.

Com ahir, la jornada d'avui ha estat un èxit tant pel que fa a la qualitat de les conferències com quant a l'assistència de públic, que cada cop és més car de veure a determinats actes de crítica literària.