dijous, 30 de setembre de 2010

Jornades sobre Maria Àngels Anglada i Maria-Mercè Marçal

Anotacions del primer dia.

Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig llegir El violí d'Auschwitz. Poca base, la meua, per un públic tan il·lustre, que es coneixia bé l'obra de les dos autores, com el que hi havia avui a l'Aula Capella de la Universitat de Barcelona en la primera de les jornades que l'Aula Carles Riba ha dedicat a aquestes dos grans autor(e)s.

Aquestes sessions tan instructives de l'Aula i tan ben repartides (en només un parell de dies) l'any passat ja em van fer descobrir vessants per a mi desconeguts de Carles Riba. Potser encara se n'hauria de fer més difusió, no sé si ha acabat d'arribar als estudiants de Filologia (de la UB, suposo que a la resta encara menys), potser un cartellet a la porta avui per algun despistat que passegés pel Pati de Lletres o pugés del bar no hagués fet cap mal...

La primera sessió ha anat a càrrec de Marta Pessarrodona, amiga de les autores, que ens ha llegit un poema sobre Anglada. Ha estat una intervenció breu, seguida del comentari magistral de Carles Miralles (han faltat fotocòpies per a tots els assistents), en el qual ha comentat l'Epigrama d'Anglada basat en la composició de la poeta Mero de Bizanci i la Variació que hi afegeix en l'Obra Completa. L'acumulació de sentits que ens ha ofert aquesta lectura m'ha produït un plaer intel·lectual que ha compensat el tràfec dels darrers dies... No crec que fos legítim reproduir aquí la interpretació que Miralles ha fet del poema, però ha explicat que l'Aula publicarà les intervencions a les Jornades. A continuació, Giuseppe Grilli, amb la cantarella italiana que el caracteritza, ha parlat dels poemes polítics de Marçal.

Però la jornada s'ha acabat amb un concert estrepitós de poemes musicats d'Anglada i Marçal. Incomprensiblement, l'actuació ha estat molt aplaudida. A mi no m'han convençut ni les veus (tan forçades), ni la forma com interpretaven el poema ni la música (que, fet i fet, ha estat el millor de l'actiació), però el que més m'ha molestat ha estat la pronúncia de Pia Nielsen i d'Ariana Barrabés, sense cap sonorització i les neutres deixades a l'atzar. Per a recitar un poema i fer una feina seriosa penso que s'ha de conèixer bé la llengua (i la fonètica de la llengua) en què estan escrits els poemes. Me'n faig creus.

Demà la jornada promet més, amb Marta Pessarrodona , Mariàngela Vilallonga, Anna Maria Saludes, Montserrat Jufresa, Rosa Cabré i Josep Murgades, però no crec que en pugui fer la crònica, perquè marxem a les Festes Majors del poble.

dimarts, 28 de setembre de 2010

El colador

Diumenge vam portar el menut al piromusical. Vam arribar aviat i encara quedava lloc a prop de la font de Monjuïc. Com que anant cap a la plaça li havíem comprat unes ametlles es va passar l'espectacle rosegant-les. Son pare l'havia pujat a la sarrona, però pareixia estar massa entretingut amb les fruites com per alçar la vista al cel.

Avui me l'he endut a la cuina mentre preparava el dinar. Estava juganer i allargava els bracets des de la trona per tocar-ho tot. Al final, ha agafat un colador com aquest, l'ha submergit a l'aigua de la pica i l'ha tret ben de pressa per veure com s'escolava pels foradets. Mentre l'aigua brollava sense parar ell feia espetegar els llavis sense parar. Ara ja no en tenim cap dubte: el nostre fill ens havia aixecat la camisa.

dilluns, 27 de setembre de 2010

El retorn

Hi ha matins que em desperto molt lluny. En una altra casa, amb altres persones i en un altre temps. Aquells matins endarrereixo al màxim el moment d'entrar a la dutxa. Em costa treure'm la roba, de la mateixa manera que no puc desfer-me dels vells pensaments. En tinc d'efímers, que s'escolen banyera avall, i de persistents. El record del vespre que vaig equivocar-me de porta, de carrer i de ciutat és un dels persistents. El metge diu que a vegades fem les accions de forma tan mecanitzada que si ens parem a pensar els passos que s'han de seguir ens adonem que ja no sabem reproduir-los. Em devia passar exactament això, però de tant en tant em demano com hauria estat la meua vida si en lloc d'haver fer cap aquí hagués sabut tornar a casa.

