Fer-se gran
Aquest curs han canviat moltes coses. A l'agost em vaig emancipar i me'n vaig anar a viure en un continent nou. A poc a poc he fet amistats noves i m'he adaptat en una nova forma de vida. Ja sabia que fer un doctorat sol endarrerir certs aspectes de la vida personal. Normalment costa que els altres et vegin com un treballador, per a la majoria de gent segueixes estudiant (que, de fet, ho fas; tot i que ara com a postdoc cada dia em segueix tocant desmentir que sigui estudiant) i fins i tot es pensen que no tens una feina, que no cobres i que no tens obligacions. Ells veuen que encara ets a la universitat, potser la mateixa en què anys enrere vas ser dels primers del grup a llicenciar-te. Els cursos passats gairebé tots els meus companys de doctorat vivien a casa dels pares, alguns sortien amb algú i altres no. Estava acostumada a ser la menuda de gairebé tots els àmbits on em movia.
I, de cop i volta, tot canvia de forma radical, tot i que no prematura. Ara estic en un ambient nou i els meus amics també estan emancipats i, de fet, estan casats. Ara vaig a dinars i sopars en què la major part dels comensals són parelles i ho veig ben natural. Una parella d'amics té fills (fins ara no m'hi havia trobat). I això, fins i tot, o sobretot, en postdocs. De fet, tot i que la manca d'estabilitat econòmica i les dificultats per trobar feina a Europa, sobretot al sud, fan que cada vegada s'endarrereixi més l'edat d'independitzar-se, de casar-se (si es decideix fer-ho) i de tenir fills, venir als EUA accelera el procés (penseu que també hi ha un tema de visats pel mig i que les beques i els contractes postdoc, per exemple, solen ser d'1 a 3 anys). També és cert que els meus amics nous són una mica més grans que jo, tot i que M. i L. només tenen un any més.
A vegades, les etapes de la vida sembla que es reflecteixen en els que t'envolten perquè un mateix, si no, no és gaire conscient de certs canvis.
La mayoría de parejas casadas que conozco aquí han tenido que adelantar la boda y casarse por temas de visados, ya que es la única forma de venir con la pareja.
ResponEliminaNosotros aquí estamos legalmente casados pero en España seguimos solteros ;)
Vaya, se me ha borrado porque estaba en otra cuenta. Preguntaba cómo os ven vuestros amigos de España, ¿como matrimonio? Porque además no pudieron asistir a la boda. Es que vuestra boda fue de película, menos mal que todo salió bien.
EliminaSí, yo también he conocido muchas parejas, españolas o no, que lo han hecho por este motivo. Lo encuentro muy interesante porque influye en los datos estadísticos sobre la población, edad de contraer matrimonio, aumentos o descensos de bodas, si por lo civil o ceremonia religiosa... Claro que yo cuando estudiaba trabajé en un centro de sociolingüística con sociólogos y ellos tienen una mirada propia al mundo que te da otro modo de ver las cosas.
Por cierto, ayer me quedé parada con la memoria que tienes! Por lo menos para hechos históricos.
Como matrimonio pero antes de estar casados ya vivíamos juntos y teníamos la misma vida que ahora... sólo que ahora llevamos una alianza y poco más... Los amigos de Fran sí fueron y mi testigo fue una amiga mía de toda la vida. Los demás lo celebraron con nosotros una semana antes en la playa ;)
EliminaEn nuestra ciudad puede que nosotros tengamos una historia curiosa pero cuando llegas aquí y empiezas a conocer gente, te das cuenta que todos tienen ese tipo de historias y que realmente compartes muchas cosas en común. Te diste cuenta que nadie de la mesa había conocido a su pareja en España??
jejeje cuando era pequeña y mis padres olvidaban algo siempre me preguntaban; números de teléfono, fechas de cumpleaños, nombres de personas... que pena que poco a poco he ido perdiendo esa capacidad para almacenar información :( A veces me olvido hasta de las palabras más comunes!!
De momento, de las historias que me han contado, la vuestra aún gana!
EliminaSí que me di cuenta, muy curioso. De hecho yo conocí a J. en Londres, un verano.
jejeje me lo contaste.... ninguna excepción :)
EliminaPor cierto, Amelia, has visto una procesión aquí alguna vez? El domingo cuando salí de Porter Sq para ir a tu casa me encontré una que salía de misa, atravesando los semáforos en rojo, por el lado de Mass. Ave!!! Con pancartas BLACK PEOPLE MATTER.
ResponEliminaEso podía ser más que una procesión, una manifestación o protesta por las muertes de los chicos negros que murieron al ser disparados por policías. El viernes pasó una por Mass. Ave. bastante grande, había hasta helicópteros.
EliminaSí, la vi, pero en este caso era hora de misa y con sacerdote vestido al completo... Impresionaba, parecía más digno de un pueblecito. No había muchos feligreses...
EliminaEn el barrio italiano si que hacen procesiones de las de santos y todo eso pero yo no he ido nunca...
EliminaPues un día vamos!
EliminaTot és relatiu. Jo vaig a fer-ne 40 i mon pare em pregunta quan acabaré d'estudiar; a la teua edat ma mare ja tenia dues filles, un negoci i quinze anys treballats a l'esquena... :)
ResponEliminaLa qüestió del matrimoni també és curiosa. Nosaltres mai no hem dut anell, i ni sé les vegades que ens han preguntat: "Ah, però esteu casats-casats??". Es veu que perquè et consideren casat-casat és imprescindible tindre una hipoteca. I fills, clar. Els nostres amics són gairebé tots gent sense fills o amb fills de la teua edat. Sí, és curiós, però crec que el que més condiciona és això. És evident que si tens dons bebès no és tan fàcil quedar un dimecres a les deu, i nosaltres ho podem fer. Ara jo hauria d'escriure sobre que els meus amics ja estan en la fase divorci... :/
En fi, pensava que això del 40 no m'afectaria i sembla que sí! :D
Ja no sé què fer perquè no m'esborri comentaris, hauré de resumir perquè tinc una gana de bou i he de fer el sopar encara.
ResponEliminaEspero que hagis fet festa grossa per als 40. Per sort els amics que tenen fills de la meua edat segur que poden quedar a les 10 de la nit d'un dimecres o malament rai. No havia pensat que la hipoteca condicionés la manera de pensar de la gent sobre una parella (aquí cap dels joves nouvinguts no pensa en això) però segurament un efecte més de la crisi serà que aquesta mentalitat canviï, perquè la manera de veure el món i de veure'ns a nosaltres mateixos s'ha modificat amb aquest daltabaix (a tots, però a la meua generació penso que ens ha canviat de soca-rel, en general, aquesta visió). Per això, el comentari que fas sobre els fills, els anys treballats... també passa a ser característic d'una generació en l'actualitat (o no característic d'una altra, no sé quin seria l'estatus 'no marcat').