diumenge, 29 de novembre de 2015

Ginestes

Avui he fet el ronso tot el dia: m'he aixecat tard, finalment us he vist a tots per Skype i ma cosina m'ha fet arribar un vídeo en què hi surt ella llegint un dels relats de Glopades de riu, "Ginestes". Era una de les propostes que em va fer una persona del públic de la presentació que va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès. Si voleu fer-me arribar gravacions similars de les meues històries, seran molt benvingudes! 

Concord o la casa de Louisa May Alcott!!!


Concord
Hi ha mapes literaris com el d'Espais Escrits. Estic segura que també hi deu haver guies de viatges especialitzades en literatura. Si no, algú m'ofereix aquesta feina com a complement per a algun dia? No perdono fàcilment que la meua guia dels EUA (que gairebé no utilitzo perquè és més acurat anar directament a les oficines de turisme o recórrer al web de cada lloc) no esmentés que a Concord està la casa de la creadora de Petites dones, l'Orchard House, que a més a més està oberta tot l'any. I ho destaco perquè avui no ha estat, definitivament, el millor dia (en plena temporada considerada d'hivern) per fer aquesta excursió, que tot sembla apuntar que serà l'última abans que torni a fer bon temps). 


Des de l'abril passat que L. i jo intentem anar a Concord. Primer ens vam equivocar a l'hora de mirar l'horari del tren (compte, aquí he badat jo perquè no recordava que el tren passa per Porter Sq; hi hauria pogut anar caminant i en canvi he pagat metro i fet transbords fins a l'estació principal de North Station de Boston, a més d'haver hagut de matinar més) i vam acabar canviant-ho per Lowell, que no ens va decebre gens; després van tallar els trens el cap de setmana durant tota la temporada d'estiu (s'hi pot anar en bus, però és més car) i, finalment, avui que ha plogut tot el dia, hem estat a punt de desistir, però com que ja és l'inici de la temporada d'hivernació i d'àpats d'una casa a l'altra, he pensat que si no ens hauríem d'esperar fins a l'abril. I, de fet, ja feia fresqueta i humitat, sobretot a Concord. Un cop allí, ens ho hem trobat tot tancat perquè no és la temporada turística: el trenet que diuen que et passeja pels indrets de la famosa batalla de Lexington i Concord (de fet allà s'hi fa una representació històrica de matinada a la primavera; m'encantaria anar-hi, però és de nit i seria un problema pel que fa al transport), l'oficina de turisme (que sabeu que solen ser un museuet amb documental d'introducció al lloc i exposicions), la casa d'Emerson!! Per sort, malgrat que no he tingut Internet els darrers dies, m'havia assegurat que l'Orchard House estaria oberta. Perquè per a mi, això, era com un parc temàtic per a un xiquet (perdoneu per la comparació). Hi volem tornar quan faci bo, però no només per veure de dia el pont famós on va tenir lloc la batalla de Lexington i Concord de 1775 (el North Bridge), el parc natural i Walden Pond, sinó també per fer el recorregut entre els dos pobles i visitar els llocs i monuments històrics de Lexington. Encara hi ha moltes altres cases d'intel·lectuals per visitar, de fet. Ja m'adono que potser haurem de fer-hi dues visites més. De totes maneres, en un dia tot no es pot visitar: almenys avui, els horaris dels museus són molt limitats. Sense cotxe, hi ha poques combinacions de trens i s'ha fet de nit a les quatre. Era ben fosc i no hi havia gens d'il·luminació. Per això sí que considero un encert que haguem dinat a quarts de quatre i haguem aprofitat prou l'horari d'obertura dels museus. 

Un dels cementeris de Concord. Al Sleepy Hollow hi estan enterrats autors com Louisa May Alcott.
El primer tren sortia a les 8.30, però hem agafat el següent, a les 11.15. Hi ha uns 45 minuts des de Boston, mitja hora des de Somerville (a la tornada sí que hem baixat a Porter Sq. i he aprofitat per passar pel supermercat -també hi he comprat Clam Chowder de Legal Seafoods, ara que fa fresqueta). La nostra excursió d'avui davall de la pluja ha consistit en una passejada pel poble (realment, m'hauria agradat molt venir-hi al començament de la tardor, però els colors de les fulles encara feien goig i avui era el dia en què els americans van a buscar l'arbre de Nadal, després d'Acció de Gràcies i del Black Friday, i el decoren. Concord és el poble més nadalenc que he vist mai. Estava tot ple de corones, arbres amb llumetes -més cotxes passaven amb els arbres a remolc-, il·luminacions diverses, botigues de decoració nadalenca...), ple de mansions de fusta. Els pobles d'aquí no tenen res a veure amb un poblet europeu. Moltes vegades em costa saber si es tracta d'una urbanització solta amb cases escampades al voltant d'una carretera. Tenen un carrer principal (o carretera) i botigues (a vegades em recorden els outlets i tot) a cada banda (no hi falten Starbuck i Donkin Donuts) i després les mansions de fusta amb jardí, bastant escampades, enmig de la natura. Solen ser pareguts. Tenen unes quantes esglésies (això també em sorprèn) amb cementeris, una biblioteca pública que fa goig, potser museus/parc històric o natural i es desplacen en cotxe. De carrers n'hi ha molt pocs. De carreteres, més. Avui no hi havia gent passejant, però en canvi els dos museus que hem visitat estaven pleníssims i l'Orchard House és molt estreta, de manera que es fa difícil moure't per les habitacions (les visites amb guia), però m'ha encantat i el preu era raonable (no com el del Museu de Concord). Ara bé, no han explotat gaire el merxandatge de l'escriptora, si ho comparo amb la casa de Jane Austen, per exemple o el moviment que hi ha rere el museu de Joyce.

Al fons, Orchard House, la casa on tres de les germanes Alcott van viure quan eren a la vintena.
L'altre museu que hem visitat ha estat el Concord Museum i hem tornat amb el tren de les 5.50. 


La visita comença en un sala amb una televisió on una actriu representa l'autora, que parla de la pròpia obra i explica com transforma (molt poc, de fet) elements autobiogràfics en una novel·la de ficció (no s'hi narren les mudances de casa, canvia lleugerament el nom de les germanes, les situa a totes a la casa de Concord, no és el pare qui va anar a la guerra sinó ella mateixa qui va servir com a infermera durant la guerra civil, però això no era tan habitual, la figura del pretendent de Jo li va demanar l'editorial) que va ser concebuda en dues parts. Va ser l'editorial que va insistir a Alcott perquè n'escrivís una seqüela perquè havia tingut molt d'èxit; tant, que la gent la perseguia per demanar-li autògrafs i fins i tot tocaven el timbre de casa per aconseguir-lo. Per això va demanar que les reedicions de l'obra s'imprimissin amb la seua signatura (molts lectors pensaven que havia signat personalment aquell exemplar). També li va permetre enviar sa germana a estudiar art a Europa (Londres, París i ara no recordo si també a Itàlia), perquè la germana que a la novel·la és Amy tenia molt de talent. A l'habitació que li pertanyia encara s'hi veuen dibuixos als marcs de les finestres i a les parets perquè el paper era massa car i va fer classes d'escultura a French, l'escultor d'estàtues que commemoren gestes històriques a Concord però també del Lincoln assegut de Washington D.C. En efecte, fins que Alcott no va fer calers amb les publicacions, anaven justos, però eren una família poc convencional, amb uns pares cultes, que permetien a la filla tenir un escriptori a l'habitació, per exemple!, molt ben relacionats amb els intel·lectuals del municipi com Ralph Aldo Emerson (té una casa-museu també) o Thoreau. Realment, a Concord història i cultura s'entrellacen i fa que et preguntis com pot ser que un poble tan menut tingui una concentració tan alta de talent. Els pares d'Alcott seguien el transcendalisme i van viure durant un any seguint-les les pràctiques més estrictes, sense ajut d'animals, sense esclaus i de forma autosuficient. El tema de l'esclavitud també és un dels que es tracten al Concord Museum. 

