diumenge, 10 de gener de 2010

De qui dorm al sofà: 4 casos prototípics


Ja fa dos setmanes que dorm al sofà del menjador. Se’l mira amb una barreja de torbació i desconcert, potser fins i tot de recel i no pot evitar preguntar-se quant deuen durar «normalment» aquell tipus de situacions. Enyora l’ordre de l’habitació, que ara és una olla, i necessita, cada cop més, recuperar l’equilibri que hi havia abans a casa.

Tanca la porta del menjador sigil∙losament. Un cop al rebedor s’espera uns minuts en la penombra (encara no ha tingut temps d’apujar les persianes de la cuina), atent a qualsevol soroll que provingui del menjador; no voldria haver-lo despertat. Més tranquil, tornen a fluir els pensaments que havia deixat suspesos, com qui aguanta la respiració abans de capbussars-se a la piscina. Com deu ser, quina edat deu tenir, estudia o treballa, què fa durant el temps lliure. Però temps de plantejars’ho els pensaments s’han convertit en preguntes retòriques. Fa massa dies que està allí i només n’ha esbrinat la talla dels pantalons, el número de les sabates, la marca del desodorant i que no ronca o, almenys, que no ho fa de bon matí. Això i que no matina gaire (per a Arnau dos quarts de vuit del matí és una hora més que respectable per a aixecarse), segurament com a conseqüència de les sortidetes nocturnes amb son fill i la colla. La colla d’amics del fill, concreta per a si mateix, amb un deix d’agror a la boca.

Arnau pensa que si ell viatgés a un país estranger li agradaria saber com viuen, aprofitaria cada moment per visitar indrets que abans hauria estudiat minuciosament sobre el paper, no es perdria res, no deixaria res per tastar i l’última cosa que faria seria sortir nit rere nit a un pub qualsevol, dels que es poden trobar de punta a punta d’Europa (perquè això sí que ho té clar, el noi és europeu, i si no tramita un permís de residència l’estada a casa seua no s’allargarà més de deu setmanes més). Enveja una mica la llibertat d’aquell sense sostre que va baixar d’un vol gratuït del qual només havia pagat les taxes, no més de vint euros i que ni tan sols portava una maleta decent, per no haverla de facturar, havia dit. Ell l’havia anat a arreplegar, perquè el fill havia d’anar a la universitat i encara no tenia cotxe. Cap dels dos no sap quina data marca el suposat bitllet de tornada.

Però el que més dol al pare és no saber on es van conèixer i, sobretot, on dormia
son fill quan es van fer amics.

Annabel també dorm al sofà, però almenys ho fa només dos dels set dies que té la setmana, els divendres i dissabtes des de fa tres anys. Aquesta setmana li toquen els llençols de les marietes, que havien pertangut a la germana de Pere, el seu xicot. Duen el nom de Caterina brodat al coixí. Es fa el llit d’esma, ja ni tan sols es qüestiona quin sentit té que es quedi a dormir a casa d’ell si no poden passar la nit junts. Amb tot, Annabel es deleix pels minuts de calor matinal al llit de Pere, després d’haver superat el recompte de llits desfets i tebis de la casa per part dels futurs sogres. Aleshores s’esmuny de la saleta amb l’agilitat que, en lloc de traure-li els anys, li dóna l’experiència. Davall dels llençols, passa els braços pel voltant del pit de Pere i entrellaça les mans mentre es fon per dins. Ell es desvetlla i la besa, tenen uns minuts per a ells totsols abans no els cridin per a esmorzar.

Potser, després de tres anys, l’únic que li pena és trobar el pijama damunt de lat auleta del rebedor cada diumenge a la tarda.

Almenys Annabel sap que el divendres següent li tornaran a obrir les portes de casa, potser sorpresos que una relació entre jóvens avui dia pugui durant tant, però sense atrevir-se a dir-n’hi res. Ni falta que fa.

