El congrés Vicent Andrés Estellés a València

Pau Alabajos, per a mi una gran descoberta.
Ca Bassot amb AraÉsDemà.




Castell de Burjassot, poble on hi sojornava la classe benestant de València.
El Pouet de Burjassot.


Els passos m'han portat una altra vegada a València. Del dimecres 23 al divendres 25 de març (pluja constant) hem estat a la UV, al X Congrés d'Estudiants de Filologia Catalana dels PPCC, organitzat per la SEPC. Després d'aquests dies intensos estic rebentada i morta de son, però no volia deixar de parlar de les impressions més positives que m'emporto d'aquests dies a més de la coneixença i retrobament de tantes persones:

- El poder de convocatòria d'aquest congrés organitzat per estudiants.

- L'interès viu dels estudiants de llicenciatura pels projectes de recerca actuals dedicats a la filologia catalana, que van presentar un grup d'estudiants de les universitats de Barcelona, Lleida i Girona.

- Haver conegut Burjassot, poble natal d'Estellés, acompanyats per sa filla i, de vivències personals a més de les referències literàries que estaven lligades als punts visitats. Em va colpir que el poeta deixés escrit, entre papers i poemes: què hi fas, furgant entre les meues coses? Sóc mort. Qui ets? (ho dic de memòria). Penjo fotos del Pouet, el castell on es van celebrar corts a l'Edat Mitjana, les sitges, l'estàtua d'Estellés, que hi nasqué i hi està enterrat (en una de les poques tombes sense fotografia del difunt), del dinar a Ca Bassot (dit així per una gran bassa que hi havia davant, segons explicaren) durant la presentació del segon disc d'AraÉsDemà, que reciten l'obra d'Estellés amb una guitarra com a acompanyament. Molt ben recitat i poemes ben triats.

- La interpretació de "Cos mortal" d'Estellés per part del professor Ferran Carbó, en motiu de la projecció de la pel·lícula que porta el mateix nom (recomanable, per cert).

- La gran descoberta que vaig fer de Pau Alabajos: bona veu, un quartet fantàstic, lletres reivindicatives de crítica social i actual (no cau en els tòpics de sempre, parteix de l'actualitat política), consciència de país (tot i això, també tenen cançons d'amor molt boniques). El públic es va aixecar a aplautir-los després dels bisos obligats pel crit unànim d'"Una cançoneta i mo'n anem -em" que vaig sentir per primera vegada ara fa 5 anys, a la UCE.

- La conferència de Dominic Keon, literatura estellesiana acarada als poetes anglesos del moment i contextualitzada. Molt amena.

Però potser hagués convingut reforçar les sessions acadèmiques per a fer un programa més consistent, insistint en la crítica literària sobre Estellés (tinc la sensació que ens hem quedat a la superfícies de la seua obra i molts dels assistents no l'havien treballat mai a classe, de manera que ha estat un primer contacte vague i potser poc directe), omplir les llargues pauses buides i millorar en puntualitat. Només són suggeriments.