També va escriure relats, alguns inspirats en l'experiència com a infermera durant la guerra, però hi havia una gran demanda de narrativa per a noies en aquell moment i va ser un èxit de seguida. Va escriure l'obra deu anys després dels fets principals que s'hi narren.

Darrerament, com que és una de les preguntes que més rebo a les presentacions del llibre, el tema de la ficció basada en fets autobiogràfics m'interessa especialment. No m'hauria cansat d'escoltar la guia, que ens ha passejat d'habitació en habitació. I, tot i que vaig llegir l'obra fa molts anys, com Homenets (més d'una vegada), recordo de forma vívida les sensacions que em va causar. El meu personatge preferit era el de Jo, com el de tots els lectors i M., una amiga de la infància i jo vam fundar una revista a casa nostra. Teníem una bústia a l'habitació dels joguets. Era una capsa de cartró amb un forat al mig. Hi havíem d'"enviar" els articles amb pseudònim per ajuntar-los en una publicació que després llegíem M. i jo al sofà. Fins i tot ens escrivíem a nosaltres mateixes cartes dels lectors i les contestava jo, que usava Jo com a pseudònim. Igual que les germanes Alcott, M. i jo també representàvem obres de teatre, més endavant, al pis de Tortosa. Abans, havíem fet obres de titelles (pel meu aniversari, al parc) i concerts improvisats a la terrassa de la piscina de Les Planes al poble. Tot i això, no eren les nostres activitats més creatives. M. i jo excel·líem jugant a ninotets, Barbies i a les històries inventades a dues veus (improvisació oral) abans d'anar a dormir. Endavant, si voleu compartir les vostres aficions literàries infantils.

Orchard House

Aquí son pare hi tenia una de les escoles d'educació progressista que va portar i que tan poc èxit van tenir, tret de la de filosofia per a adults (jo en aquesta m'hi hauria apuntat). S'ha de dir que si les classes començaven a l'hora que feien llevar les filles, amb tasques des de les cinc del matí, no m'estranya!
Relacionar la creació i la vida de l'autora ha estat màgic, amb detalls com el del coixí roig del sofà. Els dilluns celebraven vetllades en què els coneguts anaven a la casa a fer tertúlia. Si Louisa May Alcott, que tenia mal caràcter (recordeu el de Jo i sa mare?), estava de mal humor, el posaven en una determinada posició perquè tothom l'evités. 

Al Concord Museum hi hem anat en busca de context històric sobre la batalla de Lexington i Concord de 1775 i, encara que el museu ofereixi una bona visió general sobre les diferents etapes de la ciutat i els cercles intel·lectuals que hi va haver, no hi hem trobat una informació aprofundida o nova sobre la batalla. Potser perquè després de fer el Freedom Trail et converteixes en un expert sobre els orígens de la Revolució per la Independència dels EUA? A Concord s'hi guardava la munició de la milícia, fora de Boston, prou lluny per aconseguir un cert avantatge i tenir temps d'avisar-se. Concord es va unir a les protestes en contra de les limitacions que els causava ser una colònia britànica, al boicot del te i van començar a preparar una milícia per defensar-se. L'any 1775 l'exèrcit regular britànic va decidir anar en expedició a Concord i destruir les armes, però van rebre l'avís (van ser Revere i altres homes, també?) des de Boston i estaven preparats. Un dels episodis de la batalla, que se celebra pels volts de Sant Patrici, si no ho recordo malament, va tenir lloc al pont de Concord, el North Bridge, reconstruït, que forma part del parc natural (segons el poema d'Emerson, des d'on es va sentir el tret que va ressonar per tot el món). És l'inici de la guerra revolucionària americana o de la guerra per la independència, que tots sabem com va acabar. M'he quedat amb ganes, tot i que sabia que avui no tindríem temps, de fer la ruta històrica de Concord a Lexington. Un altre dia, espero.

Al museu hi tenen la llanterna que us vaig explicar que Revere va usar per avisar des de l'església de North End que s'acostava un atac dels regulars britànics,
El vídeo introductori del museu era pobre, molt centrat en el paisatge. L'exposició principal del Concord Museum (15 dòlars l'entrada; 10 la de l'Orchard House) era senzilla, didàctica, tot i que potser li faltava aprofundir (suposo que com que la xarxa de museus de Concord i Lexington és tan nombrosa, no deuen pensar que calgui) més en els detalls. Constava de tres parts: una part històrica, des dels poblats dels nadius americans amb l'arribada al s. XVII dels puritans i com els van acabar arraconant i fent fora del propi teritori fins a la batalla de 1775 (realment, la recreació històrica deu valdre la pena); la part dedicada als intel·lectuals del XIX (Emerson, Alcott -per cert, m'encanta establir relacions amb llocs que he visitat abans: a l'Orchard House ens han explicat com un avantpassat de la mare de l'escriptora va ser el jutge dels judicis de bruixeria de Salem que es va penedir d'haver declarat culpables les noies-, Thoreau, Hawthorne) i la darrera, dedicada a la preservació del patrimoni històric i cultural. Hi ha també habitacions amoblades segons diferents èpoques i t'expliquen qüestions sobre vida quotidiana. Avui a totes les sales hi havia arbres de Nadal per a una exposició sobre literatura infantil per a les famílies.

Concord Museum


Escultura que French va fer de forma posterior al Minuteman que commemora la milícia dels patriotes (oposats als loialistes).



North Bridge. 1775

Hem dinat a Helen's a les quatre; llàstima que només es podia pagar en efectiu (!!!!) i hem tingut un bon ensurt.

Per fi he acumulat prou punts al supermercat per aconseguir el ganivet. Encara tindria un mes per seguir, però com que aniré a Catalunya, ja ho deixo aquí.

Tot i que sé que hauríem pogut triar i remenar més a l'estiu, la casa de Petites dones era un dels pocs llocs que tenia a la llista d'indrets que no em vull perdre abans de tornar a l'estiu, per molt que estigui gaudint de la vida de persona arrelada, quedant amb els amics i ja no pensant tant en explorar l'entorn. Des del setembre que em penso que no us penjava cap sortida! Si sou lletraferits, per poc que pugueu, feu-hi cap si veniu a Boston (està ben comunicat per als estàndards americans).

divendres, 27 de novembre de 2015

Happy Thanksgiving!!

El meu plat per al potluck d'anglès.
M'estic posant al dia de forma ràpida en la gestió de la meua vida virtual. No he tingut connexió a Internet des de dimecres a la tarda perquè al senyor C. se li va acudir canviar de companyia i de sistema (per mirar de solucionar els problemes que arrossegàvem amb Internet) just abans del dia d'Acció de Gràcies i això ha fet que, fins avui, Black Friday, no vingués cap tècnic perquè era festa (i encara no sabem si el pedaç aguantarà). Així que, per força, aquesta entrada tornarà a ser breu. Aquest cop m'ha amoïnat perquè no em podia comunicar amb la família i J. per dir-los que estava bé, però que no podríem parlar per Skype (els mòbils americans o les tarifes que tenim no ens permeten enviar missatges de text a l'estranger; la universitat estava tancada; tot estava tancat perquè era la gran festa de l'any), no em vaig assabentar dels canvis d'hora del sopar (que es va anunciar per Facebook i que també vaig rebre al correu) i, evidentment, no podia treballar, només fer miquetes, perquè no tenia el meu incunable digitalitzat a l'abast. Veure com passaven les hores, els dies, sense realment avançar m'anguniejava de valent, perquè necessitava treballar aquests dos dies i tenia reunions a distància programades amb associacions de la UB (ni tan sols no vaig poder avisar que no funcionava). Sé que no n'hi ha per a tant, però en un dia en què tot està tancat, només et pots quedar a casa i tots els amics cuinen, fins al vespre les hores van passar d'una manera una mica estranya. Volia llegir, però tenia massa feina per fer-ho sense remordiments.