Berlín

Segon dia de pluja a Berlín. Com deu ser Berlín quan plou?

diumenge, 26 de setembre de 2010

El sobre

Vaig veure com ficava el sobre, que s'havia tret rebregat de la butxaca dels pantalons, dins de la platereta. Me'n recordo perquè tenia els ulls aigualits, una barreja de gris i color de mel. Fins a aquell dia jo havia estat indiferent al traginar de sobres i a la manipulació dels diners que anaven caient dins de la meua platereta. Fins i tot quan hi penso no puc deixar de sentir una mica de vergonya. A mi el sorollet de la moneda m'agradava prou, només tenia al cap superar la col·lecta de Genís. Això m'enfebrava. Però fins que vaig veure com deixava el sobre aquell xiquet nerviüt no m'havia fixat mai gaire en la gent que oferia. Jo només veia mans, ungles brutes, esgarranyades, venes blaves, arrugues profundes, dits blavosos, pells malaltisses.

Vaig abocar-hi el meu euro. No n'havia dit res a ningú. El capellà ens va dir que si ho demanàvem als pares no era una cosa nostra i tot allò de la mà dreta que no ha de saber què fa l'esquerra i dels fariseus i del plaer, del goig, va dir ell, que tindríem si donàvem alguna cosa nostra, per poc que fos. I ho vaig fer, però no vaig sentir ni el goig ni l'alegria ni el plaer. Només una tristor que em venia de molt endins i que encara ara no em deixa.

dissabte, 25 de setembre de 2010

Festes de la Mercè. 2


- Els espectacles d'il·luminacions del parc de la Ciutadella que vam veure eren tres. En primer lloc, l'espectacle mitològic davant de la font del parc a les onze en punt. Hi havia una imatge superposada a la font que, entre la restauració feta fa poc i les ombres de la projecció, descobrien una font molt més espectacular del que es veu normalment. L'espectacle de llum i so va començar puntual, defornant i perfilant les formes de la font per a acabar deixant pas a un recorregut al llarg de la mitologia (tal com l'entenem avui dia): des dels dinosaures fins als Simpson i la guerra de les galàxies, jugant amb les cinc estàtues de la font de debò. Quan es va acabar la projecció vam passejar entre les flors-fanal que il·luminaven un parc a fosques i vam veure l'espectacle de malabarismes lumínics, birles i danses circenses. El darrer espectacle, al llac, només es podia veure d'un punt concret i no impressionava gaire. En general, el parc ha ofert una bona mostra del que artistes internacionals del món de l'espectacle poden oferir mitjançant la combinació d'art i noves tecnologies. Les dos primeres peces, per a un públic popular.

- L'exposició de laberints al CCCB ofereix un recorregut cronològic a través de la iconografia i símbol del laberint. A la primera part, s'hi troben les representacions de laberints unicursals, els predominants fins al s. XV, amb representacions on hi predomina la manca de perspectiva (el de la catedral de Chartres, per exemple i a la segona els laberints multicursals, que permeten triar el recorregut (cal destacar els espais dedicats al laberint en Borges i dedicat a BORGES? i el Ojo que Llora, de Lika Mutal, artista que l'havia dedicat a les víctimes del terrorisme al Perú), alguns de verticals, d'altres d'horitzontals, representacions en paper, al terra, amb caixes, amb vegetació, fustes al terra, pedres... El visitant no només podia comprovar com arribar a la sortida tot resseguint amb el dit els diferents tipus de laberints que es mostraven a l'exposició, sinó que hi havia projeccions, maquetes, fotografies, entrevistes i fins i tot un laberint d'espills real.

- Les històries de la selecció de projeccions d'animacions que van participar a l'ANIMAC de Lleida no ens van convèncer. Potser els millors van ser la crítica a l'actitud passiva dels telespectadors davant del televisor i la manipulació que en fa el poder i el curt de la mare adoptiva de la Maneta... Salsito em va parèixer de molt mal gust.

-Després vam visitar el centre de la Via Sepulcral Romana de Barcelona.

