divendres, 29 de gener de 2016

Houghton Library: Dickinson, Keats, Melville, Johnson (l'Alcover anglès)

Houghton Library, Harvard
No és estrany que allò que tenim més a prop de casa quedi sempre pendent de visitar o que pensem que ja hi tornarem un altre dia, un altre cap de setmana. Això és el que m'havia passat fins ara amb la Houghton Library, al costat mateix de la Widener, on sabeu que hi tinc un cubicle per treballar. El meu departament és justament a l'altre costat de la Widener, al segon pis i per davant d'aquesta biblioteca hi he passat cada vegada que he anat d'oient a una assignatura (el curs passat van ser: les Metamorfosis d'Ovidi i vaig fer dos mesos d'"Amor i Edat Mitjana" en ple hivern i aquest darrer semestre vaig cursar aproximadament un mes d'introducció al pensament filosòfic occidental i d'American dreamers, un curs d'història a través de pel·lícules sobre la Great Depression i el somni (o, més ben dit, somnis) americà, a més dels seminaris i tallers de medieval, un curs de pedagogia complet i altres activitats de les quals he gaudit). Si no he completat la resta de cursos ha estat per manca de temps, no de ganes. De fet, ara he deixat les classes d'anglès). Vaig pensar que hi acabaria entrant com a investigadora per consultar algun dels manuscrits o incunables que guarden, tot i que no hi treballo.

La Widener és de les biblioteques generals de Harvard, la reconeixeríeu per l'escala principal, que figura a les fotografies representatives del campus. És la tercera biblioteca més gran dels EUA, em sembla recordar, per darrere de la Congress Library de D.C., que sabeu que va ser, juntament amb el Capitoli, el que em va agradar més de la ciutat (aquesta és la primera) i la Hungtington Library de Los Àngeles (també us en vaig parlar al blog, cap al 2010, la primera vegada que vaig visitar els EUA), que em té enamorada i, a més, té un dels incunables (primers textos impresos) del text que estic editant. És lluny, però, i quan hi vaig anar encara no havia començat a estudiar-lo. A diferència de la Widener, d'ús general i només accessible per a la comunitat de Harvard (i convidats per nosaltres), la Houghton és una biblioteca de llibres rars (per tant, les col·leccions no són tan nombroses, però són espectaculars). Entre altres objectes (pòsters inclosos o programes de Broadway, atès que recull de forma exhaustiva tota la documentació sobre el teatre de Massachusetts i de Nova York, em penso), conté incunables i manuscrits. I hi ha col·leccions completíssimes, de les millors (o la millor del món) de diversos autors. Hi poden entrar els investigadors a consultar-les i cada divendres ofereixen a les dues una visita guiada interessantíssima a la sala d'exposicions (ara n'hi ha una de Shakespeare, arran de la commemoració -de fet, n'estan fent molts activitats d'homenatge-) i a les col·leccions principals. Gratuïta. Dura una hora i dos quarts, aproximadament (o, almenys, la d'avui) i millor que tinguis més temps per fer un cop d'ull a l'exposició de la primera sala. Atès que Harvard és privada, el fons de la biblioteca s'ha constituït mitjançant donacions: de fons bibliòfils, de col·leccions o de diners que han servit per adquirir manuscrits, incunables, impressions o per pagar el sistema d'alarmes, la llum, la climatització de les sales (uniforme i hi estan bé humans i llibres). Tot i que no vull estendre'm en tot el que han dit, em penso que l'entrada igual serà llarga, per molt que triï, perquè m'ha fascinat.