Vaig fer la foto abans que acabessin de dur tots els plats, però després estava entretinguda xerrant. S'hi veuen dumpings xinesos (una mena d'empanadilles de pollastre, al costat de les culleres), darrere els pastissets de maçana holandesos de L., més pollastre oriental, m'adono que no es veu el pot de salsa picant japonesa, darrere unes galetes japoneses i el meu pa sucat amb tomaca, pernil, formatge manxec i brie. El professor és vegetarià. Me'n maig sentir orgullosa i era la primera vegada que comprava tomaques -em va costar trobar-ne amb suc-. Les llesques amb pernil (de Parma) es van acabar de seguida, però va sobrar sobretot el brie. Me'n vaig endur tres llesques cap a casa, però un gat es va encapritxar de mi i vaig haver de fer mil voltes perquè no entrés a casa. Va entrar al pati i tot i estava davant mentre jo obria (tenim doble porta i, al final, em van caure de la safata). Però del soroll va sortir el senyor C. i em va regalar dues magdalenes de móra (el dia abans ja me n'havia deixat una. Ha fet 70 anys aquesta setmana. Potser va de dos en dos: em pensava que en tenia 68).

Ara sí. Començo. El dia d'Acció de Gràcies és el més celebrat aquí. Els dies en què els vols són més cars als EUA, aquell vespre els carrers estaven deserts, hi ha embusos interminables dimarts i dimecres per sortir de les ciutats, tot està tancat (supermercats, cinemes...), tot, al país on no tanca mai res (tot i que hi ha restaurants que ofereixen especials aquell dia). És una festa familiar, tot i que els estrangers ho celebrem amb els amics. Diuen que se celebra més que Nadal perquè, és clar, no és una festa religiosa. A mi m'encanta que aquell dia es donin les gràcies per tot allò que valores de l'any que ha passat des del darrer cop. Per a mi, a més a més, era el primer any que ho celebrava de debò, la nit que tocava i amb tito farcit i tots els complements. Perquè vam tenir de tot i va ser una fartanera, ara que es va costa amunt fins després de les festes de Nadal. L'any passat ja us vaig explicar com funcionava a través del tast que en vam fer a l'activitat de Veïns (enguany no hi he anat). Enguany vaig optar pel potluck d'anglès dimecres al vespre, en què cadascú havia de portar un plat del seu país, amb L., G. i també O., que encara no coneixeu. Vam donar les gràcies d'un en un perquè en teníem molts de motius. Jo vaig donar-les, també, per les llargues converses de Whatsapp amb M.

Les begudes (res amb alcohol; la llei de Massachusetts fa que si algú s'engata en una festa i després té o provoca un accident, l'amfitrió segueix sent-ne el responsable, així que el professor no en volia saber res, tot i que tots érem majors de 21 anys. De totes maneres, L., G. i jo vam fer còctels encabat al Five Horses). El de la dreta és un plat búlgar semblant a la quiche però sense pernil. A l'esquerra, vedella. I encara que us parega estrany vaig tastar molts de plats "exòtics".

Més postre, Nutella. Per cert, la Fanta de taronja d'aquí no té el mateix gust que la nostra...
D'acord, els saquets negres (japonesos?) no em vaig atrevir a tastar-los. Però potser vaig estar-hi a punt.
Recordeu les amigues amb qui vaig celebrar Halloween l'any passat (i Saint Patrick i l'any nou xinès, entre d'altres?). Ara feia molt que no féiem res junts. Elles han fet colla amb uns quants, però jo havia estat molt atabalada amb la feina quan vam començar a ajuntar-se més i ara feia moltíssim que no coincidíem. Doncs M. em va convidar a ca seua i vaig retrobar-hi vells amics i conèixer-ne de nous. Vam fer el sopar tradicional, va ser una vetllada molt agradable i vam acabar pixant-nos de riure amb els jocs de taula.

Aquest cop només no hi surten les pataques. Hi apareixen dues salses, la de gerds i la gravy. El tito farcit s'ha de coure durant sis hores al forn. Era boníssim tot plegat. L'any passat el tito em va parèixer sonso perquè no hi vaig posar salses. Davant de tot, hi veieu el recipient amb pataca. Les torrades són de carabassa. De fet, tot el que porta carabassa és típic d'Acció de Gràcies i la maçana de la tardor. Els pastissos de postre en solen portar. Anit no era un potluck, però hi vaig dur un pastís de formatge:


I aquesta fotografia és del dinar d'avui. Quan vaig arribar a casa passada mitja nit, el llum de les escales estava engegat. El senyor C. m'havia deixat un plat amb tito i salses/acompanyaments/guarnició per si no havia tastat tito. Ha estat el meu dinar! La pasterada verda és el que s'usa per farcir l'animal.
Què me'n dieu? Fa patxoca, tot plegat!

Això fa completar la meua llista de tardor (tret de l'apple picking, que sense cotxe s'ha fet impossible) entre els dos anys:

1. Passejades per observar les fulles. FET
2. Fes la teua pròpia Jack O'Lantern. FET
3. Halloween tradicional (decoracions de les cases, trick or treat). FET (com a espectadora, que de disfressa només vaig usar, enguany, el barret de bruixa).
4. Acció de Gràcies amb tito. FET
5. Salem decorat. FET

L'any passat vaig arrossegar la ressaca de Halloween (no en el sentit alcohòlic, sinó de la festassa i activitats que hi estan relacionades) fins a Acció de Gràcies; enguany es tracta més aviat d'un turkey coma, que d'existir, existeix.

P.S. Després de les activitats de les darreres setmanes m'he adonat: a) que m'estic atrevint a tastar menjars nous (per a mi tot un rècord, tot i que vaig dir que no al dinar amb la noia coreana perquè em va explicar que la base era arròs i que després es picaven verdures per compartir i b) que cada cop m'agrada més conèixer gent nova i que trobo molt interessants les històries que m'expliquen.

diumenge, 22 de novembre de 2015

Acció de Gràcies

Dijous que ve és Acció de Gràcies i tinc molts de motius per donar-ne. 

Gràcies a la meua família i a J. per donar-me suport, per tenir sempre un moment per escoltar-me i per tenir-vos a prop encara que sigui físicament lluny. I per acompanyar-me de presentació en presentació quan hi sóc, per fer cap a l'aeroport sempre que podeu i per malcriar-me amb plats deliciosos i llibres quan vinc de visita. Per escriure'm. Per llegir-me.

Dono les gràcies pels amics que he fet durant aquest any, perquè han regat les arrels que ara em lliguen a aquesta meua primera casa. Perquè he conegut persones fascinants, alhora que m'he conegut més a mi mateixa. Per la llibertat assolida i la sensació que m'envaeix, almenys una vegada a la setmana, de ser afortunada per viure on visc. Sovint em meravello per com s'encadenen i s'omplen els dies, per les descobertes i la sensació d'oportunitats que aquí, puf, sorgeixen.

Per haver vençut les pors que tenia quan vaig arribar i ser més independent cada dia.

També per haver viscut (i seguir-ho fent) el meu somni de treballar a Harvard i madurar un projecte que al principi no sabia ben bé on em portaria. Per haver tingut l'oportunitat de veure nàixer l'IMP, de formar-ne part i de conèixer a professionals entregats i persones generoses darrere d'aquestes sigles.

