Reflexió lingüística

Aquests darrers dies, ara ja a Catalunya (per cert, no hem trobat entrades per a Pedra de tartera per a aquesta setmana, tot exhaurit, Pilar! Però ho seguirem intentant), he estat reflexionant, no per primera vegada, sobre el procés de normativització/d'estandardització lingüística, un dels aspectes que s'han de garantir per aconseguir la plena normalització lingüística. Ho destaco perquè moltes vegades només es pensa en la gran prioritat, en aquest cas difondre l'ús del català, que és un repte a l'àrea metropolitana de Barcelona, que és on visc. Entenc que és la prioritat, però aquests parlants nous evidentment aprenen un català en principi lliure dels barbarismes tradicionals (bueno, pues, bussón, sí, sí, hi ha llocs on encara es diu bussón, assiento, semàforo, cubito, cera), un català d'escola. En canvi, fora de l'àrea metropolitana hi ha comarques en què més del 90% parla en català normalment (penso ara el el Baix Ebre, una de les comparques de Catalunya, si no la que més, que recordo que té més bones competències en català) però que no és capaç d'utilitzar-lo en el registre culte (etivocar, llarser per jersei, poblema sí, però també els barbarismes de què parlàvem s'escolen a la seua conversa).

És evident que aquests barbarismes presenten menys problemes i són més fàcils de corregir (si no fos, també, per la pressió social, "aquest és el català de Barcelona") que els calcs sintàctics o fonètics del castellà que sento cada dia a Barcelona, però si un catalanoparlant (potser fins i tot escolaritzat en català, perquè jo conec molta gent de la meua generació que és incapaç de fer servir un català formal) no pot accedir al registre culte en la seua llengua vol dir que se'l limita professionalment i social. Penso que les campanyes de normalització lingüística només han enfocat al problema urgent "Parla, parla, parla; parla en català", però que arrosseguem des de fa anys mancances pel que fa a la normalització de certs territoris i, com sembla demostrar-m'ho escoltar persones de la meua edat o més joves, no es tracta d'un problema que tard o d'hora acabi desapareixent perquè només afecta la tercera edat i l'escola en català n'és la cura. Em penso que la pressió social i el català que es mama i es parla a casa, amb els familiars, els coneguts, és el que acaba dominant, no sé si pel prejudici que tots els canvis que vénen de Barcelona tenen trampa.

És un tema que em va començar a tornar a la memòria quan l'altre dia escoltava la ràdio...

Per fer l'apunt no he consultat xifres de les Enquestes del català als territoris de parla catalana, han estat unes notes ràpides abans de posar-me a fer feina. Un comentari d'afeccionat i... impressionista?