Cap de setmana intens
Són gairebé les tres de la matinada de diumenge/dilluns. Feia dies que tenia abandonat el bloc i ara que hi tinc molt a dir tinc poc temps per a fer-ho.Aquest cap de setmana ha estat intens. Aprofitant que J començava les vacances (encara no l'he deixat descansar) hem fet un munt d'activitats que teníem pendents i que ressenyaré breuement (com a mera afeccionada sense coneixements crítics ni de teatre, ni de cinema ni molt menys d'òpera).
Per fi vam anar a veure el documentari Garbo, l'home que va salvar el món. Aquell vespre estava tan cansada que em va costar estar atenta a la pel·lícula però per qui no coneixia gaire qui era el personatge era difícil no perdre's al començament. Els entrevistats no apareixen identificats amb un retolet fins força avançat el film, de manera que el públic no sap qui li parla, quina autoritat té.
El que pretenia escrivint un apunt sobre la pel·lícula és que malgrat les (bones) crítiques que n'he llegit ningú no es queixa de la qualitat dels subtítols en català. No sé si hi ha hagut assessorament lingüístic però la qualitat dels VOSC era vergonyosa: CD amb preposició, deques amb escreix. Cal reivindicar, una vegada més, que es tingui tant en compte la qualitat linguística com estètica d'una pel·lícula. Cada cop són més nombrosos els casos com aquest. Si l'altre dia em deien que els subtítols de TV3 també feien plorar... però no ho puc confirmar. La trama ben travada i interessant.
Dissabte vam anar a un itinerari per l'Eixample anomenat A la recerca d'un nou estil, organitzat pel MUHCA en motiu de l'Any Cerdà. Va durar 3 hores i el guia ens va posar en context sobre la ciutat que va conèixer i estudiar Cerdà (tot i que vam començar l'itinerari davant del monument de Rafel Casanova de seguida ens va portar a la ciutat vella perquè n'observéssim l'alçada dels edificis, la manca d'ornamentació de les façanes i l'estretor dels carrers). Allí, ens va explicar les antigues ordenances municipals de Barcelona i com Cerdà les tenia al cap quan va fer el primer projecte de l'Eixample.
A partir d'aquí ja vam anar cap a l'Eixample dret per veure els diferents tipus d'edificis i estils: ens va fer notar la identificació entre estil i funcionalitat de l'edifici, que el Modernisme no és l'estil característic de l'Eixample sinó un parèntesi, que el centre de la ciutat en el primer projecte de Cerdà no havia de ser Plaça Catalunya, en tot cas Plaça de les Glòries, com difereix la ciutat actual de com l'havia imaginada l'arquitecte, el disseny dels xamfrans i dels patis interiors, les dificultats en la construcció del clavegueram... Es veu que fins i tot hi ha una ruta dedicada exclusivament a aquest últim tema.A la tarda vam decidir aprofitar que era el penúltim dia de l'exposició de Cerdà a les Drassanes (Museu Marítim) per acabar d'aprofundir en el tema. Si bé els seguidors del fotolog ja vau llegir les nostres impressions sobre la visita a l'exposició del CCCB sobre el mateix tema (molt especialitzada, per a arquitectes, amb poques llegendes, molt visual i prou) la de les Drassanes ens va encantar. Panells explicatius, vídeos (amb veu), projeccions a l'ordinador, plànols, maquetes... Tanmateix, com que era la tercera activitat que féiem sobre el tema ja estàvem una mica col·lapsats i ens va aportar menys.Abans no se'm facin les quatre. L'òpera. Vaig anar a l'estrena de Tristan und Isolde de Wagner al Liceu. Després d'un dia així, l'opera durava 5 hores! Jo m'havia llegit la versió de Joseph Bédier el meu primer any d'universitat i em demanava com devia encabir Wagner una història tan complexa com aquesta, amb les dues Isoldes, en una òpera. La resposta no és en la durada sinó en els moments clau que tria (només tres!), amb molt poqueta acció i en què s'evoquen els fets ocorreguts (amb una sola Isolda).