Perquè aquest any (compto des de l'anterior dia d'Acció de Gràcies) he vist un anhel fet realitat: la publicació del meu recull de contes, que ha fet que m'impliqués en el procés molt més enllà del simple fet d'haver escrit un llibre. I he vist com us hi bolcàveu. Va ser el meu propòsit d'any nou i el dia 3 de gener en rebia el sí. Des d'aleshores, he conegut mons nous. 

Perquè vaig viatjar a Washington DC, a Toronto i a les cascades del Niàgara!!! I vaig ensenyar Harvard, ca meua, Boston i Nova York a mons pares i a M., fent d'amfitriona. 

Perquè he viscut totes les estacions amb la mateixa intensitat.

Per tots els moments històrics, aquí i allà.

Per haver provat l'aquarel·la i haver-ne gaudit.

Per totes les converses en anglès, ara que ja no em fa mal la mandíbula quan el parlo molta estona.

La llista podria ser inacabable, però us deixo amb els primers punts que m'han passat pel cap.

Excessos

No hem arribat a Acció de Gràcies, enguany, i ahir ja va ser un dia d'excessos (de menjar) en aquesta cursa ascendent fins a Nadal. Ahir va ser un dia una mica improvisat, però en què, abrigada amb la bufanda d'hivern però encara amb l'abric fi català (avui nevarà a Somerville a la una de la matinada i demà estarem a -3, però encara fa un temps agradable per al clima d'aquí), vaig passar el dia fora. Avui ho he compensat aixecant-me a quarts de dotze.

Dònut de cansalada viada a Union Square Donuts.
No es nota, però era gros. 
Vaig fer poquetes fotografies, però us en faré cinc cèntims. El dia va començar amb una matinada perquè, al sopar de dimecres, vaig comentar a F. que volia anar a la donuteria més famosa de l'àrea de Boston, de la qual us vaig parlar el dia del meu primer brunch. Està a prop de casa de F., a prop de Union Square, a Somerville. Obre cada dia a les set del matí, fins que s'acaben els dònuts o ja no pots triar. Jo volia tastar el famós dònut de bacon, així que vam quedar a les 9.30 del matí per anar-hi. Era deliciós. La massa és boníssima i el bacon cruixent era deliciós amb el dònut. També vaig tastar, perquè F. els va compartir amb mi, el de Boston Cream (si hi torno, segur que el demanaré) -havia pensat comprar-ne dos, però sort que no ho vaig fer perquè vaig acabar el dia empatxada i no podia dir a L. -la tarda sí que era organitzada- que no podia menjar i beure més i que l'hora de dinar i la de sopar (amb llimonada pel mig) només es portaven dues hores- i un que portava ametlla damunt. 

Vam seure al carrer per esmorzar, perquè dins només hi ha tres tauletes i, tot i que n'hi havia una de buida, era massa estret. Després em va dur a Union Square per ensenyar-me les paradetes (vaig tastar formatge amb pebre) del mercat al carrer i es va quedar parat que, com que sempre faig cara de desorientada, ja hi hagués estat. Li vaig ensenyar el restaurant del meu primer brunch i, mentre desféiem el camí per quedar-nos un dels llibres -per a adolescents- que havíem vist en una capsa de catró al terra amb el retolet de "gratuït"-, vam aturar-nos a un supermercat brasileny (F. és del Brasil). Em va ensenyar els productes típics del seu país (allí tothom parlava portuguès), la marca Moça, també hi tenien productes Goya, els panettone -que jo ja havia descobert a Itàlia; ell en va comprar un-, milions de llepolies, vaig comprar tres panets amb gust de formatge com els que veieu a la foto per només un dòlar (tot era prou barat) i vam seure allà, amples i mirant la TV brasilenya (programa de gossos), mentre vèiem, a les onze del matí, com començava a arribar gent per dinar (ja sabeu que als supermercats venen menjar fet i a vegades hi ha un espai per seure). Era dissabte, per tant no hi podia faltar la feijoada, feta amb fesols i les parts menys nobles del porc (era el menjar dels esclaus). Hi havia gent que se n'enduia ribells cap a casa.
Pao de queijo

F. em penso que ja tenia gana, però vaig comentar que també podíem quedar per fer altres coses a més de menjar. Em va ensenyar a seua i vaig coneixer N., la propietària, que també hi viu. Ara en són uns quatre i la gata. Al pis de dalt estan les habitacions i, arran de terra les sales comunes. Vam parlar sobre viatges, pintura, recerca. N. és una persona molt interessant. Però es feia tard, jo havia quedat a les quatre per sopar amb L., volia dinar abans i, sobretot, el plat fort del dia, que havíem improvisat. Volia veure el laboratori de F. a Harvard! Treballa a l'edifici del Museu d'Història Natural, a prop de l'Old Yard, que és on treballo jo. Ell és investigador en biologia, en la mateixa posició que jo. 
Me l'he menjat ara per esmorzar tard.
El laboratori és al·lucinant. Em va explicar els passos incomptables que fa (amb màquines especialitzades per a cada part del procés) fins arribar a la seqüènciació de l'ADN dels insectes dels quals ell s'ocupa. M'ho va ensenyar tot, d'un lloc a l'altre del laboratori, detallant-ne els passos perquè algú que no en té ni idea ho entengui i -tot i que quan hi vaig entrar era el que em feia més gràcia, encabat va resultar ser la part més previsible del procés- vaig mirar els insectes que estudia pel microscopi. Encabat em va ensenyar les altres sales (menys riques que les dels geòlegs), les neveres, els insectes classificats de la col·lecció del museu. Tenia una imatge molt abstracta del que feien i em va encantar fer-me'n una idea palpable. Tant de bo els amics del MIT també m'ensenyessin les seues bases. Jo aquí em limito a mostrar la biblioteca i les col·leccions d'art als amics que m'ho demanen, però no tinc unes eines que faci gràcia mostrar. Si fos a la UB, podria portar-los a veure un dels meus manuscrits a la Sala de Reserva i fer-los una mica de ruta. Els manuscrits també agraden a la gent, però quan dius que ara treballes amb un incunable, ja és més complicat i potser atreu menys.

Ja a Cambridge (eren les tres!), vam anar a dinar a l'hamburgueseria on em va portar el lector de català del curs passat la primera setmana a Harvard. No l'havia trobat més, però buscàvem una cadena de menjar ràpid que el professor d'anglès diu que està sobrevalorada i... era aquesta! Encabat vaig passar per la Burdick's per comprar una capseta amb bombons en forma de tito (temàtic: Acció de Gràcies) per regalar a L. i el seu home. M'havien convidat a casa a dinar. Feia temps que em volia ensenyar ca seua, una de les que ofereix MIT als doctorands i a les seues famílies. És un edifici altíssim davant de l'edifici on treballa el seu home (a qui per fi vaig conèixer). També s'hi organitzen la major part de les activitats d'Esposes i Marits MIT. Dalt de tot hi tenen un local que es pot llogar unes hores per fer-hi festes (amb una vista impressionant de la ciutat), la sala de la rentadora, un parc per jugar-hi els xiquets (com a tots els condominis on he estat fins ara) i un jardí comunitari (cada jardinera és per a un dels afortunats a qui li han concedit: L. hi tenia tomaqueres, pebrots i maduixeres). Vam fer una llimonada tot xerrant. Vaig trobar M. molt simpàtic. Van fer pizzes casolanes (jo ha vaig afluixar el ritme) i encabat vam marxar corrents cap a Boston, que ahir era el concert i la il·luminació de l'arbre de Nadal. Els controls de seguretat van ser més exhaustius que l'any passat, però al final hi vam poder entrar (molt curtet, l'any passat va durar el doble per problemes tècnics) i vam acabar la nit canviant els còctels previstos per un xocolate cuit en una pastisseria (en què tot entrava pels ulls -no només l'amor entra pels ulls, estimats medievalistes-) de Quincy Market. Vam seure al segon pis i, encabat, cadascú a ca seua. Ens veurem dimecres al pre-sopar d'Acció de Gràcies d'anglès, en què cadascú ha de portar un plat. Dijous, sopar d'Acció de Gràcies de bo de bo (enguany no em quedaré a casa aquest dia). I encabat comencen els pre-sopars de Nadal. Em fa molta gràcia, la quantitat de pres que s'arriben a celebrar i que hi ha, a cada grup del qual formes part (veïns, edifici, departament, amics...).
No vaig fer-ne fotos i, al final, aquest intent em va quedar borrós. És com un piromusical però amb l'arbre de Nadal i les llumetes del passeig.




