dilluns, 3 de maig de 2010

Una tria estilística

Jaume Santandreu presentaca Llobacarda al congrés d'estudiants de Filologia Catalana i, a alguns, ens va captivar tot dient que en aquest llibre ell volia "salvar els mots" i que pensava que havia aconseguit reflectir un bocinet de la riquesa del vocabulari que havia heretat de la família, d'una terra de camperols. Això va ser el que va portar un parell de filòlegs a comprar-nos el llibre. Inevitablement ens havíem de preguntar si la literatura era només la forma com es diu, una forma d'expressió, el "com" més aviat que el "què".

I no, no és l'únic que ha de ser la literatura independentment del que hi anem a buscar en moments puntuals. L'escriptor ha de tenir quelcom a dir (i jo no sempre tinc alguna cosa o visió d'un tema per oferir) a més de saber d'ofici com dir-ho.

En acabat vam voler comparar una llengua prenyada que encara no coneixem (perquè encara no hem llegit cap novel·la de l'autor) amb els contes de Monzó, que fa una opció lingüística que es decanta per la senzillesa (marca de la ciutat i de les noves generacions), la simplicitat expressiva però que cerca arribar a la universalitat i que és una fórmula que realment ha transcendit les fronteres dels PPCC.

Tard o d'hora un escriptor ha de prendre partit per una forma d'expressió, tot i que potser no sempre ho fa conscientment. Aleshores, forja el propi estil, un estil que encara em falta molt per atènyer.

Aquesta entrada l'he escrit per al comentador del blog, que vol estimular la producció d'entrades d'aquesta blogaire inexperta i inconstant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada