diumenge, 16 de novembre de 2014

Tres mesets! (o pre-Acció de Gràcies)

Divendres va fer tres mesos que vaig arribar, amb una maleta grossa amb les coses imprescindibles i només dos llibres que no he tornat a fullejar des de l'avió i que es van reproduir al cap d'un dia. Amb una carta d'acceptació en una mà, el visat a l'altra i quinze dies d'hotel per davant. Amb molts somnis, poquetes pors (menys que a Londres!) i tòpics que s'han anat desmentint. I cada dia aprenc coses noves i m'ho miro tot meravellada, a vegades amb la sensació que sóc l'àlien aquell de les primeres entrades. Això sí, el temps cada vegada passa més ràpid i les entrades s'espaien, a vegades perquè penso que el meu dia a dia no interessaria gaire els lectors del blog (sí, s'han espaiat considerablement les visites turístiques. Avui m'havia apuntat a una visita guiada al Museu de la Ciència en una activitat que oferien, però estava tan cansada que he seguit dormint) i altres vegades per falta de temps, que fa que acabi redactant quatre notes abans d'anar a dormir.

Tot i que no ho vaig dir a ningú, vaig celebrar-ho amb un dia molt social. De dos quarts d'onze a dos quarts d'una els Veïns feien un tast del sopar d'Acció de Gràcies! Jo vaig pensar que, com que no m'hi podia estar gaire estona, faria un mos de tito per esmorzar i m'esmunyiria cap a classe (definitivament, el professor ens va confirmar divendres que els doctorands s'han acabat les xocolatines de Halloween i que per això no n'ha portat més). Trobava irresistible la idea de tastar el tito farcit típic d'Acció de Gràcies.
Aquesta és la invitació que havia rebut. De fet, dins de Veïns hi ha diferents grups, un dels quals és el de conversa en anglès dels dimecres (n'hi ha altres de molt interessants, però no tinc temps d'anar-hi) i un altre s'ocupa de les tradicions culturals. Les responsables del grup de conversa de dimecres són dues americanes jubilades que estan vinculades d'alguna manera a la universitat i les participants, gairebé totes d'Esposes, perquè sempre em pregunten què investiga el meu presumpte marit. La majoria són noies orientals i divendres la composició del públic també era aquesta. Les amfitriones, americanes i moltes nouvingudes al públic, algunes del meu grup de conversa (poquetes) i dos homes orientals grans. 

Em vaig penjar l'etiqueteta de plàstic amb el nom i vaig seure entre el públic. Ja em va estranyar que les cadires estiguessin distribuïdes com si fos un teatre davant d'una taula buida, per files. Jo em pensava que anava a un àpat! Però resulta que abans ens van repartir uns programes amb els plats que els afortunats que s'hi quedaven degustarien: 

ROASTED TURKEY (síii)
TURKEY GRAVY (la salseta aquella del dinar de Nadal a Londres, de color marró, que la utilitzen en molts plats)
CRANBERRY SAUCE (em vaig quedar amb ganes de tastar-la)
TRADITIONAL STUFFING
PENNSYLVANIA DUTCH POPATO STUFFING
SWEET POTATO DISH
SUCCOTASH
CREAMED PEAS AND ONIONS (vaig trobar que moltes salses, no trobeu?)
CORNBREAD
PUMKIN PIE (es clar, i també hi havia un púding de carabassa)
PECAN PIE
TARTE AUX POMMES (aquesta era l'aportació internacional inspirada en productes típics d'aquí en aquest temps; francesa)
APPLE CIDER

Com veieu, a part del tito i les salses, el panís, la carabassa i la massana són els aliments típics d'aquest temps. Ens van explicar que, quan van arribar els coloms britànics (els puritans) van passar un hivern molt dur en què la meitat d'ells van morir, sobretot a causa del fred i que no sabien què conrear ni de què alimentar-se durant l'hibern. Diuen que els nadius, els indis, els van ensenyar què havien de menjar i com ho havien d'emmagatzemar i l'any encabat, el 1621, agraïts, en aquesta època de l'any van celebrar un banquet amb els indis per donar-los les gràcies. Els ingredients, com he dit més amunt, eren els de la temporada. Actualment encara se celebra i des de 1941 és festa nacional (algunes escoles ho celebren tota la setmana; a la meua universitat serà festa des del dimecres 26 fins al diumenge. Són els dies en què els vols pugen més de preu (més que a Nadal) perquè les famílies es reuneixen, sobretot si tenen els fills estudiant fora a la universitat. Però, compte! si sopes massa no estaràs en condicions de posar-te a la coa per quan obrin les botigues a les dotze de la nit del Black Friday, el dia de les ofertes (hi ha gent que se salta el sopar directament..., tot i que hi haurà descomptes tota la setmana).

Com que és festa, aquell dia no obren les botigues. En una societat consumista com aquesta, això va fer enfadar els que hi veien un bon negoci, de manera que van decidir (atès que no els quedava cap altre remei) obrir a les dotze de la nit i atreure els clients amb descomptes bojos. Va funcionar. Les coes són llarguíssimes, es veu que és tot un espectacle i que després del divendres (Black Friday) van inventar-se el Cyber Monday, també de compres i rebaixes (entenc que per Internet?). En definitiva, que ara dura una setmana.

I entre explicació de plat i plat, vam cantar la cançó tradicional d'Acció de Gràcies tots junts (s'assembla molt a Jingle Bells, de melodia, sobretot el segon vers de cada estrofa. Comença així: 'Over the river, and through the wood, to Grandmother's house we go' i ara mateix encara podria cantar-la. És molt fàcil.