divendres, 20 de novembre de 2015

Blog nou

No sé si té futur, però aquesta n'és la primera entrada:

AVÍS: Em diuen que ha quedat una mica depriment i això que l'he escrit ben inspirada. Penso que vivim una situació nova, potser he acabat sent crítica perquè tinc la sensació que no reflexionem prou sobre això i que s'ensucra molt o només ens fixem en les imatges d'èxit fora o perquè, com a jove (o jove segons el concepte actual), sento que encara ens hem de defensar de certs atacs. I sovint em molesta que cada gesta, cada victòria personal, sigui resumida amb un "quina sort" per part de l'espectador. Sóc conscient que sóc molt afortunada, però darrere de moltes de les nostres accions també hi ha un esforç continuat, molta feina feta. I tot el que he descrit no pretenia ser negatiu, malgrat que hi ha crítica i volia mostrar un ventall ampli en què es veiés que aquesta generació també hem hagut d'espavilar-nos i que estàvem agraïts, almenys, de no haver viscut cap guerra al nostre país i voldríem poder-ho seguir dient molt de temps més. També és cert que tinc la sensació de viure en una època creativa, en què tots podem inventar, tenir iniciatives, crear el nostre propi espai i les oportunitats, en aquest sentit, són vastíssimes. Va, miraré de no deixar-me endur més per la rauxa reflexiva.


 

Acabo de posar els pèsols al foc. Això vol dir que tinc deu minuts per escriure la primera entrada d'un blog que qui sap si té futur a la xarxa. Una tribuna més des d'on cridar opinions personals que estic convençuda que no són originals, que molts de vosaltres heu pensat, sentit o llegit abans, en una societat sobresaturada d'informació i de comentaris subjectius. Això no és una captatio benevolentiae. Tampoc una entrada meditada o esbossada abans en un full Word. Simplement, tinc deu minuts i una idea i en vull fer ús. Qui sap. Jo mateixa sóc consumidora de productes a la xarxa que parlen de la nostra generació escrits des de la pròpia experiència i la de les persones que els són properes. Sobretot, llegeixo còmics gratuïts en línia, com aquest i aquest i fa temps que em ronda pel cap escriure sobre aquest tema, però, un dels mals de la nostra generació (dels afortunats que tenim feina) és la manca de temps, així que fins ara no m'hi havia vist amb cor. No prometo res. 

La generació de la qual us vull parlar és la meua, la de finals de la vintenta, la dels que ens acostem a la xifra del tres. I és a vosaltres a qui adreço el blog, a vosaltres a qui convido a fer-hi aportacions. Jo vull escriure-hi sobre situacions que conec en primera persona o que han viscut amics i coneguts meus, però de cap manera no seran mai representatives d'un col·lectiu; per tant, digueu-hi la vostra sense patir per això. En aquest rampell que m'ha agafat mentre rentava els pèsols del dinar, he pensat que hi esbossaria retrats, retrats de vides que conec i que no penso que siguin un cas aïllat, que per algun motiu em fan pensar. Darrere d'això, no hi ha una crítica a la societat ni una defensa dels joves que mentre creixíem i ens formàvem, ens anàvem acostumant a sentir l'etiqueta de ni-nis atribuïda a alguns dels nostres coetanis. Permeteu-me que usi, però, la primera persona del plural, encara que no ho hagi viscut tot jo mateixa (encara que per les qüestions socials que siguin no es pugui aplicar a tothom).

Nosaltres som la generació de la crisi, dels que vam acabar els estudis cap a l'any 2008 o 2009, en què va esclatar una crisi ferotge que va deixar promocions successives sense feina (ni atur, que alguns encara no havíem treballat mai amb cotització a la seguretat social), entregats al voluntariat o la cerca-de-feina-que-és-una-feina-per-si-mateixa, tal com ens han repetit una vegada i una altra.

Nosaltres som la generació més ben formada, a la qual els pares van donar tots els estudis que ells haurien volgut. Aquells que en acabar vam veure com l'oferta de màsters, postgraus i cursos d'especialització es multiplicava i potser ens vam sentir temptats a cursar una altra carrera, mentre esperàvem que la situació laboral millorés, mentre els pares ens mantenien i mai no ens pressionaven perquè deixéssim casa nostra (en un moment en què els de la quarantena tornaven a la llar paterna i els que venien darrere no trobaven la vocació i han anat treballant per pagar-se les vacances). Els que vam sentir com els professors ens deien que fins als trenta, que ara tenim tan a la vora, féssim tastets abans de trobar una feina per a tota la vida, aquella quimera que potser ara ni tan sols ens sembla atractiva. Nosaltres som els que no vam marxar mai de casa. Som els que vam haver de marxar del país amb la il·lusió de desenvolupar-hi una carrera professional, perquè ho desitjàvem o perquè no hi havia altres opcions. Som els que volem tornar, estar a prop de la família, d'aquells amics a qui veiem a través de les pantalles i que ens pregunten si estem bé quan llegeixen que ha passat res al país on ara vivim. Som els que no volem tornar perquè hi ha renúncies en joc, perquè ens hem establert fora o perquè sabem que les condicions que trobarem a la tornada no són les que tenim aquí. Som els que les famílies van a rebre a l'aeroport cada Nadal. Som aquells que esperem que arribi el dia marcat al calendari per veure la nostra parella, perquè vivim en països diferents, en franges horàries oposades, que ens desitgem bona nit i bon dia alhora. O som aquells que, vivint a la mateixa ciutat, encara no hem trobat la manera d'anar-nos-en a viure junts o d'independitzar-nos. Nosaltres som els que no tenim pressa per formar una família pròpia o els que, al final, no esperem a tenir aquella estabilitat somniada i ja l'hem feta, la família, a la nostra manera, sense pensar-hi gaire, sabedors que pares i avis ens donarien un cop de mà si calgués.

Som la paradoxa. Som la generació que no hem après a estrènyer-nos el cinturó o a cuinar, som els que vivim fora de forma austera, molts sense TV, sense vehicle, orgullosos de la feina i la independència assolida o que vivim al país amb cotxe, gimnàs, sortides al cinema, restaurants i luxes pagats.

S'ha dit que som líquids, es compta amb nosaltres a les empreses perquè viatgem, perquè passem mitja setmana volant d'un lloc a l'altre o perquè ens traslladem cada dos anys: casa, família i... una altra vegada amics nous. Vivim en un món deslocalitzat, ens diuen. Alguns treballem des de casa: la vida en pijama. Altres encara esperem la trucada perquè ens ofereixin una feina, després de tants anys i altres ja busquem la següent, perquè el contracte s'acaba i sabem que no hi ha cap possibilitat de renovació. Som els autònoms, els emprenedors, els que treballem en empreses anomenades càrniques, que ens agafen a cabassos quan la situació econòmica sembla respirar i ens envien a Madrid en un curset de formació d'una setmana perquè estiguem a punt, encara que la feina no acabi durant més de dos mesos.

