dimarts, 15 de desembre de 2015

L'altre continent

La setmana abans de venir de visita els revoluciono a tots. No noto el cuquet a l'estómac fins a la nit abans, és a dir, ara mateix, passada mitja nit, en què si llegís no em concentraria, no tinc els llibres de la universitat per treballar, l'últim que tinc ganes de fer és contestar els correus acumulats i penso que demà en aquesta hora aniré volant cap a Catalunya. Però la setmana abans no estic nerviosa, almenys conscientment. Tinc un llistat de tasques imprescindibles que vull tancar i altres que, si no queda més remei, acabaran quedant per a la tornada. Em centro en això i no penso en la resta. La família sí. A poc a poc vaig fent el compte enrere. Però segueix pareixent irreal. És com si tingués dos mons, que en un moment determinat es troben, el dia que arribo, però només aquell dia, en què estic cansada, desconcertada i sento la calidesa de ser amb la família i J. Divendres comentàvem amb L. aquest sentiment que tenim, com si les dues realitats no fossin compatibles, com si, malgrat que sabem que existeixen, tampoc no es troben mai. Europa és tan lluny. El viatge dura un dia, en què dins del cap veus una vegada i una altra la imatge del retrobament, que normalment t'imagines a l'aeroport, encara que la família treballi i els acabis veient a casa. Però la imatge no es veu real. Desitges que als aeroports sonin cançons nadalenques, perquè tornes a casa per Nadal i faràs l'arbre amb la teua gent i et parlaran la teua llengua i, tanmateix, ara ja fa temps que malgrat que treballo sola i en català, hi ha paraules que ja et surten directament en aquesta altra llengua. Fins ara sempre havia considerat la meua situació a l'estranger, a Itàlia i a Gran Bretanya, com a temporal. A vegades els cinc i quatre mesos que vaig passar en aquests països i el que hi vaig viure, em semblen equivalents quant a durada al temps que visc aquí, només perquè aquí tinc la sensació que el temps m'ha passat més de pressa que mai. No sé si és perquè em faig gran, se seguirà accelerant el temps, anys rere any? Aquella infantesa tan llarga i plàcida. És només perquè visc fora? Ho és més perquè visc en una descoberta constant a l'estranger i perquè, de fet, aquí he començat de zero? Estic pensant en veu alta. Tal com raja, mentre espero que arribi la son. Ja són quarts d'una i demà m'aixecaré per fer la maleta. Suposo que dos anys es podria considerar una situació temporal perquè saps la data de tornada des del començament, encara que et replantegis qüestions pel camí, durant uns instants. Però dos són molt de temps. Ho veia així quan vaig arribar i sé a tot el que ha donat lloc un any i mig i com he canviat i com ho he viscut tot i, sobretot, com m'he fet un lloc aquí. I ja ho he fet abans. Ja he tornat abans deixant els amics enrere, comunicant-nos a través de totes les noves tecnologies i retrobant-nos en diferents llocs. Però ara, aquests amics, han compartit una part important del camí amb mi. Han vist com creixia, com afrontava reptes, han format part del meu procés interior durant un període llarg en un moment de l'etapa adulta que ha estat molt important per a mi. I sé que no passa res. Que m'hi sento a gust i hem compartit i compartirem molt, que tornaré i tornaré a fer arrels, a conèixer altres persones amb qui congeniaré, que aprendré coses noves de mi, dels altres, del món i en desaprendré també unes quantes, com he fet aquí. A ells, els tindré, formaran part de la meua vida i trobarem espais per fer-la petar. Des que tinc Facebook he retrobat molts coneguts o persones que van ser "companys de viatge" i que en algun moment vam deixar d'estar en contacte. Se'm fa estrany que per a ells aquests anys siguin com si jo hagués desaparegut del mapa, perquè avui dia n'hi ha prou amb googlejar algú per localitzar-lo. Però jo aquesta setmana buscava un dels meus millors amics de Torino. Alguna cosa m'hi va fer pensar. No em serveix el seu número de mòbil italià perquè, tot i que ell s'hi va quedar sis mesos més que jo, era francès. L'últim que en sé és que va anar-se'n a Austràlia cap al 2012 a treballar en un restaurant. Li encantava la cuina, tot i que no recordo què estudiava. Recordo el sopar que ens va cuinar a casa nostra, de R. i jo i la pera Helena. Recordo quan vam anar al supermercat a comprar tot el que necessitava i que ens vam perdre. Recordo el dia que ens vam conèixer i els llocs on vam estar. Recordo els dos comiats que vam fer i com ens trucàvem quan jo m'enyorava de la ciutat i ell encara hi era, com si fos una àncora allà. Perquè Torino em va agafar molt fort. Era la primera vegada que vivia fora de casa. D'això ja fa nou anys. En tenia vint. Sembla que nou anys no siguin res, però jo miro amb tendresa el meu jo de vint anyets, descobrint el món, conscient que aleshores em va picar el neguit de viatjar i conèixer llocs nous. Que vaig superar la por al desconegut. El que recordo més del meu amic M. va ser la conversa que vam tenir al bus de tornada del supermercat. Vam parlar de somnis. Tot i que el que ell estudiava no hi tenia res a veure, ell era feliç cuinant. I em va parlar del seu París dels afores. Del seu xicot i del gos. I recordo de quins somnis li vaig parlar jo. Li vaig explicar, amb una mica de pudor, que escrivia, que un dia volia ser escriptora. Com m'agradaria dir a M. que he publicat el meu primer llibre. Ell no em demanaria si es traduirà al francès o a l'italià, perquè no caldria. Però M. ja no fa servir la mateixa adreça de correu des que se'n va anar a Austràlia. Hi tenia connectat Skype i Messenger. Té un nom molt comú i no l'he trobat al Google. Fa uns anys ja el vaig buscar. L'últim correu que vaig rebre d'ell va ser el 2012. Els nostres amics comuns tampoc no en saben res. A vegades em parlen de persones que no recordo o que van venir amb nosaltres al viatge a Venècia, però amb qui vaig compartir ben poc. Ara tinc la sensació que perdre un contacte és més difícil, que sempre tindré A. i L. a l'abast d'una trucada des de l'altre continent, aquest altre mon que avui no pareix real però que d'aquí dos dies desdibuixarà la vida aquí, gairebé com si no hagués passat. I això també fa por a L. I, després, la tornada.