- Avui hem triat molt bona hora (evitant matinar, com sempre) per a visitar el palauet Albéniz i els jardins. Us penjo la foto de l'entrada, de Dalí. Ja podrien obrir-lo més dies a l'any, val la pena.

Festes de la Mercè 2010


Imatge de la Viqui.

Sense prescindir de la nostra afecció a dormir fins al migdia i tot i trobar-nos els dos físicament destrossats aquest cap de setmana (llarg) ens hem instal·lat a Barcelona per a gaudir de les festes de la Mercè (a veure si superàvem la miqueta de decepció de l'any passat).

Dijous a la nit vam anar a escoltar les havaneres de Port Bo al costat del port (no gaire bon lloc, les bafarades de perfum de petroli no em van acabar de fer el pes). Lashed em volia portar feia temps a escoltar-los a Palafrugell, però com que fins ara no hem pogut aquesta va ser una primera aproximació meua a unes havaneres (moltes de modernes) cantades a prop del mar (segur que la sireneta del blog de Saline Sagace n'ha sentit cantar més vegades que jo). Al poble, de mar, no en tenim.

Després vam anar (i em va costar convèncer-lo) al parc de la Ciutadella, on hi han fet cada nit espectacles lumínics que ens van deixar bocabadats i que , per si de cas, no descobrirem, encara.

Ahir vam enfilar cap al Museu Arqueològic cap a les 4 del migdia. Havia d'estar obert tot el dia però na-nai. Hi havia un rètol de TANCAT que ens va fer pujar la mosca al nas. Així que vam passar a la segona activitat prevista, l'exposició sobre els laberints del CCCB, que a mi em va fascinar pel significat dels laberints al llarg de la història i del món.

Em criden a dinar. I si obrís un blog de laberints?

dijous, 23 de setembre de 2010

El viatge

I un dia van deixar de preguntar-me quan me n'aniria a viure a Roma. A la feina ja no em buscaven cap substitut, quan em trobava els companys a la cafeteria ningú no em dedicava més atencions especials, en parlar amb els amics ja no tenien aquell deix de nerviosisme a la veu, com si fessin tard a dir-me alguna cosa que no aconseguien verbalitzar. El dia que me'n vaig adonar a Roma hi plovia a bots i barrals i jo no portava paraigua.

dimarts, 21 de setembre de 2010

Giravoltes

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou.

La meva Cristina i altres contes

M'encanten els diaris de viatges de persones properes. Avui he rebut el segon correu berlinès. Sembla que la meua amiga ja està instal·lada, en un pis amb gos (quina por) i que hi fa fred. La universitat on treballarà s'assembla a la UAB i la gent és amable i li parla a poc a poc. L'anirem seguint.

diumenge, 19 de setembre de 2010

Comiat (momentani)

Demà una amiga meua se'n va tot un any a viure a Alemanya (Berlín). Hi ha trobat una bona feina i té la il·lusió d'adquirir una segona ànima cultural, d'acabar d'aprendre l'alemany, de convertir-se en una gran professional. Se'm farà estrany no tenir-la per aquí i de ben segur que l'anirem a veure.

dijous, 16 de setembre de 2010

Setmana del Llibre a Sant Cugat

A la Diada vam quedar amb unes amigues meues, però no ens vam trobar fins després de la manifestació. Elles havien aprofitat per anar a la Setmana del Llibre en Català, que enguany ha tingut lloc a la Ciutadella i hi havien comprat alguns llibres. Penso que celebrar-ho al setembre per evitar una pèrdua del volum de vendes per Sant Jordi tampoc no deu ser el més adequat. Al setembre els xiquets comencen el col·le i els pares han hagut de desembutxacar una bona quantitat de diners per a comprar els llibres de text del curs. Setembre ja deu ser un bon mes per a les llibreries... A més, fer-ho coincidir amb la Diada tampoc no ho acabo de trobar adequat, al final pareix que totes les festes que tenen alguna cosa a veure amb la catalanitat es concentraran en un sol dia a l'any.

Fa un parell d'anys es va celebrar a Sant Cugat, poc abans del 23 d'abril (data també, ben poc adequada) i les llibreries del municipi es van queixar que havien patit un descens considerable en les vendes de Sant Jordi. Enguany han muntat, entre totes les llibreries, un envelat a la plaça Octavià en motiu de la Setmana del Llibre en Català. El van obrir ahir i continuarà fins dissabte. Si no m'equivoco, no hi ha actes ni presentacions previstos.