Som la generació de l'oblit, els que mirem endavant, tenim 500 amics al Facebook, però no recordem ben què va passar ni per què vam deixar de quedar amb alguns d'ells. Som la generació de bòlit i ens reconeixereu perquè si ens pregunteu com estem, contestarem que "estressats", "cansats" o que tenim molta feina. Perquè no parem. Perquè ens reinventem, tenim energia, ens agrada viure en aquest món canviant i trobar-hi oportunitats. Perquè volem ser competitius, perquè volem guanyar-nos el pa amb diversos sous, perquè sabem que hem de fer-nos càrrec de tot el procés: des de l'inici fins a la promoció. Som els que ens aixequem amb el so de l'alarma del mòbil i, abans d'aixecar-nos del llit, ja hem mirat els missatges del Whatsapp (sobretot si vivim en un país amb una franja horària nova per a nosaltres), els correus de la feina i els personals, el Twitter, el Facebook i fem saber al món que ja estem desperts. Som els que potser no tenim temps de veure els amics o en fem de nous segons el lloc on vivim o no podem o volem assumir el compromís d'una relació (d'amistat!) i ens deixem portar per la comoditat de les aplicacions socials (Meetup), a les quals podem contestar, a darrera hora, que no hi anirem. Som els que quan convidem algú a menjar a casa, esperem que cadascú porti un plat. Els que quan celebrem l'aniversari en un restaurant demanem que cadascú pagui la pròpia consumició. Els que viatgem en vols de baix cost i sense facturar, ens estem a l'AirBnB mentre potser tenim el nostre pis subllogat durant un cap de setmana, els que agafem l'Uber per tornar tard a casa

i els que barregem els pèsols que acabo de cuinar amb les garlic smashed potatoes que hem comprat precuinades al supermercat. Bon profit.

Aquí.

Manifest generacional

dijous, 19 de novembre de 2015

Incís

Quan em desperto faig una primera mirada al mòbil: whatsapps rebuts durant la meua nit, Facebook, Twitter, correu electrònic i no, aquí encara no he obert el diari Ara, que tampoc no miro (no m'atreveixo a parlar de "llegir-lo", ja) cada dia. I així, no només estic connectada amb tots els que tinc lluny (a J. sovint li dic bon dia per trucada de Whatsapp quan ell em desitja bona nit), sinó que sé, a vegades abans que els que ja sou a la feina, l'olor que fa Barcelona i si hi fa xafogor o no, les sèries que estan de moda a TV3 i si els polítics ja s'han posat d'acord o encara no. I tot això sense que sigui jo qui faci l'esforç de seguir al dia, de mantenir el lligam ben viu amb el meu país. 

El meu primer restaurant mexicà als EUA

(Des del mòbil, ja al llit). 
Els que em coneixeu sabeu que no només sóc llepafils i no m'agrada la verdura, sinó que a més m'hi miro molt abans de tastar res nou o amb salses que no conec o ingredients als quals no estic avesada. Tots els entrepans amb enciam, queden descartats; restaurants de països on no he estat mai, igual (a més, hi ha algun ingredient del menjar xinès que em provoca una reacció a la pell, però no quan el tasto, sinó fins i tot sense menjar -deu estar a l'ambient-); salses estranyes per a mi, fora.

Per això només m'agrada quedar per menjar fora amb una persona que em coneix (i si és un compromís de feina miro d'assabentar-me si tindré opció hamburguesa o sense verduretes) i, quan  la noia a qui faig de mentora em va dir de tastar menjar del seu país, em vaig haver d'excusar perquè em va dir que l'arròs i la verdura n'eren la base.

Em penso que encara no us n'he parlat al blog, però darrerament m'he fet amb F., que abans anava a anglès amb mi i que treballa a la mateixa universitat, diferent departament. Va venir a la presentació del llibre i, a partir d'aquí, ens  hem anat fent amics. Ja hi havia sopat  un parell de vegades i avui em va proposar tornar a Davis Sq. en sortir d'anglès i anar al Painted Burro (que jo vaig pensar, deu voler dir 'bureau' o potser fins i tot és "burro", mantega en italià. No m'hi vaig capficar, però era un restaurant mexicà!!! (que, si no fos perquè no és políticament correcte, jo hauria classificat com a "exòtic": ara simplement com a "país que no he visitat"). I heu de saber que, com a molt, tasto menjars nous sobretot si J. me'l recomana com a "t'agradarà", perquè em té el gust apamat. Si és un "d'aquest no n'estic segur" ja no ho intento. I l'única experiència que tenia de restaurant mexicà era en un de la Diagonal, quan era estudiant de llicenciatura, per celebrar l'aniversari de C. I no em va agradar gens. Fins i tot els natxos, me'ls menjo sense la salsa verda (guacamole?) i, evidentment, no tenia ni idea de què eren fajitas, frijoles, tortas, tacos ni altres conceptes. Però (i ara A. es quedarà de pasta de moniato), hi he anat, tenien una carta amb molta varietat i m'ha agradat moltíssim: sobretot la mena de natxos amb tomaca, les gambes amb puré de pataca (hi deia allet o allioli, no me'n recordo) i el postre, el del voltant és llet. F. sempre l'encerta anb el postre, al Five Horses Tavern, on he anat un parell de vegades amb diferents persones, va demanar per compartir un pastís de formatge amb carabassa, perfecte per l'època (deu ser l'equivalent americà a mel i mató?). També sol encertar lloc (diu que mai no cuina); el John Harvard's també em va agradar molt. Sorprenentment, el còctel, de Devil's Kiss (12 dòlars), no m'ha agradat: era massa picant i això que m'han avisar, perquè en un país en què ho pots tornar tot (des d'aliments del súper fins als vestits que em vaig comprar dissabte), t'avisen que aquest còctel no el pots tornar, perquè és massa picant. L'únic que fins ara m'havien avisat que no podria tornar (jo que no he tornat mai res) eren unes calces (mitges en català oriental). De totes maneres, tenia curiositat, però no me l'he pogut veure. Us en penjo fotografies. 



Es nota que amb F. fem menjars complets (i a la factura també)! Segons ell, ser als EUA i no anar a restaurants de totes les cultures, com ara mexicans,  hauria estat una llàstima! Ha valgut la pena, això sí.

dilluns, 16 de novembre de 2015

Fi de l'alarma de la universitat

Avui era a la universitat quan ens van evaquat. Hi havia un avís d'amenaça de tres bombes al campus on era. De seguida ens han trucat a tots, diverses vegades (era a un seminari i no l'he despenjat, però quan han començat a vibrar tots els mòbils de la sala, ha estat evident). Aquell edifici no calia desallotjar-lo, segons deien, però estaven buidant els del costat, així que hem acabat sortint. La conferència s'estava acabant i en aquell moment versava, precisament, sobre la mort, la consciència de la mortalitat arran dels atacs de París i a partir de poemes medievals. La ponent era francesa i ha canviat el tema de la sessió d'avui del seminari per adaptar-lo a les circumstàncies. Cap al final i després d'una representació en què interpel·lava la mort, hem acabat seguint les instruccions dels organitzadors i, molts encara amb el dinar a la mà, hem abandonat l'edifici. Jo he decidit treure el cap a ca A. i m'hi he quedat més d'una hora fins que, amb l'alerta encara vigent, he tornat cap a casa. Ara ja ens han notificat que no han trobat res, almenys a la universitat. No tinc activada l'alerta de Cambridge, però també han rebut alarmes als instituts de la zona i pareix que també a les escoles. El desplegament policial ha estat gros i hi havia carrers tallats i l'Old Yard segellada.

Economia compartida per a músics?