[No hi ha fotografies de l'interior perquè fan deixar la bossa a la taquilla, però els he comprat postals que aviat us deuran arribar, perquè les he enviat avui mateix]. A la sala d'exposicions, on tenien primeres impressions de Shakespeare i hi establien relacions amb els Harvard, ens han explicat el funcionament de la biblioteca (el curador n'estava molt i molt orgullós), l'equipament, la construcció de l'edifici (que és baixet, però té tris pisos davall terra i que es va acabar just abans de Pearl Harbor, que si no no hauria estat tan ric) i conceptes sobre biblioteques adreçats al públic general. Quan ens ha portat a l'entrada, hi havia tres vitrines. En una hi deia Harvard i ens ha fet cinc cèntims de la història de l'estàtua de Harvard (la que porta sort si li toques el peu pixat) de l'Old Yard, història que coneixia perquè Eva va fer un curs a EdX sobre iconografia en què hi sortia (jo no tinc remei, tampoc no els acabo, i això que sempre m'he caracteritzat per acabar el que començo, però a vegades no aspiro tant des de l'inici). No sé si me'n vaig fer ressò al blog aleshores, però es tracta de les anomenades "tres mentides" sobre l'estàtua de(l senyor) Harvard, universitat que té el lema "Veritas" (a l'escut, damunt de les portes d'entrada a l'Old Yard...). Fins i tot n'han fet un test (si voleu provar-ho contesteu-lo abans del meu spoiler): http://www.bu.edu/mfeldman/Harvard/statue.html. [Interrupció Skype de 8è aniversari]. 

John Harvard no és l'home que figura a l'estàtua, perquè ningú no sap quin aspecte tenia. Era un estudiant del s. XIX de la universiat, fill del responsable del comitè internacional de la universitat, que va servir de model a l'escultor. Però és que John Harvard no va ser el fundador de la institució, sinó un dels mecenes o persones que hi va fer donatius més generosos (per això li van posar el seu nom a la universitat, de la mateixa manera que ara anomenen els professors amb noms de les persones que hi fan aportacions econòmiques generoses, o edificis o sales). I, per tant, la inscripció que l'anomena fundador als peus de l'estàtua tampoc no és certa. Finalment, tot i que John Harvard va morir el 1638, no és l'any en què es funda la universitat, sinó dos anys abans (segueixo de memòria). Abans del Harvard College, es tractava del college de Newtown (que era com s'anomenava Cambridge) i que tenia un seminari per estudiar teologia. El donatiu que ens han explicat que va fer John Harvard (no sé si n'hi va haver més) va ser en forma de biblioteca: va donar la col·lecció privada a la universitat, però uns anys més tard hi va haver un incendi (em penso que ha dit que tenia 400 volums, el college era menut) i es van cremar els llibres (tret dels que professors i alumnes tenien en préstec a casa). Només es conserva un dels volums que realment havien estat de Harvard. Així que van haver de tornar a construir una biblioteca i ho van fer de la mateixa manera que la primera vegada: amb mecenes. Els Hollis (un nom que cap membre de Harvard oblida perquè avui dia han acoseguit que, en homenatge a ell, doni nom al catàleg unificat de les biblioteques de la universitat sota el pretext de Harvard OnLine Library Informatic System) eren una família, diria que anglesa, que també va fer moltes donacions a la universitat (i a altres biblioteques europees) en forma de llibres. Apareixen a la segona vitrina de llibres de l'entrada. El llom dels volums mostren uns símbols per a cada matèria. Li interessava especialment la religió i la política (era republicà, no creia en la monarquia). Va considerar que els estudiants havien de tenir esperit crític i, per tant, havien de tenir accés a obres amb les quals no hi estava d'acord. Però ho va marcar amb els mateixos símbols de cap per avall (ho explica en una carta a la universitat). També feia guions sobre els temes i ensenyaments principals de cada llibre.

A la dreta, la sala de consultes. El guia ens ha portat al pis de dalt, on ens ha ensenyat tres sales. La primera, dedicada a Samuel Johnson, lexicògraf (el que jo he anomenat l'Alcover anglès perquè va fer un diccionari històric d'aquesta llengua -es van encarregar que visqués tota la vida de la feina que va fer aquells vuit anys-). Va estudiar a Oxford, s. XVIII. També va ser poeta i historiògraf, entre altres ocupacions. Allà ens n'han ensenyat el diccionari, dos cadires seues (era un gegant i les cadires ho testimonien), ens han explicat com va acabar la col·lecció a Harvard i no a Europa. A la sala hi ha retrats d'ell i de la família, sobretot. La decoració és rica i hi ha medallons al sostre amb els diferents paisatges/edificis que van marcar la vida de Johnson, com el Pembroke College d'Oxford, la seua residència fora de la ciutat... i sempre hi ha una figura d'un home vestit de negre: ell.