I, de cop, ens mostren això:

  El tito!! L'havia regalat la universitat i feia molt bona oloreta. (Per cert, fa uns dies que no veig el tito salvatge del campus).

Es veu que aquest és de mida menuda, però n'hi havia prou per als Veïns. Em fa molta gràcia el tovalló de l'amfitriona (i no, les carabasses encara no han desaparegut dels portals si no eren Jack'O Lanterns).

Però eren les onze i vaig anar a classe, que a més havíem de fer presentacions de cinc minuts sobre una peça d'art (la que ens inspirés) basada en les Metamorfosis (en el meu cas el Narcís de Dalí).

Com que hi van inistir i volia tastar el tito tradicional com fos, vaig tornar a Veïns a les dotze i vaig aconseguir-ho. Encabat vaig continuar xerrant amb una dona de Hong Kong del neu grup de conversa al departament (feia massa fred per quedar-nos fora) i vaig enllaçar amb la quedada amb el lector de català i M. Per després anar a fer un xocolate amb Amelia, la noia a qui vaig conèixer a la conferència de Ferran Adrià (l'entrada va ser un regal d'ella!). I m'hi vaig trobar tan a gust que se'ns a fer de nit, i amb això no vull dir les 4.30 p. m., que és quan es pon el sol aquí, sinó que vam xerrar durant cinc hores (i ara tinc els llavis tallats, que sempre em passa quan parlo molt)! I així ens vam conèixer més. A més, em va fer gràcia que ens trobéssim al meu professor d'anglès (dimecres a la nit m'he matriculat en una acadèmia per millorar l'anglès) perquè vol dir que d'amics i de coneguts ja en tinc uns quants, que hi topo per casualitat i tot! I és que són tres mesos!!
Els pastissos. Vaig preguntar si en un sopar normal n'hi havia més d'un i em van dir que com a mínim dos o tres, carabassa i massana. Nata d'esprai, però no té coixinet per al dit: ens va costar molt saber com fer-ho servir per extreure'n la nata...

Aquesta és d'avui: els titos del supermercat.
I ahir a la tarda també era la inauguració dels museus d'art (renovats) de Harvard, però com que amb el carnet de la universitat hi entro gratis sempre, em penso, vaig estimar-me més evitar les aglomeracions. Encabat, Veïns oferia una altra recepció.

P.S. El grup de tradicions de Veïns fa una altra trobada abans de Nadal i una xocolatada un altre dia, tot i que a mi m'agafarà de visita a Catalunya! Quan vaig dir que des que havia arribat no parava d'haver-hi celebracions em van dir que m'esperés a Sant Patrici i vaig dir: ah! sí! cau el mateix dia que l'Evacuation Day (i l'amfitriona americana em va dir: què?) i jo: sí, sí, el dia que els britànics van abandonar Boston, un 17 de març i vau quedar alliberats (en part gràcies al fred). I li va preguntar a la seua companya si en sabia res, s'això: sí, em sona que va ser així, sí, sí. 'Saps més història d'aquí que nosaltres!'. Gràcies al curs d'Història de Boston en línia (un MOOC) que em va recomanar Eva i que faig a poc a poc ;P

10 comentaris:

  1. Ahh el hombre del portátil era tu profe de inglés!! Se me olvidó decirte luego, me dio un poco de cosa lo serio que era o estaba en ese momento.

    jajaja a mi me pasó lo mismo con el bote de la nata la primera vez....

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajaj es superserio! Ayer montó uns excursión y no fui, veremos lo que dice el miércoles! Pero tiene también la faceta americana 'over the top' (por ejemplo con el Halloween, nos puso arañas en las sillas y el único que se immutaba era él, pero fue muy divertido). Me lo pasé muy bien charlando contigo!

      Elimina
    2. Yo también!! Cuando quieras repetimos

      Elimina
  2. Estic molt contenta per tot el que estàs vivint i el contenta que et veig.
    Et copio un enllaç d'una cançó que vaig descobrir ahir gràcies a M.

    http://www.youtube.com/watch?v=FtS6DKh-ZDo&index=2&list=TLsNcKubBTZkA
    Inventari
    bessitos
    Olivera

    ResponElimina
    Respostes
    1. Estic molt contenta de ser aquí i de totes les experiències que visc i gent que conec! Els de NY troben que a Boston hi ha poc moviment, però jo hi trobo tantes coses interessants per a fer que toca triar i tot i quan la noia xinesa es va perdre el Halloween a Boston per visitar NY tothom la planyia! Aquest darrer mes ha estat el de les tradicions i les coneixences personals fora de la universitat. Quan entri a l'ordinador escoltaré la cançó! Gràcies!

      Elimina
    2. Oh, és de Pau Alabajos?! M'encanta, el vaig descobrir a València en un congrés. Molt bonica, la cançó.

      Elimina
    3. La versió d'ell m'agrada molt més!! Ara l'he buscat :) https://www.youtube.com/watch?v=wh0midDuWcg

      Elimina
  3. El titot salvatge... Uf! :(

    Aquesta cançó m'agrada moltíssim!

    M'alegro que t'agrade el curs. Jo n'estic fent un altre "Understanding Languages" (de FutureLearn).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Aquests em penso que els tinc al Twitter! Sí, és un curs ak teu propi ritme i em va molt bé, tot i que només hi dedico un tardet del cap de setmana :)

      Elimina