Ahir vaig anar a remenar-hi llibres, però l'aspecte de les paradetes és molt pobre: la major part de l'espai està dedicat a contes infantils per a xiquets molt menuts, un altre percentatge considerable de l'envelat l'ocupen els best-sellers com Stieg Larsson i Federico Moccia i els assajos (sobretot sobre la manera de ser dels catalans i la política) i la part més menuda l'ocupen els llibres de ficció per a adults. Hi ha molt poca varietat, tan poca que en 5 minuts en tens prou i si tens ganes de fugir a algun lloc deu ser a qualsevol d'aquestes llibreries: Alexandria, El Celler de Llibres, Mythos, Paiedia o el Pati de Llibres. Fora de l'envelat, al seu establiment habitual, aquestes llibreries estan molt ben equipades.

dimarts, 14 de setembre de 2010

Recuperar la mirada

Avui, quan tornava a casa en tren com gairebé cada dia, he girat la vista a la finestra i, en lloc d'entretenir-me a buscar-hi el reflex dels altres passatgers com solc fer l'he travessada amb la mirada. He mirat a través de la finestra sense badar i he recuperar la mirada del primer dia que vaig fer el trajecte cap al poble on he viscut els darrers 11 anys. He recordat a través de la imatge la impressió d'abundància d'aquells boscos que em van parèixer frondosos, la sensació de natura tan a prop de la capital i el que m'ha costat tornar a reviure aquella escena. En aquests 11 anys no hi havia tornat a pensar, de mica en mica els arbres s'han convertit en paisatge quotidià i, per tant, mancat de valor i del poder de fascinació que hi vaig trobar la primera vegada que els vaig veure.

diumenge, 12 de setembre de 2010

26è CILFR a València. Dia 5

Foto: Espencat

Dijous va ser dia d'excursions, al congrés. Nosaltres ens havíem apuntat a la més curta, la dels papes Borja, perquè coneixíem molt poc el tema i enguany hi he anat topant sense aprofundir-hi gens. Els papes valencians, Alexandre VI i Calixt III. El 2010, a més, se celebra el 500 aniversari del naixement de sant Francesc Borja.

Tot i que la guia que portàvem no era gaire didàctica i no tenia gaire coneixements sobre el tema o, almenys, no els va transmetre (anàvem amb el grup italià, castellà, català només quan el reclamàvem molt) va valdre molt la pena (i ens va deixar baldats).

Vam començar la ruta al monestir de Santa Maria de Valldigna, que veieu a la fotografia, perquè allí en van ser abats Roderic i Alfons de Borja. S'hi han fet treballs de restauració, però el monestir no s'ha conservat gaire bé per dins.

Encabat vam anar a Gandia a visitar el palau ducal. Aquí, hi van estar els reis de la Corona d'Aragó i Ausiàs March el va visitar quan devia tenir uns 13 anys. Era un cortesà. Uns anys més tard, el futur papa Alexandre VI el compra per a son fill. Però actualment, com que el palau és propietat de la Companyia de Jesús, la visita es va centrar en sant Francesc de Borja, que portava una doble vida: noble i jesuïta, amb unes sales destinades a l'oració dins del palau. Es veu que la visió del cos putrefacte d'Isabel de Portugal a la tomba quan havia de confirmar que era el seu cos el que s'havia dut a enterrar a Granada el va marcar profundament. Quan va veure la que havia estat una dama bellíssima en procés avançat de descomposició (havien passat uns 15 dies, em sembla recordar que ens van dir) va decidir no servir ningú més que hagués de morir i, a la mort de la seua dona, va dedicar-se a servir Déu.

Encara vam tenir temps d'anar a Xàtiva, on vam dinar (arròs al forn i especialitats àrabes dolcíssimes), de visitar el castell on està enterrat Jaume d'Urgell, veure el carrer Blanc de Raimon (que el trenet turístic amb audioguia no va esmentar) i de visitar-ne el museu, amb Felip IV penjat de cap per avall. Quedaven pocs dies per a la Diada.

26è CILFR a València. Dia 4

Foto: Nils van der Burg.

