Cornualles

St. Michel's, la versió anglesa del Mont Saint Michel.
La cova més profunda és la del mag Merlí.
El castell de Tintagel.


Land's End.
Després de menjar-me un English breakfast (bacon, salsitxa, ou/s ferrats, fesols i xampinyons, a més d'un suquet, un bol de llet amb cereals i, ells, les torradetes amb mantega i mermelades) vam agafar el cotxe rumb a Cornualles, concretament al final de la terra, allà on han plantat un cartellet que hi posa: propera ciutat travessant l'oceà: Nova York. Jo ja reveia l'Estàtua de la Llibertat mentre, ben tapadets, caminàvem per la costa del Land's End, amb por de caure avall.

Estàvem a la terra de les llegendes artúriques i, com comentàvem fa uns dies al blog, la connexió amb el viatge que vaig fer a Bretanya amb la família uns anys abans era inevitable. Uns dies més tard encara descobriria que les llegendes del rei Artús i l'enigmàtica illa d'Avalon no s'aturaven a Cornualles, sinó que pujaven una mica més amunt dins d'aquest bocinet de terra del sud-oest d'Anglaterra. A la tarda vam fer cap al castell on diuen que va nàixer el rei mític: Tintagel. Si t'atreveixes a mirar avall, en direcció al mar, es veu la cova on Merlí el va amagar. Evidentment, a Tintagel han aprofitat per obrir-hi botiguetes dedicades als personatges i fins i tot un centre recreatiu amb maquinetes escurabutxaques dedicat als cavallers de la taula redona. Atenció: l'oficina de correus del poble val molt la pena (veig que no en tinc cap foto per penjar sense que hi sortim..., però segur que si googlegeu Old Post Office Tintagel sortirà!).

Allí els dies són més curts perquè a les 5 o màxim a les 6 ho tanquen tot i ja sopen, així que vam sopar allà mateix a un pub. A mi encara no m'havia arribat el torn de tastar les pasty tradicionals, ni les pataques amb formatge ni les jacked potato with fish o el garlic bread i J. encara desconeixia el gust del fish and chips, però tot va arribar. Així que, després d'anar a veure Port Isaac, vam tornar al nou bed and breakfast.