El veí del quart primera feia una dècada que es gitava al sofà, tenia dret a demanar fer sentir la pròpia veu en aquest conte abans que la resta, tanmateix, no ha gosat interrompre la narració dels relats dels dos protagonistes anteriors: la seua història és un tòpic. Si està escruixit no és per plaer, fa temps que la dona el va avorrir. Les primeres nits se li van fer difícils de suportar, però en aquella època encara era massa jove per no tenir orgull i recular.
La xiqueta, que tot just començava a pensar per si sola, es va acostumar a
identificar el sofà com el llit del pare. No li van amagar mai, no calia. El pare era qui la despertava cada matí per portar-la a l’escola i qui també s’encarregava de contar-li una història abans de fer-li l’estimada de bona nit. La mare venia després, amb un got de llet calentona. Tot i que ella mai no estava desperta quan se n’anaven al llit, era inevitable que un dia o altre s’adonés que els pares dormien sols, com ella, i que no li paregués tan estrany.

De germanets, no en va venir, per més que hi insistís sons pares no volien ni sentir-ne a parlar. La menuda compartia el delit amb altres companys de classe, alguns dels quals tampoc van veure satisfet el desig fraternal. Es pot dir, doncs, que malgrat que son pare dormís al sofà (i no a causa d’això) la infància de Txell va transcórrer amb la més tediosa «normalitat». Una vegada en sortir de l’escola havia anat a casa d’una amiga del barri. Es van passar la tarda jugant a vinora. El primer amagatall que havia trobat abans que Helena hagués comptat fins a vint havia estat l’armari de l’habitació de la mare, darrere la post de planxar. Quan més tard va demanar a l’amiga de tornar a la cambra de sa mare per a remenar-li els vestits, Helena la va corregir: «l’habitació és dels dos, del papa i de la mama». Aquell vespre, Txell es va adonar que el llit on dormia sa mare era massa gran, sobretot en comparació amb el del pare. Va pensar que els progenitors de la seua amiga havien estat molt més intel∙ligents que els seus al dur a terme una política igualitària de divisió de l’espai. O sa mare era injusta o son pare havia fet alguna malifeta per haver-se hagut de quedar el llit més menut. Des d’aquell dia, cada vegada que ella la maldava, es mirava son pare amb els ullets suplicants, ell també havia fet parlar, es posaria de part d’ella. I solia ser així.

Ara, Txell té quinze anys i avui els pares li han dit que s’estan divorciant, però que no ha de patir per res, que simplement ja no s’estimen com abans. Ja fa temps que el sofà ha deixat de ser un misteri per a ella, però el fet que l’estampa s’hagués mantingut durant tants anys li donava seguretat. Li diuen que serà el pare qui marxarà de casa i es demana on deurà anar, si la casa nova també serà més menuda que la seua.

Ahir vaig veure la iaia traginant el sofà de casa el besiaio en direcció al riu. Li costava molt arrossegar-lo, tant, que la van ajudar Robert l’Onso, Pepito el de les Cols i Manel l’Escaldat. Un quart d’hora més tard la vaig veure pujar cap a casa una altra vegada, però no va ser l’última: no gaire estona després va baixar corrent escopetejada, sense ni tancar la porta de casa, de cap al pont. M’han explicat que la van veure del mirador de Joaquima la Roja com baixava a la riba del riu per recuperar aquell sofà tan vell que guardava a les golfes. No li va costar tornar a agrupar gent perquè l’ajudés a tornar-lo a casa. Li devia penar.

El que li devia penar, pensa la filla, és no saber si el vell guardava alguna cosa de valor entre els plecs de la roba del moble. S’havia escarrassat a fer quatre quartos i, com que el pecat d’avarícia no havia torturat mai la mare, només es podia tractar d’un darrer acte de respecte al difunt, que mai no hagués llençat un duro al riu, ni molt menys en una d’aquelles fonts de demanar desitjos a canvi de peles.
El que és ella, llençaria el sofà daltabaix, amb tot el que contingués, que aquestes andròmines mai no han fet cap bé.

Reconeixeu alguns dels tipus de dorments de sofà? El primer potser és una de les espècies més noves... o almenys, en renovació constant.

1 comentari:

  1. Uoooo Manuale di Sofa!!!Creus que algu s'haura trobat algun cop en alguna d'aquestes situacions? Mol amena la lectura i entretinguda!! fELICITATS!!!

    ResponElimina