La sala següent és la de Keats, el poeta anglès, que, com Dickinson, no va tenir gens d'èxit literari durant la vida (hi devien influir les males amistats, però va morir molt jove). Amy Lowell va donar tots els manuscrits i la documentació que tenia de Keats quan en va preparar la biografia. Com sabeu, Lowell és una poeta americana. Com que es va convertir en una col·lecció tan important a Harvard, altres persones hi van fer donacions perquè augmentés al llarg dels anys. Finalment, hem visitat la sala, menudeta, amb el mobiliari i la col·lecció de Dickinson (una altra part del llegat de la poeta és a Amherst, a la casa de l'autora, sobre la qual ja us vaig parlar; m'encanta haver visitat sense esperar-ho els museus de tants escriptors als EUA). Quan vaig anar a Amherst ja em van dir que l'altra part, la més important em penso, és a Harvard. Harvard també en té quadres i els drets dels poemes. Com que ella tampoc no va publicar en vida (algun amic enviava algun poema a la premsa local, com a molt, però sabeu que la germana Lavinia en va recollir els papers que en quedaven quan va morir, sorpresa), quan es van imprimir els poemes que van seleccionar, (de tota l'obra que en va restar, en van seleccionar un centenar, perquè qui s'hauria llegit 700 composicions d'una autora que no coneixia ningú i que era tan poc convencional en rimes, en majúscules, puntuació) un centenar (als manusrits hem vist com tres estels volia dir que el poema el triarien, aquells on hi diu NO o puntuacions baixes poden ser per pudor dels temes tractats, massa erotisme o massa propers a la blasfèmia per la manera de parlar de Déu, per exemple), els van esmenar: van regularitzar-ne les rimes, canviar la puntuació i altres alternacions. Els drets d'aquests poemes ja han expirat. Van ser un bestseller i la segona publicació d'obres seues també, però quan es van adonar que el públic havia llegit una obra que no era la de l'autora, els nous editors van imprimir-los amb les rimes originals: així és com Harvard encara ostenta els drets de la darrera síl·laba dels versos, els no esmenats, i amb aquests diners han preservat i restaurat els llibres, mobles, ... la sala Dickinson, sistema de seguretat inclòs. Un cas excepcional. Caduquen el 2020. Aquesta col·lecció la van comprar quan la neboda mirava de vendre-la.

Les històries que ens han descobert són fascinants. Ho recomano. A la sortida s'hi poden comprar postals. M'hauria agradat que expliqués l'afició de Dickinson per la botànica i ens n'ensenyés exemples, però de totes maneres és una visita completa i jo avui ja estava cansada de la feina.

P.S. Amelia, avui també he tastat la Liquiteria de Harvard Square.

5 comentaris:

  1. A mí también me pasa, hay sitios que quiero visitar y como están cerca, simplemente voy aplazando la visita... en realidad no tienen sentido.

    ¿Qué líquidos? ¿chocolate caliente??

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un smoothie! Ya sé lo del chocolate :( pero este fin de semana voy quedarme a trabajar. He estado tentada de llamarte para ir :D.

      Elimina
    2. Ahh!! es que con la traducción sale líquidos!! jajaja

      Yo también he estado tentada pero al final es que me ha dado pereza salir... sólo fui el primer año y a pesar del frío que hizo había cola para hora y media.

      Elimina
    3. Pues imagina hoy que hace bueno. Supuse que era la traducción, qué raro que no interprete las mayúsculas.

      Elimina
  2. Por cierto hoy en Harvard Square, en frente del Crema Café van a dar muestras de chocolate gratis a las 13:00h.

    ResponElimina