La setmana abans de venir poso nerviosos els meus éssers estimats de l'altre continent. La meua ment processa molt lentament la tornada, mesura la magnitud dels sis mesos que he viscut aquí, es nega al principi a acceptar que quedarà feina pendent i que al juliol t'imaginaves aquesta visita amb unes experiències molt diferents i no es creu que el temps encara hagi corregut més que les darreres vegades i que el proper cop ja serà el retorn definitiu. El salt a l'altre continent, tan esperat, tan desitjat, sembla un abisme irreal. Els faig embogir a tots. Tant que quedava i ara ja és demà. I sé que les hores des que surti de casa demà al migdia fins que aterri el 16 se'm faran eternes. Que el viatge més lent serà el de l'aerport amb els pares de J. fins a casa meua perquè la urgència de veure-us serà més intensa que mai, l'abraçada que tinc al cap des d'aquesta nit i que es repeteix una vegada i una altra en els meus pensaments, necessita materialitzar-se. I no voldré dormir, exhausta, perquè us vull veure a tots. La primera deurà ser la mama, després M., deurà tocar el timbre J. i simplement semblarà com si ho hagués fet cada dia però fa mesos que ens veiem a través d'una pantalla i, finalment, mig endormiscada i des del llit, s'entreobrirà la porta de l'habitació i serà el papa, que dirà que ja hi som tots. I després se'ls farà curt. Tres setmanes i dirà que ja toca tornar a esperar. Però jo sé que (malgrat que en certa manera el temps per veure'ls es veu llarg, recordo el curs passat com el temps volava alhora que semblava etern quan pensava en ells) per a mi no és una espera. Que cada vegada que he trepitjat l'aeroport Logan després de la primera vegada, ha estat també un esclat de joia. Cada vegada pensant que després de les setmanes pleníssimes amb ells l'enyor seria més punyent que mai. No dic que no ho sigui, però heu de saber que no he tornat cap vegada trista a Boston. Que en el moment en què hi aterro i aconsegueixo passar tots els controls, salto d'alegria. Que si em porta un taxi a casa i veig els carrers emblanquinats, no veig el moment de sortir del cotxe i correr-hi i sortir al balcó i cridar que ja sóc aquí. Que si torno en bus i en tren, espero la passejada que em portarà al meu carrer i em sento amb més energia que mai, malgrat el viatge llarg. Penso en el dia que marxi al juliol i se m'encongeix una mica el cor en pensar en l'Old Yard, la Widener, la meua Harvard, el que és per a mi, aquest somni acomplert, aquest orgull de ser-hi, de pertànyer-hi, de compartir-la. No sé si aconseguiré treure-me'n la desuadora. Al final no he pensat a aprofitar el descompte que feien avui i comprar-me'n el pijama, però ja el deuré comprar, J., no pateixis. Aquest país tan gran, que encara té tant per oferir-me, tant per aprendre i que formarà part de mi com Itàlia, com Londres (sí, la ciuta), encara que no n'hagi esgotat totes les possibilitats. És l'inici. M'imagino que hi tornaré a viatjar. Potser visitaré Boston algun dia i hi retrobaré vells amics o coincidirem en un altre lloc. O no. M'agradaria veure R. algun dia i conèixer sa filla. També se'm fa estrany pensar que és ara quan segurament parlaré millor l'anglès i seré més a prop d'aquesta cultura; per què, quant feia que no practicava italià? Llegats vius, trajectòries. Quarts de dos. Bona nit. Vaig a veure si us heu despertat, perquè segueixo tan desperta com abans.