Per fi funciona Internet. Avui volia parlar-vos sobre l'economia compartida, que ara està tan de moda. Aquí a Boston tothom va i ve amb Uber i utilitzen AirBnb per allotjar-se quan viatgen. Jo no sóc usuària d'aquests sistemes encara, però si m'hagués de quedar a viure aquí, segur que acabaria cedint a la idea de l'Uber (els que fan la competència als taxis, vaja). Conec tant gent que ho utilitza com a client com persones que ofereixen casa seua quan se'n van, mentre que n'hi ha altres que practiquen el coachsurfing (una xarxa de persones que deixen el sofà de ca seua a desconeguts, de forma gratuïta -aquí res d'economia compartida-, per conèixer gent). Però al final, no vaig pensar a demanar de quin web d'economia compartida parlaven, així que l'únic que en sé és el que us explicaré i, tot i que sempre puc preguntar-li al meu amic G., potser vosaltres m'ajudareu a treure'n l'entrellat.

Dimecres passat, a la classe d'anglès, ens van convidar a "un concert de piano dissabte al vespre ca meua". Qui hi anirà? "Amics meus; una trentena". Com que també tenia una festa d'aniversari aquell vespre (al MIT), no m'acabava de decidir, però al final hi vaig anar i no s'assemblava gens al que m'havia imaginat. Per l'hora, les set, jo ja vaig anar-hi sopada, però hi havia una taula plena de menjar i coberts de plàstic, gots, begudes... G. ho havia comprat tot i ho estava distribuint. Em va explicar que esperava que els assistents portessin cadascú alguna cosa i que després paguessin uns deu dòlars cadascun en una mena de platereta. Em va estranyar que si organitzava un concert, en el qual a l'acadèmia ens havia dit que tocaria ell, fes pagar als amics, però de mica en mica en vaig treure l'entrellat. Hi havia un web (el web que no he demanat) sobre música i economia compartida. Pel que vaig anar sentint, G. i un amic fa temps que hi estan interessats i hi deuen tenir un perfil. Així que l'amic de G., que també té un nom amb la mateixa inicial, va comentar-li que li agradaria tenir un local amb públic per tocar, sense haver-se de preocupar de llogar res ni de perdre-hi diners ni de l'organització. I G., que té piano i una casa gran (a més d'uns propietaris de pis que deuen ser molt templats; segons el professor d'anglès, hands-off -igualet que el senyor C.-), van oferir-li fer d'amfitrió. Va avisar els amics i els amics van dir-ho a altres amics que no el coneixien, però sobretot hi havia persones del mateix país de procedència que ell. I, després, els americans són els que s'hi van apuntar des de l'inici a través del web (tot i que la majoria pareixien tenir molta més informació de l'esdeveniment de la que tenia jo). Malgrat tot, el pianista (en realitat, també investigador, que és la professió que té al MIT -i gairebé tothom era del MIT; de fet era l'única persona de Harvard, però gairebé tots eren postdocs o investigadors a seques) no va voler cobrar. 

Primer, estava previst el sopar (vaig repetir una mica), però com que el músic va arribar tard, es va allargar. I m'hi vaig sentir més còmoda del que m'esperava, perquè de seguida vaig conèixer moltíssima gent i anava canviant de l'anglès a l'italià al castellà i al català (també hi havia dos francesos, però no ho vaig intentar). A la catalana, S., ja me l'he trobat en tres ocasions: a la festa de les eleccions, un dia al Science & Cooking (diu que hi va cada dilluns) i al concert; també em va preguntar si aniria a la conferència de Zapatero, que va al Real Colegio Complutense, però allà no ens hi trobarem (ella era amiga d'un amic del pianista). De totes maneres, la gent estava registrada, perquè va dir una trentena i n'érem una trentena (després ens hi vam quedar només els amics, una desena que es va anar reduint). 

Encabat de la sessió de contactes (com un networking), vam córrer a seure per escoltar el pianista, que va tocar música clàssica (amb un interval al mig, amb més menjar i xerrada). Aleshores G. va explicar que si volien, podien donar diners a la platereta per cobrir les despeses de l'activitat, però el músic va insistir que no es fes i em penso que tothom li va fer cas. Em va saber una mica de greu. Realment ho va fer molt bé i hi havia gent molt mudada que preguntaven si era el primer esdeveniment que hostatjaven i que se sorprenia de com de bé havia anat. Em va sorprendre la gent entrant i sortint de totes les habitacions de la casa com si res, fossin qui fossin, ja no dic els amics. La major part de "forasters" van marxar encabat del concert, però jo m'hi vaig quedar fins a les tres, enganxada a la conversa. Vaig conèixer molta gent nova i intercanviar telèfons. Vaig xalar de valent i em va sorprendre perquè no anava a cap concert de música clàssica des de feia molts anys i perquè solc pensar que quan s'ha de socialitzar molt i en llengües diferents, acabes esgotat, però va ser un plaer en lloc d'un esforç i l'ambient em va agradar molt. 

Potser coneixeu iniciatives paregudes o sabeu com funciona?

P.S. Després tothom va tornar a casa en Uber; molts vivien lluny. Jo vaig tornar caminant i no hi havia gairebé ningú al carrer.

diumenge, 15 de novembre de 2015

L'escriptor Jordi Puntí a Harvard

Us escric breument perquè fa dies que no em va bé Internet des de casa, tot i que ja m'he queixat als propietaris (em penso que té a veure amb el fet que cada vegada tinguin més habitacions, part de la casa, soterranis... llogat i tothom connectat amb diversos aparells al mateix mòdel casolà). Quan pugui us parlaré del concert d'ahir. Mentrestant, us deixo l'enllaç a la crònica que he escrit sobre la visita de Jordi Puntí a Harvard dimarts passat:


diumenge, 8 de novembre de 2015

South Boston Open Studios

Ahir tenia una presentació d'un dels projectes (de voluntariat) en què estic ficada. Era a la meua universitat, però al campus de medicina i durava fina a les dues de la tarda, de manera que vaig proposar a L. aprofitar per agafar-me la resta del dia lliure i anar al sud de Boston. En aquella hora, però, vaig pensar que el millor era fer un brunch, ja que era cap de setmana i buscar-ne un que tanqués més tard de les dues (difícil) i que estigués a prop de l'activitat que triéssim per a aquella tarda (és a dir, fins a les sis, en què soparíem a casa). Aquests horaris canvien la concepció que tenim del dia, però a les quatre comença a fer-se fosc i jo no trobo que sigui difícil adaptar-se i sempre pots fer el que més et convingui, perquè a Boston sempre hi ha llocs oberts per menjar. L'horari de la presentació, però, estava pensat perquè ens hi connectéssim des de tres continents i des de les dues costes dels EUA.

Brunch (oficialment era un esmorzar, però no per l'hora i jo ja havia esmorzat a casa i aquells dònuts en forma de piloteta a la presentació). Ja ho reconeixeu, són pancakes. Podries triar de què, Aquest és el plat de L. N'hi anaven tres. El de damunt és la mantega. Ella ho va tocar perquè no ho identificava, però jo ho vaig recordar de casa A. i C. 

Volia menjar quelcom salat com fos, una truiteta, però vaig pensar que em quedaria amb gana, així que vaig demanar pancakes de móres i la truita, però quan vaig veure la cara dels cuiners vaig canviar d'idea. Era The Paramount a South Boston. Vaig preguntar si era massa. Em van dir que eren tres pancakes, però em van oferir la possibilitat de demanar-te un. Era esponjós i molt bo, però no me'l vaig acabar.

Perquè encara em va agradar més la "truiteta" de xampinyons, formatge i pernil i les pataques picants.