El títol és enganyós, perquè el tercer dia ens el vam passar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on feia temps que volíem anar. El complex arquitectònic de Calatrava amb el Palau de les Arts, l'Hemisfèric, el Museu de les Ciències, el pont i l'Oceanogràfic amb l'esfera de les aus fètides (el darrer va ser incorporat per l'arquitecte, però no el va dissenyar ell i, de fet, l'edifici és molt poc còmode per a l'usuari, que ha de sortir/pujar les escales cada vegada que vol visitar una altra àrea temàtica de l'oceanogràfic. Els diferents edificis que el formen no estan comunicats entre si i... no hi ha escales mecàniques!) ens va agradar molt per l'estètica. Es fàcil reconèixer-hi el mateix autor que havíem vist a l'estació de metro (amb el mosaic de Gaudí, només trossets blancs), a la zona esportiva de Lisboa, al pont del Mil·leni de Londres i al de Venècia.

El primer que vam visitar va ser el Museu de les Ciències, on Lashed em va explicar el perquè de cada experiment: per què em guanya a la Lluita d'ones mentals, en què guanya qui aconsegueix mantenir la ment en blanc però com més s'acosta la boleta moguda per les ones electromagnètiques que genera el cervell, més nerviós et posa; per què gelen les neveres... L'exposició que em va agradar més va ser la del Bosc dels Cromosomes, que explica la funció dels gens i dels òrgans del nostre cos. Em va sorprendre molt la notícia que els gens poden ser determinants perquè una persona depressiva decideixi suïcidar-se.

Malgrat tot, el gran Museu de les Ciències desaprofita molt l'espai. Està calculat per a acollir un gran nombre de persones i encara moltes més exposicions (nosaltres no les vam visitar totes), però tot i ser començaments de setembre no hi havia gaire gent (de la que hi va anar, molta duia la bossa del congrés).

Encabat de dinar vaig anar a veure Aràbia a l'Hemisfèric.

I ara vaig precisament a dinar. Continuarà.

dissabte, 11 de setembre de 2010

26è CILFR a València. Dia 2


Dilluns 6 de setembre es va inaugurar el congrés a La Nau. Entrar al claustre de l'antiga Universitat de València, des d'on es pot accedir a la biblioteca i al paranimf va ser un privilegi. Em va agradar reconèixer molts dels noms de la paret frontal del paranimfs, prohoms il·lustres lligats a València com Nunyes, Vives, sant Vicent Ferrer.

En primer lloc, vam escoltar el parlament del rector de la UV, del conseller d'Educació de la Generalitat valenciana i de Maria Iliescu, presidenta de la SLR (Societé de Linguistique Romane), que va recordar els tres congressos que han tingut lloc als PPCC (Barcelona, Palma i ara València), els acords presos al darrer congrés (Innsbruck 2007), alguns dels projectes més ambiciosos desenvolupats per equips d'investigadors de la SLR i d'assegurar que es trobava al centre més actiu en recerca sobre romanística, els PPCC i Occitània, que han passat davant d'altres focus que tradicionalment havien treballat molt en aquest àmbit.

Després, la Capella dels Ministers va interpretar Fantasiant música i poesia per a Ausiàs March, un recorregut líric a través de segles de poesia en català i castellà d'autors valencians.

Però tothom esperava els discursos d'A. Badia i Margarit i de Joan Veny, presentats per Germà Colom. Tanmateix, Badia i Margarit, que es va parlar d'una vida dedicada a la lingüística, va fer el discurs en francès. Tot i ser la llengua romànica més poderosa, la utilitzada tradicionalment com a lingua franca en aquests territoris, no tothom esperava que el lingüista català, en seu catalana, en un congrés on la competència passiva de les llengües romàniques es dóna per suposada, fes el discurs en una altra llengua. Precisament Joan Veny va usar aquesta darrera afirmació per a començar la seua lliçó sobre les circulacions lingüístiques a la Romània, en català. Amb el suport dels mapes lingüístics ens va explicar els contactes de llengües, va aclarir la procedència de determinats préstecs lingüístics (tant de topònims com de noms comuns) i va descriminalitzar mots que s'havien considerat barbarismes i, per tant, que no es consideraven genuïns en llengua catalana.

Després, vam acudir a l'exposició València, terra de comarques, que utilitzava els nous avenços teconògics, però que no va funcionar durant tres hores... Ens la vam perdre perquè, després de la inauguració, no anava.

