La nit abans de venir

Havent tastat el lloc de pizzes per emportar anomenat Mike's i ara el restaurant Il posto, vaig completant la llista de locals de Davis Sq. El primer plat d'avui no l'havia tastat mai, uns bucatini delicisions (i també hi havia grissini/barronets bons per acompanyar). A més, ho he trobat bé de preu, 24 dòlars per cap (hem begut aigua de la gerra, però era bona).

Avui també he anat a Harvard a deixar tots els llibres que utilitzo diàriament al cubicle que tinc a la biblioteca per si algú els sol·licités durant les festes, en què seré a Catalunya. Seria molt estrany perquè ningú no els ha trobat a faltar durant un any i mig i quan jo els vaig demanar, un d'ells estava en un cubicle abandonat que havia pertangut a un català que coneixia, però dos anys enrere. A vegades sóc la primera de  consultar-los. He fet el primer xocolate cuit de l'estació amb el professor d'anglès a la Burdick per acomiadar-nos i perquè em volia demanar que el portés amb sa filla a la Widener. Els he ensenyat la biblioteca com a convidats i també la de clàssiques, dins de la Widener. Els sabia greu molestar perquè devia estar ocupada (sense llibres, poca cosa podia fer, en realitat)! M'he passat el cap de setmana deixant-ho tot a punt... Aquesta nit he sopat amb l'amic americà (per fi tinc un amic americà!) que vaig conèixer al concert i demà prepararé les maletes. Avui he parlat anglès amb tothom. És curiós com les tradicions del tronc i del caganer poden impressionar tant els políticament correctes americans. També em sorprèn comprovar les diferències en els ritmes d'estrangers respecte les dels americans. Per a ells una hora i mitja de viatge és "allà mateix" i si no hi ets durant tres setmanes ni ho notaran perquè la seua freqüència a l'hora de quedar no sembla demanar un contacte gaire continuat. Els trobo molt moderats anb tot i m'és difícil saber a vegades si han xalat pel seu posat i pels seus comentaris. I en qüestions de quedar, almenys amb les persones grans que he conegut, no hi ha cap mena de pressa. Bona nit! 

P.S. Confesso que aquesta tardor el temps ha fet bondat: menys pluja que l'any passat, setmanes sense veure el sol (el cel gris), però encara duc l'abric lleugeret (vaja, el de l'hivern català) i ni tan sols he usat l'armilla fina per sortir. Les orelleres, un parell de vegades o tres. No es pot comparar amb la calor que sé que fa a Barcelona aquests mesos, ja ho sé. De totes maneres, contrasta si compareu les entrades de l'agost, en què no vaig parar de fer excursions, amb les d'ara, que són de llocs tancats i molts de menjars. També hi fa el fet d'anar-te fent a un lloc i la seua gent, de tenir pocs museus que t'atreguin pendents de visitar aquí (cap a la llista de desitjos com a pendent) i de saber que les excursions guanyen a l'inici de la tardor o a partir de l'abril. Això sí, avui em comentava el professor d'anglès (perquè alguns arbres han florit aquesta setmana, en què hem tingut temperatures de 14 graus per Boston) que tot això té un peatge car: l'esclat que vaig veure al començament de maig, aquella primavera florida tan impactant que va durar realment una setmana. Sigui com sigui, estic segura que quan torni estarà nevat o enfarinat i ara mateix no m'importaria que l'abric gruixut es quedés a l'armari tot l'hivern i que el temps fos plàcid i convidés fins i tot a passejar. M'agraden els carrers de Somerville, m'agrada enfilar-los amb les espardenyes mig noves (llegiu: sense botes), amb l'abric mig desbotonat o el sol tocant-me la pell o el paraigües desplegat mentre cau una pluja que no molesta gaire i jo vaig saltant bassals. M'agrada la tranquil·litat d'aquests carrers, reconèixer les cases decorades dels veïns i veure'ls les cares sense caputxa. M'agrada com quan puja una mica la temperatura tots surten als porxos (el meu veí de davant hi va tornar fa dos dies després de dos mesos amagat! Patia per ell) i no se'n saben avenir. Fins i tot m'agraden els cambrers extremadament amables i exagerats a canvi de la propina assegurada, mentre que per als americans és ben normal. M'agrada tenir converses en anglès sense haver-hi de pensar. M'agrada badar i adonar-me que els peus m'han portat on volia anar i saber on puc comprar allò que busco i recomanar llocs als nouvinguts i que la dependenta de la pharmacy em pregunti com va la setmana dimecres la nit. M'agraden els hàbits, els amics, els saludats, m'agrada saber on hi tinc algú (com abans quan anava d'un edifici de la UB a l'altre). I ara m'he desviat del tema. Simplement, m'agrada la vida que faig aquí i espero amb il·lusió seguir-ne construint una a Catalunya quan torni al final de l'estiu. I potser podreu continuar compartir aquesta aventura amb mi i J. a través del blog. Començo a pensar que la iaia tenia raó, necessitaríem habitació de convidats i tot si els amics d'aquí hi fessin cap.