dimecres, 27 de gener de 2016

Quaters per a la rentadora

Aquest és el títol del relat autobiogràfic que he publicat a la revista en paper La lluna en un cove, de l'editorial Toll. En trobareu més informació al seu blog. Apareix al número 64, al monogràfic "Joves en la diàspora". Comença així (i la por del final del paràgraf fa referència a la por que vaig patir quan temia que no arribessin els papers dins del termini o quan no trobava casa i tot em pareixia caríssim, al principi; de fet, sou els que millor coneixeu tots els passos que he anat seguint):

"Eufòria. Mai no m’hauria imaginat que l’eufòria pogués arribar a ser perdurable, però durant dos mesos la vaig palpar cada matí quan em llevava a casa nostra —la dels pares, ma germana i meua—, a la meua habitació de jovenesa. Exposada panxa per amunt, amb les extremitats estirades de punta a punta del llit, aquella plenitud pareixia inqüestionable, talment com la força de la gravetat.[1] Era una sensació física, com si un tel sòlid m’embolcallés sencera. Estava convençuda que l’endemà encara hi seria, sense preveure que la por l’acabaria asfixiant inevitablement. Devia pecar de vanitat en pensar que l’eufòria pogués ser posseïda com una certesa".



[1] Aleshores encara no sabia que els propis estudiants del MIT posen la gravetat a prova any rere any per Halloween amb un llançament de carabasses des de la teulada d’un edifici de la universitat. Un any més tard hi tindria una colla d’amics, però en aquell moment no podia endevinar-ho.


7 comentaris:

  1. Està dividit en tres parts: Eufòria, Xoc cultural i Avui.

    ResponElimina
  2. ¡Qué casualidad! Ya te contaré otro tema más pendiente que tiene que ver "algo" con esto...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tengo mucha curiosidad, ¡pero estoy jugando a adivinarlo!

      Elimina
    2. No creo que te haga mucha gracia pero de todas formas sólo te lo diré en persona... jajaja

      Elimina
  3. Fa uns dies havia entrat una estona ràpida a veure què ens havies explicat i vaig llegir "relat autobiogràfic" i en seguida vaig saltar a llegir el text que hi havia entre cometes. No vaig saber ubicar de quina etapa parlaves. Avui, llegint l'última entrada, he vist que era dels mesos abans de marxar. A mi mai no em dura tant, la sento al principi, després el dia a dia m'absorbeix tant que postposo tota planificació (que acaba no estant) a abans de marxar i a mesura que s'acosta les pors em fan difícil saltar. A veure si algun dia la puc sostenir tant de temps com tu. :) C.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi no m'havia passat mai, però aquest era EL somni, no era un objectiu més o un projecte que em feia gràcia o que m'agradaria provar. Era allò pel qual mai no renunciaries, encara que acabis marxant en unes circumstàncies personals que eren lluny de ser ideals. Era allò que feia anys que tenies al cap, que et fa agafar mal de panxa cada cop que hi penses. Era allò que vols viure, degustar-ne cada instant. Allò pel qual tens pla B i C i D. Que cada cop que ho veus a la TV, vols saltar del sofà. Sorprenentment, la feina i el llibre van arribar molt seguits i el llibre des dels sis anys que el volia, però l'eufòria, potser perquè m'ho esperava menys, es va allargar en el primer cas. Estava en un núvol Kinton. Encara ara puc reviure-la amb vividesa i en tinc moments o, sovint, és substituïda per placidesa. Torno a escriure't des del mòbil.

      Elimina