Taller de creació literària

Anotacions del primer dia. Al final, els autors que menys coneixes són els que tens més a prop. A mi m'agrada que m'introdueixin a les obres, conèixer-ne les interpretacions, els secrets i després fer-me-les meues, sobretot si es tracta d'autors canónics. Fer-ho pel meu compte costa més, primer ve la tria (potser errada) del text que et fa descobrir un autor, que després, amb el temps, potser me l'acabaré fent una mica meu, sigui d'on sigui i amb quina llengua escrigui, però aquesta part ja és més difícil. A l'escola no ens van parlar, dels autors considerats contemporanis i a la universitat, en què l'assignatura de la carrera que arribava més enllà (tret de Coetanis) comprenia la literatura catalana del 1939 al 1975, amb prou feines arribàvem al '75. Tanta matèria... Així és com de Maria-Mercè Marçal només en conec poemes solts (ara hi posaré remei, n'he tret un recull de la biblioteca) i de Maria Àngels Anglada, a més d'algun poema, em vaig lle

Diumenge vam portar el menut al piromusical. Vam arribar aviat i encara quedava lloc a prop de la font de Monjuïc. Com que anant cap a la plaça li havíem comprat unes ametlles es va passar l'espectacle rosegant-les. Son pare l'havia pujat a la sarrona, però pareixia estar massa entretingut amb les fruites com per alçar la vista al cel. Avui me l'he endut a la cuina mentre preparava el dinar. Estava juganer i allargava els bracets des de la trona per tocar-ho tot. Al final, ha agafat un colador com aquest , l'ha submergit a l'aigua de la pica i l'ha tret ben de pressa per veure com s'escolava pels foradets. Mentre l'aigua brollava sense parar ell feia espetegar els llavis sense parar. Ara ja no en tenim cap dubte: el nostre fill ens havia aixecat la camisa.

Hi ha matins que em desperto molt lluny. En una altra casa, amb altres persones i en un altre temps. Aquells matins endarrereixo al màxim el moment d'entrar a la dutxa. Em costa treure'm la roba, de la mateixa manera que no puc desfer-me dels vells pensaments. En tinc d'efímers, que s'escolen banyera avall, i de persistents. El record del vespre que vaig equivocar-me de porta, de carrer i de ciutat és un dels persistents. El metge diu que a vegades fem les accions de forma tan mecanitzada que si ens parem a pensar els passos que s'han de seguir ens adonem que ja no sabem reproduir-los. Em devia passar exactament això, però de tant en tant em demano com hauria estat la meua vida si en lloc d'haver fer cap aquí hagués sabut tornar a casa.

Segon dia de pluja a Berlín. Com deu ser Berlín quan plou?

Vaig veure com ficava el sobre, que s'havia tret rebregat de la butxaca dels pantalons, dins de la platereta. Me'n recordo perquè tenia els ulls aigualits, una barreja de gris i color de mel. Fins a aquell dia jo havia estat indiferent al traginar de sobres i a la manipulació dels diners que anaven caient dins de la meua platereta. Fins i tot quan hi penso no puc deixar de sentir una mica de vergonya. A mi el sorollet de la moneda m'agradava prou, només tenia al cap superar la col·lecta de Genís. Això m'enfebrava. Però fins que vaig veure com deixava el sobre aquell xiquet nerviüt no m'havia fixat mai gaire en la gent que oferia. Jo només veia mans, ungles brutes, esgarranyades, venes blaves, arrugues profundes, dits blavosos, pells malaltisses. Vaig abocar-hi el meu euro. No n'havia dit res a ningú. El capellà ens va dir que si ho demanàvem als pares no era una cosa nostra i tot allò de la mà dreta que no ha de saber què fa l'esquerra i dels fariseus i del

- Els espectacles d'il·luminacions del parc de la Ciutadella que vam veure eren tres. En primer lloc, l'espectacle mitològic davant de la font del parc a les onze en punt. Hi havia una imatge superposada a la font que, entre la restauració feta fa poc i les ombres de la projecció, descobrien una font molt més espectacular del que es veu normalment. L'espectacle de llum i so va començar puntual, defornant i perfilant les formes de la font per a acabar deixant pas a un recorregut al llarg de la mitologia (tal com l'entenem avui dia): des dels dinosaures fins als Simpson i la guerra de les galàxies, jugant amb les cinc estàtues de la font de debò. Quan es va acabar la projecció vam passejar entre les flors-fanal que il·luminaven un parc a fosques i vam veure l'espectacle de malabarismes lumínics, birles i danses circenses. El darrer espectacle, al llac, només es podia veure d'un punt concret i no impressionava gaire. En general, el parc ha ofert una bona mostra del

