dimecres, 2 de març de 2011

Barcelona


Se'm fa estrany pensar que quan era menuda Barcelona era per a mi poc més que un gran centre comercial, l'únic que coneixia. Concretament, era una avinguda ampla que anava des del quiosc de la cantonada de cal dentista, davant de El Corte Inglés, fins a l'Illa. A l'Illa hi havia tot el que una xiqueta de la meua edat podia desitjar per fer-se compensar el mal tràngol de la consulta, la llarga espera pintant de colors insospitats dibuixos de dents, la matinada i el viatge en cotxe a punta de dia. Hi havia flautes de pernil salat (uns entrepans llarguíssims que només menjava al Pans de l'Illa i a l'aeroport i que devien ser el meu menjar preferit), l'Imaginarium i el Disney, on compràvem ninotets de tant en tant. Hi havia un Pepa Paper, no recordo si allí o al Pedralbes i també aprofitàvem per comprar-hi roba (per a la resta féiem cap a Reus).

També coneixia l'ascensor de l'hotel Princesa Sofia, del pàrquing al vestíbul; mon pare sempre deia que era un dels hotels més luxosos de Barcelona. Alguna vegada vam haver d'agafar el metro i tot, recordo que ma mare em duia ben agafada i que em va impressionar la gentada i la velocitat del transport, però em penso que m'estimava més les escales mecàniques, on M. i jo ens entreteníem durant molta estona, pujant i baixant.

Durant molts anys Barcelona va ser per a mi poc més que això i, de fet, fins dotze anys més tard, al primer curs d'universitat, no vaig començar a descobrir-la: primer el centre, el voltant de la universitat, la residència Ramon Llull al costat de l'escola industrial (hi vivia la MP. i aviat vaig fer-hi amistats), les línies de metro que tant m'embasardien, l'arc de triomf, la Rambla, la Ciutadella, Monjuïc... i una altra vegada la Diagonal. Els darrers set anys hi he viscut de dia i hi he compartit nits, n'he mostrat racons a forasters i l'he enyorada a l'estranger. A poc a poc m'he avesat al batec frenètic dels peus que xafen el centre, carrer amunt fins a la universitat; al bullici del claustre i al silenci dels jardins, només trencat pels besos dels enamorats; a la terrassa amb gronxadors i un fumeral al davant; a la pluja embrutidora que la desmereix; a l'estat d'alerta constant per evitar els pispes Rambla avall; a les coes de teatres, restaurants i centres comercials; a les converses de cafès; a l'ambient de les festes de barri i de les de la ciutat; a ser a tot arreu amb un cop de metro. I encara aixeco la vista i en contemplo les façanes com si no les hagués vistes mai.

FOTOGRAFIA EXTRETA DE LA VIQUI, de Sergi Larripa.

4 comentaris:

  1. sííííí! Barcelona era només el dentista, 100 metres de Diagonal, pedralbes center i l'illa (que estàven mooolt lluny l'un de l'altre)!la botiga disney.. quina emoció a l'entrar-hi.. fa poc també hi vaig pensar en tot això!xo no has explicat ke hi anàvem a cavall d'una mona!

    ResponElimina
  2. ho havia pensat i al final em vaig oblidar de posar-ho!! sí, sí, així era, hi anàvem a cavall d'una mona.

    ResponElimina
  3. Quina gràcia que Bcn es reduís a Pius XII! M'ho vas comentar aquest cap d'any quan vam retornar per la zona, el record que tenies del lloc. M'encanta ajudar-te a descobrir la capital!

    T'estimo

    ResponElimina
  4. Es diu així, aquella part de la Diagonal? Jo, quan duia aparells, a la capseta hi deia l'adreça del dentista, recordo un capità Arenes que tenia ressons de superheroi.

    ResponElimina