A vegades el dia a dia no ens deixa pensar en aquest camí que fem a poquet a poquet, en com ens transforma o ens torna a la casella de sortida, potser canviats.

13 comentaris:

  1. Bueno por mi parte tu tranquila que yo soy fácil de localizar porque estoy en todas las redes sociales xd así que ni en otro continente me pierdes de vista, aunque sea hablando en sentido tecnológico ;)

    Espero que tengas muy buen vuelo y un viaje tranquilo.

    Nos vemos en el 2016!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muchas gracias!! Tú tampoco me vas a perder la pista ;P Feliz Navidad, Amelia. Que el 2016 nos vuelva a traer muchos ratos juntas.

      Elimina
  2. És curiós, però a nosaltres ens costa més temps anar al poble des de Tetuan que a tu des de Boston! :O

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al poble encara no hi he arribat, que encara empataríem :D Vaig sortir a les 12.40 de Somerville i a les 11 del matí de Barcelona arribava a Catalunya. Demà agafaré el cotxe de línea per anar a Tivenys.
      Les distàncies, són relatives. I si fossin vols directes, unes 6 hores de vol i a l'aerport de Barcelona, però no, i vaig fer enrere per seguir endavant...

      Elimina
    2. Des d'ací és impossible arribar el mateix dia, faces el que faces. I sempre es fa enrere per seguir endavant: El Prat - Barcelona... i torna cap avall! Aquesta vegada anem per Madrid. Hi farem escala un parell de dies.

      Elimina
    3. Som del minso 3,75% per cent dels electors a l'estranger que han pogut votar (a la tercera vegada, he pogut votar). Gimcanasuperada. Aquesta vegada hi havia fins i tot ambient de votades, l'urna estava mig plena (i avui encara es pot votar).

      I tu?

      Elimina
  3. Aquí tampoc :( però de tornada sí; la diferència horària!

    ResponElimina