Ritme de vida americà

Cuchi-Cuchi, a Cambridge, prop de Central Square, zona MIT.

Com sabeu, en general aquí els sous dels americans són més alts, tret dels investigadors sense plaça fixa (no és el meu cas, perquè no em paga una institució americana i, a més, no cobro en un banc americà, tot i que la declaració la faig igual cada any; el 2014 va ser el primer aquí) i els lloguers, el menjar, el transport, l'oci (l'OCI!) també, tot i que sovint tinc la sensació que la major part de gent cobren per gastar. Ja us ho he comentat a vegades en directe i parlo dels americans. També sabeu els descomptes i cupons que hi ha per a tot, les targetes de crèdit de client, la propaganda que arribes a rebre a la bústia (electrònica i real), els regals que afegeixen a tot el que compres, els anuncis cada cinc minuts a la TV i les grans rebaixes cada dia no laborable. També us posat com a exemple alguns comentaris que he sentit, com ara el dia que una professora d'una cinquantena d'anys de la universitat va dir que havia pres la decisió estava meditant si prendre la decisió de no comprar absolutament res durant un any. Li vam dir que era impossible, que bé havia de menjar i pagar altres despeses... Va matisar-ho: es referia, molt sensatament, a tot allò que no és necessari, com ara roba que no necessités o sortir a sopar o a dinar (i encara va concretar:) durant el temps de lleure (perquè dinar cada dia fora al costat de l'oficina no compta, encara que jo sigui de portar la carmanyola o d'anar a menjar a casa). Però s'hi anava repensant o anava concretant que, és clar, el seu marit podia comprar regalets per a ella de tant en tant, que no sortir a sopar no volia dir que una vegada al mes o cada dos setmanes no es considerés una excepció, que ho havia de meditar bé i que, de fet, havia fet una llista llarguíssima d'objectes innecessaris i capritxs que demanaria a son germà per Nadal per suplir aquesta falta. Encabat, va acabar dient que ja veia que tot això era molt dràstic i que no ho deuria fer. Aleshores va ser quan li vam preguntar perquè ho feia. La raó em va parèixer de pes: no tenia ni un cèntim. L'havien avisat del banc.

Gambes a l'allet (hi deia Spanish entre parèntesis).

Tot això per dir-vos que ahir era conscient i estava horroritzada de com una tarda de cinema i un sopar per celebrar l'aniversari de L., en què vaig xalar moltíssim i que va ser al final l'únic acte que no vaig cancel·lar (ja em va doldre no ser aquí per felicitar A. pel seu en persona i demà és el de F.) devia sortir-me per uns 90 dòlars [a Londres era car, però no vaig permetre'm sortir gens, gens]: gairebé 18 de la pel·lícula (no cal que m'ho digueu, era un multicinema a Boston Common, mentre que el cinema que tinc a prop, vell i menut, en val deu), era amb "efecte IMAX", és a dir, pantalla més gran i qualitat alta d'imatge; uns onze d'una bossa diminuta de crispetes i una aigua, uns 53 (no era de menjar ràpid; vam repartir-ho a parts iguals, en teoria, però a mi em va tocar pagar uns quants dòlars més i sumar-hi la propina) el meu sopar (eren racions menudes, pensades per a compartir, ens van recomanar demanar 4 plats i encabat, tot i que estàvem fartes, vam demanar un tall pastís entre les dues -era el seu aniversari- perquè volíem tastar-los) i el transport (3 viatges). No hi compto cap detallet extra. Jo que sóc més aviat sòbria, tot i que no em dol mai quan es tracta de visites culturals i viatges, començo a relativitzar-ho tot quan es tracta de l'entreteniment als EUA. És car i prou. Se n'ha de ser conscient, sobretot per a celebracions especials, perquè, malgrat el que pugui semblar, el restaurant em va encantar i VULL TORNAR-HI. Per sort, el dinar d'ahir estava pagat perquè era la cloenda d'un seminari i vam anar a Cafè Pamplona de la vora de Harvard Square. Sandvitxos (si no demanes tes o cafès no et porten ni aigua, però), sopes. Jo vaig fer mal fet de demanar només un sandvitx de carn, perquè no acabava de fartar, però em sabia greu pel pressupost del seminari (ja vaig veure que només em va preocupar a mi...). Estàvem a 14 graus, feia "bo", comparat amb els darrers dies, i vam optar per quedar-nos fora embufandats i mig abrigats (encara em guardo l'abric doble per a l'hivern!).