Igual que a Londres, aquí aprofiten els caps de setmana per fer obres al metro, però hi ha uns autobusos llançadora que fan el mateix recorregut des de l'entrada de la parada del metro afectada fins al final (i n'hi ha un cada minut). Així que, tot i que ens va costar arribar-hi i vam tenir una estoneta caminant, vam fer el brunch i visitar els estudis d'artistes d'un dels edificis del sud de Boston: hi havia sales de curtmetratges, pintura a l'oli, aquarel·la, postals, escultures... i pastetes. Es notava que la major part es coneixien entre ells i ens va parèixer un ambient bohemi (sobretot perquè jo encara anava amb americana). Em va agradar haver-ho vist, però potser m'esperava més varietat, veure'ls treballant també (com al saló del còmic que vaig visitar), més animat, amb més gent de fora del cercle, amb un format d'estudi de debò més que de galeria d'art alternativa, en què vas pujant les escales del bloc de pisos i entrant a les diverses sales habilitades per a les obres. Tant de bo també hi hagués hagut música i altres arts. Els quadres tenien preu i els podries comprar. A Boston hi ha diverses iniciatives d'aquesta mena, com la de Fort Point o la que vam visitar ahir, que té lloc dos caps de setmana a l'any, el South Boston Open Studios. A les deu de la nit estava tan cansada que em vaig gitar i avui a les sis he hagut de fer el sobreesforç de seguir dormint.



La zona no ens va agradar gaire...
Per cert, segueixo fent amics nous, dimarts sopar amb F.  

dijous, 5 de novembre de 2015

Resposta a la crítica

Avui he publicat una resposta improvisada a Facebook adreçada al crític d'Els Marges. Us la copio per als que no hi teniu cap compte creat o no em seguiu:

Tinc ganes de contestar a la crítica de "Glopades de riu" d'Enric Blanco a Els Marges o, més ben dit, de fer una pregunta a l'autor.
A vegades els comentaris et fan adonar de detalls del llibre que t'havien passat desapercebuts com a autor, però que hi són (encara que estiguis avesat a analitzar obres d'altres persones). Ja em va passar a la presentació que Enric Blanco va fer de l'obra a la Biblioteca Sebastià Juan Arbó Amposta. Hi ha detalls menuts, com quan va mare va entrar a la sala amb un cóc per als assistents i ell, observador atent, de seguida va comentar que el llibre n'és ple, de cócs: en fan les mares, les iaies, les padrines... per reconfortar els xiquets en tota mena de circumstàncies. Va aprofitar per fer-me notar que l'obra presenta una estructura familiar matriarcal, en què els personatges femenins, tot i que s'alternen de forma mil·limetrada amb els masculins (no va ser calculat), tenen molta força i són els que veritablement actuen i marquen la vida dels infants, sobretot a la primera part del recull. També em va explicar que la lectura de "Glopades de riu", en què hi ha personatges que reapareixen d'un llibre a l'altre, li havia recordat "Winesburg, Ohio" de Sherwood Anderson, però que s'havia adonat que no l'esmentava com a referent. Em va sobtar, perquè, si no l'havia considerat un model per al recull era només perquè no havia reflexionat sobre la influència que hi podia haver tingut. En efecte, el vaig llegir molt abans de començar l'obra i em va impactar moltíssim. Jo aleshores era més lectora de novel·les que de narracions breus i l'estructura de l'obra, així com la duresa dels relats, la creació de l'atmosfera del poble i la caracterització d'uns personatges que el lectors es retrobava al llarg del volum (almenys és així com ho recordo) em van meravellar, però no se m'havia acudit, quan escrivia els contes, que aquesta fascinació s'hi reflectiria.
I ara llegeixo a la crítica que n'ha escrit, que ha detectat un parell de cicles de relats connectats de forma clara dins del recull. El primer és el més evident (malgrat que ho vaig voler deixar obert a la interpretació del lector) i està format per "Palometa de riu", "El campanar" i "L'ofrena". Em fa gràcia que molts lectors s'han adonat de les relacions entre els dos darrers contes, que comparteixen protagonistes, però que no tots s'adonen del lligam entre els dos primers, malgrat que s'esmenten explícitament els noms dels personatges i que estan situats l'un darrere l'altre al volum.
El segon cicle que hi ha trobat correspon a "El cocodril", "La barqueta de canya" i "Violetes". M'ha sorprès. Quan ho he llegit he mirat de buscar la relació que el crític hi ha traçat i, immediatament, més enllà dels motius recurrents del recull (la culpa, la diferència), que permeten establir vincles estrets entre narracions, he pensat que, paradoxalment, aquest cicle, a diferència de la major part del recull no té el riu (i el poble que travessa) com a (omni)presència aclaparadora, a vegades asfixiant, al relat. "Violetes" se situa a les muntanyes dels voltants del poble, en un terreny d'oliveres. Paral·lelament, hi he vist el protagonista com a víctima i assassí alhora, amb un desenllaç, sobretot als dos darrers, que deixa que el lector l'acabi de completar, però que potser no és tan obert com a simple vista podria parèixer, com em va fer notar Mònica Miró Vinaixaquan vaig escriure la primera versió de "Violetes". Els protagonistes de les tres històries, un xiquet, una adolescent i un adult, en aquest ordre, comparteixen una experiència vital traumàtica que els aboca a una reacció visceral que obliga el lector a debatre's entre l'empatia i el rebuig ètic. No estic segura que no hi haguem d'afegir "Ondina", en aquest cas, però. La mort i la culpa aprofiten per treure el cap als tres textos. I, si en el primer cas la tragèdia principal al capdavall ha estat involuntària, en els altres dos, en què el protagonista havia estat caracteritzat com una víctima (ja d'entrada a "La barqueta de canya", en què l'adolescent pateix assetjament escolar i, de forma progressiva -i algú podria afegir-hi que testimonial- a "Violetes", en què passem de la incomprensió a la identificació dels sentiments contradictoris del protagonista), no tenim el consol de la innocència. En aquests dos contes, però, sobretot a "La barqueta de canya", tingués jo en ment el que tingués quan vaig escriure'ls, el final l'ha d'acabar de construir el lector, que és qui acaba d'atribuir les accions als personatges i de fer-se càrrec de les conseqüències a les quals els arrosseguen. Al final m'ha quedat un text llarg, però volia preguntar a Enric Blanco si era això, el que l'havia fet relacionar les tres històries de forma tan clara. És un comentari que m'ha fet pensar i que li agraeixo especialment.
Quan vaig concebre el recull, en canvi, havia projectat una cicle amb títols de flors que havia d'estar compost per "Ginestes", "Roselles" (que al final no vaig escriure) i "Violetes", però em seria més difícil justificar-ne ara la xarxa de relacions, que segurament només puc intuir jo... I ja paro d'escriure, que m'he allargat massa.

dimarts, 3 de novembre de 2015

Arbres

La Jack'O Lantern dissabte de matí al balcó. Avui ja l'he llençat, perquè com que el camió de la brossa passa una vegada a la setmana, si no s'hauria podrit.
Ara que ja sé que aquí les estacions no són cap broma, me les prenc molt seriosament. Al final de l'estiu ja pensava en excursions que podria fer i amb qui m'agradaria anar-hi, cap arribés la tardor. Realment a l'agost vam aprofitar tots els moments lliures, mentre que ara ja sabeu que el dilema entre la feina i el lleure s'ha fet més present que mai (des que va començar el curs). Així que al final no he fet passejades ni excursions per anar a veure les fulles o a collir maçanes, tot no pot ser i estic contenta de la manera com he invertit el temps i de les experiències d'aquests mesos. A més, tinc intenció d'anar a una passejada d'anglès a veure arbres. Però al meu carrer, al balcó, a Harvard, la tardor també s'ha fet present (m'encanten els arbres rojos, tot i que no vaig fotografiar-los). 

Teniu aquesta fotografia, des de l'escala de la Widener Library a l'hivern (la que em va quedar més bonica), a l'estiu (els arbres tapaven completament l'església) i aquesta és d'ahir, tardor.

Avui, el balcó.