Imatge de la Viqui. Sense prescindir de la nostra afecció a dormir fins al migdia i tot i trobar-nos els dos físicament destrossats aquest cap de setmana (llarg) ens hem instal·lat a Barcelona per a gaudir de les festes de la Mercè (a veure si superàvem la miqueta de decepció de l'any passat). Dijous a la nit vam anar a escoltar les havaneres de Port Bo al costat del port (no gaire bon lloc, les bafarades de perfum de petroli no em van acabar de fer el pes). Lashed em volia portar feia temps a escoltar-los a Palafrugell, però com que fins ara no hem pogut aquesta va ser una primera aproximació meua a unes havaneres (moltes de modernes) cantades a prop del mar (segur que la sireneta del blog de Saline Sagace n'ha sentit cantar més vegades que jo). Al poble, de mar, no en tenim. Després vam anar (i em va costar convèncer-lo) al parc de la Ciutadella, on hi han fet cada nit espectacles lumínics que ens van deixar bocabadats i que , per si de cas, no descobrirem, encara. Ahir vam e

I un dia van deixar de preguntar-me quan me n'aniria a viure a Roma. A la feina ja no em buscaven cap substitut, quan em trobava els companys a la cafeteria ningú no em dedicava més atencions especials, en parlar amb els amics ja no tenien aquell deix de nerviosisme a la veu, com si fessin tard a dir-me alguna cosa que no aconseguien verbalitzar. El dia que me'n vaig adonar a Roma hi plovia a bots i barrals i jo no portava paraigua.

Aquesta setmana una amiga se n'ha anat a treballar fora durant un any (esperem), un amic s'independitza en un pis a Barcelona, una amiga comença el curs vivint en parella i encara una altra dilluns va tenir una filla. Tot es mou.

M'encanten els diaris de viatges de persones properes. Avui he rebut el segon correu berlinès. Sembla que la meua amiga ja està instal·lada, en un pis amb gos (quina por) i que hi fa fred. La universitat on treballarà s'assembla a la UAB i la gent és amable i li parla a poc a poc. L'anirem seguint.

Demà una amiga meua se'n va tot un any a viure a Alemanya (Berlín). Hi ha trobat una bona feina i té la il·lusió d'adquirir una segona ànima cultural, d'acabar d'aprendre l'alemany, de convertir-se en una gran professional. Se'm farà estrany no tenir-la per aquí i de ben segur que l'anirem a veure.

A la Diada vam quedar amb unes amigues meues, però no ens vam trobar fins després de la manifestació. Elles havien aprofitat per anar a la Setmana del Llibre en Català, que enguany ha tingut lloc a la Ciutadella i hi havien comprat alguns llibres. Penso que celebrar-ho al setembre per evitar una pèrdua del volum de vendes per Sant Jordi tampoc no deu ser el més adequat. Al setembre els xiquets comencen el col·le i els pares han hagut de desembutxacar una bona quantitat de diners per a comprar els llibres de text del curs. Setembre ja deu ser un bon mes per a les llibreries... A més, fer-ho coincidir amb la Diada tampoc no ho acabo de trobar adequat, al final pareix que totes les festes que tenen alguna cosa a veure amb la catalanitat es concentraran en un sol dia a l'any. Fa un parell d'anys es va celebrar a Sant Cugat, poc abans del 23 d'abril (data també, ben poc adequada) i les llibreries del municipi es van queixar que havien patit un descens considerable en les vendes

Avui, quan tornava a casa en tren com gairebé cada dia, he girat la vista a la finestra i, en lloc d'entretenir-me a buscar-hi el reflex dels altres passatgers com solc fer l'he travessada amb la mirada. He mirat a través de la finestra sense badar i he recuperar la mirada del primer dia que vaig fer el trajecte cap al poble on he viscut els darrers 11 anys. He recordat a través de la imatge la impressió d'abundància d'aquells boscos que em van parèixer frondosos, la sensació de natura tan a prop de la capital i el que m'ha costat tornar a reviure aquella escena. En aquests 11 anys no hi havia tornat a pensar, de mica en mica els arbres s'han convertit en paisatge quotidià i, per tant, mancat de valor i del poder de fascinació que hi vaig trobar la primera vegada que els vaig veure.