Darrerament he sentit comentaris sobre que penjo moltes aventures gastronòmiques al blog i que hi surt molta carn. Els pèsols, a casa, no patiu, a veure si hauré de limitar els apunts de menjar (us deixaré tranquils totes les festes de Nadal). Porc i maçanes fregides.

La pel·lícula va ser Inside the Heart of the Sea i, tot i que no ha rebut bones crítiques, vam passar una bona estona, ens va despertar la curiositat sobre la vida de Melville i em va sorprendre, només se'm va fer una mica llarga la narració del [ALERTA, destapo contingut] naufragi. Dura dos hores i tracta sobre la història que va inspirar Melville per escriure Moby Dick. Després d'haver anat juntes a New Bedford (precisament pel meu aniversari), no ens la podíem perdre. Ella normalment va al cinema amb el seu marit, però ell aquesta no la volia veure, així que va organitzar tota la vetllada (que va començar a les 4 de la tarda, per mirar la pel·lícula abans de sopar i era hora punt de divendres perquè el tren anava ben ple). Tot perfecte. La pel·lícula, tot i que representa que mostra Nantucket i New Bedford al final, m'ha dit que es va gravar a Londres. En sortir del cinema, vaig veure l'arbre de Nadal de Boston Common i tot el parc i el voltant il·luminats.

Pataca.

I vam anar a sopar al Cuchi-Cuchi, un restaurant (molt girly, segons L., molt enfocat a noies: tot grupets de noies de la nostra edat, vam comptar vuit aniversaris l'estona que hi vam ser, almenys confessats: treuen una candela i fan cantar a tothom "moltes felicitats"; L. no va voler. També hi havia un comiat de soltera) temàtic en què les cambreres van disfressades, entre gòtic i suposadament sexy i fan molta còmedia americana per guanyar-se la propina que ja tenen. Està molt decorat, recarregat i ple de llumetes, tant si és Nadal com si és... estiu. Em va impactar, però els llocs són amples, el restaurant diferent i l'ambient em va agradar molt. M'hi vaig trobar molt a gust i ens van tractar molt bé. No s'hi poden fer reserves, però i, com és habitual aquí, vam haver-nos d'esperar 45 minuts i ni tan sols la barra no estava lliure per seure-hi. Això sí, són ràpids servint i et porten de seguida el compte. Quan vam marxar ja hi havia llocs buits, però eren quarts d'onze.

Chicken kiev. No en menjava des de Londres, que me'n comprava al supermercat per fer al microones. És rus. Vaig badar, però n'hi havia dos com aquesta mitja bola.

Pastís de xocolata.

La conversa va ser molt agradable i ja ens vam acomiadar fins a l'any nou. De fet, aquest cap de setmana he de fer les dues tasques que tinc programades (no hauré arribat on volia, però això ho he de fer abans de Nadal), dilluns aniré a la universitat a deixar els llibres a la biblioteca, una estona al departament i ensenyaré la biblioteca Widener a la filla del professor d'anglès, que m'ho ha demanat. Dimarts, maletes i vinc. Dimecres arriba el meu segon vol.

Fotografies del meu barri anit:

Pessebre lumínic. Els que he vist més són els de petxina, molt sobris.

La jungla.

Voldria dir que són els meus veïns preferits (només tenen pendent l'arbre, per decorar, a hores d'ara, però triguen a fer-ho tot), perquè per Halloween també ho decoren tot i m'encanta, però en aquest cas la despesa energètica és descomunal... Amb això, podrien il·luminar tot el barri molt millor!

Un dels molts detalls.

Aquests som nosaltres, amb la tradició irlandesa. Encara que siguin creients, no han posat la petxina amb la Mare de Déu. No decoren mai res. Vam posar un fil amb llumetes a l'estiu, llums blanques, perquè els va parèixer bonic i els vaig felicitar, perquè aquí tenir decoracions o llums tot l'any no és estrany, però va arribar Halloween i ni carabassa i per Nadal ja no engeguen les llums (no les deuen fer anar des del setembre... tot i que són al porxo. Us vaig dir que vaig prendre el sol al porxo la setmana passada?). Avui tenia goteres al bany. Es veu que ha estat el senyor C., fent de lampista al pis de dalt. Un xoll increïble. L'he tingut toquinyant coses per casa mirant si encara venia de dalt, l'aigua. Al final ha dit que miraria si havia acabat arreglant el que havia canviat per dalt. Però ha deixat l'extractor (per on gotejava tot) destapat i ara jo no el sé tapar... Ja li deixaré una noteta quan me'n vagi, si no. Espero que quan torni no falti cap més cassola.

Per si de cas, us desitjo un bon Nadal!