A la tarda, vaig assistir a una comunicació sobre els diferents noms que reben les libèl·lules: relacionades amb la serp i, més endavant, el dimoni; identificades amb un bon pronòstic per a desfer-se de les supersticions; lligades als noms de sants, als cavalls i als missatges entre els dos mons. Encabat, vaig anar a un parell de comunicacions més, una de les quals a càrrec d'una bona amiga.

Vam acabar el dia amb una taula redona sobre les aplicacions de la romanística i els sistemes d'ensenyament d'intercomprensió de llengües romàniques; recepció a l'ajuntament i festa valenciana amb paella, danses tradicionals valencianes i moros i cristians.

La son no em permet extendre-m'hi més, a veure si demà puc continuar amb dimarts...

Foto: Felivet

26è CILFR a València. Dia 1

Foto: Jorge Martínez Huelves. Encara m'han d'enviar les fotos d'aquests dies ;P

Aquests dies he anat escrivint un diari, cosa que no feia des de feia molts anys (sense comptar-ne els intents fallits) perquè encabat em fos més fàcil recuperar certs detalls per al blog. Tampoc no vull extendre'm excessivament parlant sobre aquesta setmana de congrés, que potser alguns heu pogut anar seguint a través de la premsa, però tampoc no vull deixar d'expressar el meu punt de vista sobre aquest esdeveniment tan important, que ha mobilitzat la ciutat i institucions de València.

Vam arribar-hi diumenge i ens vam instal·lar a una de les residències que reserven habitacions en motiu de congressos, a la Galileo Galilei (que només té el web en castellà i anglès). El col·legi major té unes habitacions dobles i privades amb lavabo, llits, escriptoris i servei d'habitacions i disposa de gimnàs i instal·lacions esportives, a més d'incloure restaurants, perruqueries, estancs a les instal·lacions (no hi recordo cap biblioteca, però).

Quan vam trobar la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació ja era hora de berenar (una mica escàs, per ser la tarda anterior a la inauguració hi havia moltíssims participants al congrés, la convocatòria va ser un èxit). Encabat, vam assistir a la representació de fragments de l'Espill de Jaume Roig. Era una lectura dramatitzada a dos veus.

Els actors del CRIT van fer una interpretació magnífica amb una escenografia i un vestuari austers. Els fragments triats van ser molt representatius de l'obra (d'un contingut misògin malauradament actual) i van anar més enllà de la famosa escena (també cantada per Raimon) del restaurant caníval. Molt divertida la interpretació de la monja com una autèntica bleda assolellada (una "pija", que se'n diu), perquè em vaig imaginar el públic d'institut davant del qual el grup de teatre CRIT solen representar l'obra reconeixent el personatge, molt actual. Espero que vagin acompanyades d'un debat i d'una reflexió sobre la violència per qüestions de sexe.

En canvi, les cançons no sempre em van acabar de convèncer, però feien l'obra, d'un ritme sil·làbic molt marcat atès que fou escrita en vers, més amena. Sembla que el públic internacional va arribar a entendre'n l'essència, ja que l'actuació va ser molt aplaudida.

dijous, 2 de setembre de 2010

Primers preparatius per a LA

Foto: Thomas Pintaric, Viqui.

Ahir no vaig poder esperar-me més (suposava que al setembre abaixarien els preus de les guies de viatges, però almenys el dia 1 seguien igual que en ple juliol) i vaig anar a Altaïr a proveir-me de tres guies per començar a planejar el meu viatge a Los Angeles del gener. Va ser una bona manera d'acabar el primer dia de feina.

Com que serà la meua primera visita als EUA em deurà sorprendre tot... Només de pensar-hi, bado i damunt la guia hi contribueix amb frases pel·liculeres i famosos per tot arreu i hi ha qui m'instrueix sobre el fet que Hollywood està dins de LA i que Manhattan cau dins de NY i l'Upper East Side de Gossip Girl ja no sé si era dins o si incloïa Manhattan o com anava... Un embolic, dec ser l'única persona al món que tot just comença a interessar-se per aquest país? I els amics americans de Cambridge no em saben dir què em recomanarien visitar...

Ciutats massa altes i massa grans per a no impressionar-me. Em fa molt de respecte perdre'm, per allí totsola.