Foto: Espencat Dijous va ser dia d'excursions, al congrés. Nosaltres ens havíem apuntat a la més curta, la dels papes Borja, perquè coneixíem molt poc el tema i enguany hi he anat topant sense aprofundir-hi gens. Els papes valencians, Alexandre VI i Calixt III. El 2010, a més, se celebra el 500 aniversari del naixement de sant Francesc Borja. Tot i que la guia que portàvem no era gaire didàctica i no tenia gaire coneixements sobre el tema o, almenys, no els va transmetre (anàvem amb el grup italià, castellà, català només quan el reclamàvem molt) va valdre molt la pena (i ens va deixar baldats). Vam començar la ruta al monestir de Santa Maria de Valldigna, que veieu a la fotografia, perquè allí en van ser abats Roderic i Alfons de Borja. S'hi han fet treballs de restauració, però el monestir no s'ha conservat gaire bé per dins. Encabat vam anar a Gandia a visitar el palau ducal. Aquí, hi van estar els reis de la Corona d'Aragó i Ausiàs March el va visitar quan devia teni

Foto: Nils van der Burg. El títol és enganyós, perquè el tercer dia ens el vam passar a la Ciutat de les Arts i les Ciències, on feia temps que volíem anar. El complex arquitectònic de Calatrava amb el Palau de les Arts, l'Hemisfèric, el Museu de les Ciències, el pont i l'Oceanogràfic amb l'esfera de les aus fètides (el darrer va ser incorporat per l'arquitecte, però no el va dissenyar ell i, de fet, l'edifici és molt poc còmode per a l'usuari, que ha de sortir/pujar les escales cada vegada que vol visitar una altra àrea temàtica de l'oceanogràfic. Els diferents edificis que el formen no estan comunicats entre si i... no hi ha escales mecàniques!) ens va agradar molt per l'estètica. Es fàcil reconèixer-hi el mateix autor que havíem vist a l'estació de metro (amb el mosaic de Gaudí, només trossets blancs), a la zona esportiva de Lisboa, al pont del Mil·leni de Londres i al de Venècia. El primer que vam visitar va ser el Museu de les Ciències, on Lashe

Dilluns 6 de setembre es va inaugurar el congrés a La Nau. Entrar al claustre de l'antiga Universitat de València, des d'on es pot accedir a la biblioteca i al paranimf va ser un privilegi. Em va agradar reconèixer molts dels noms de la paret frontal del paranimfs, prohoms il·lustres lligats a València com Nunyes, Vives, sant Vicent Ferrer. En primer lloc, vam escoltar el parlament del rector de la UV, del conseller d'Educació de la Generalitat valenciana i de Maria Iliescu, presidenta de la SLR (Societé de Linguistique Romane), que va recordar els tres congressos que han tingut lloc als PPCC (Barcelona, Palma i ara València), els acords presos al darrer congrés (Innsbruck 2007), alguns dels projectes més ambiciosos desenvolupats per equips d'investigadors de la SLR i d'assegurar que es trobava al centre més actiu en recerca sobre romanística, els PPCC i Occitània, que han passat davant d'altres focus que tradicionalment havien treballat molt en aquest àmbit. De

Foto: Jorge Martínez Huelves. Encara m'han d'enviar les fotos d'aquests dies ;P Aquests dies he anat escrivint un diari, cosa que no feia des de feia molts anys (sense comptar-ne els intents fallits) perquè encabat em fos més fàcil recuperar certs detalls per al blog. Tampoc no vull extendre'm excessivament parlant sobre aquesta setmana de congrés, que potser alguns heu pogut anar seguint a través de la premsa, però tampoc no vull deixar d'expressar el meu punt de vista sobre aquest esdeveniment tan important, que ha mobilitzat la ciutat i institucions de València. Vam arribar-hi diumenge i ens vam instal·lar a una de les residències que reserven habitacions en motiu de congressos, a la Galileo Galilei (que només té el web en castellà i anglès). El col·legi major té unes habitacions dobles i privades amb lavabo, llits, escriptoris i servei d'habitacions i disposa de gimnàs i instal·lacions esportives, a més d'incloure restaurants, perruqueries, estancs a les

Foto: Thomas Pintaric, Viqui. Ahir no vaig poder esperar-me més (suposava que al setembre abaixarien els preus de les guies de viatges, però almenys el dia 1 seguien igual que en ple juliol) i vaig anar a Altaïr a proveir-me de tres guies per començar a planejar el meu viatge a Los Angeles del gener. Va ser una bona manera d'acabar el primer dia de feina. Com que serà la meua primera visita als EUA em deurà sorprendre tot... Només de pensar-hi, bado i damunt la guia hi contribueix amb frases pel·liculeres i famosos per tot arreu i hi ha qui m'instrueix sobre el fet que Hollywood està dins de LA i que Manhattan cau dins de NY i l'Upper East Side de Gossip Girl ja no sé si era dins o si incloïa Manhattan o com anava... Un embolic, dec ser l'única persona al món que tot just comença a interessar-se per aquest país? I els amics americans de Cambridge no em saben dir què em recomanarien visitar... Ciutats massa altes i massa grans per a no impressionar-me. Em fa molt de res