L'obra s'obre amb el viatge d'Isolda per casar-se amb el rei Marc, dalt del vaixell, i aleshores els personatges expliquen els fets precedents. Es manté també l'ambigüitat i la multiplicitat d'interpretacions de l'enamorament de la parella (el filtre, la seua primera trobada?). Em van colpir la interpretació del rei i també de Tristany al darrer acte, tot i que a la resta de l'òpera m'havia paregut millor la interpretació d'Isolda. Ho diu una que no hi entèn i només es pot basar en impressions, pel que fa a l'òpera. També vaig trobar que al fidel servidor de Tristany li quedava curt el paper.
El decorat, amb ressons de conte, jo sí que el vaig trobar adequat. Captava l'atenció del públic, el feia entrar en un conte i no desmereixia la serietat de la posada en escena del sentiment elevat de l'amor. A més, per a una llegenda que no entre dins dels nostres paràmetres de "versemblança", ho trobo molt coherent.
Queixes: que no hi hagués prou llibrets de mà per a tothom, no en poden tenir tants com localitats venudes? I sobretot, que amb una entrada a llotja de 200 euros a la butaca 8 no hi hagués ni pantalleta (no sé si per encabir-hi una butaca de més o què, però la pantalla que em corresponia estava just a sota de la cadira (de la mateixa mida que la meua, de manera que no veia res) del senyor del davant. Cal dir que al segon pis de la llotja no es veuen els subtítols de dalt de l'escenari. Els inconvenients del disseny del liceu em disgusten cada vegada que hi vaig, però aquests detalls es poden evitar.Acabo. Avui hem rematat el cap de setmana a la Biblioteca de Catalunya amb un Natale in casa Cupiello, una comèdia molt divertida que tant poc reflectir els costums dels napolitans com dels catalans, però que té un rerefons més amarg, les relacions home-patriarca dominant i esposa sacrificada s'evidencien en l'obra.
Una interpretació treballada, interacció amb el públic, bones ocurrències i amb reflexió metalingüística prèvia (si el pare -Pep Cru- s'embarbussa, canvia paraules "que Déu la tingui en peu" i opta per la variant col·loquial -etivocar- no deu ser per produir més rialles -aquestes fàcils- sinó potser per reflectir el que a la versió original deuen ser interferències del dialetto napolità en l'estàndard italià i els problemes que el pare pot tenir per parlar la llengua que s'ensenyava a l'escola i que son fill ja ha après a la perfecció. No l'he llegit, però és molt probable que faci referència a aquesta situació sociolingüística, ara sí, concreta del procés d'estandardització italiana però que també podem entendre en una societat com la nostra, en què parlem una llengua que a l'escola no es va ensenyar als pares (el procés d'estandarditació encara és un procés obert).
Per fi vam anar a veure el documentari Garbo, l'home que va salvar el món. Aquell vespre estava tan cansada que em va costar estar atenta a la pel·lícula però per qui no coneixia gaire qui era el personatge era difícil no perdre's al començament. Els entrevistats no apareixen identificats amb un retolet fins força avançat el film, de manera que el públic no sap qui li parla, quina autoritat té.
El que pretenia escrivint un apunt sobre la pel·lícula és que malgrat les (bones) crítiques que n'he llegit ningú no es queixa de la qualitat dels subtítols en català. No sé si hi ha hagut assessorament lingüístic però la qualitat dels VOSC era vergonyosa: CD amb preposició, deques amb escreix. Cal reivindicar, una vegada més, que es tingui tant en compte la qualitat linguística com estètica d'una pel·lícula. Cada cop són més nombrosos els casos com aquest. Si l'altre dia em deien que els subtítols de TV3 també feien plorar... però no ho puc confirmar. La trama ben travada i interessant.
Dissabte vam anar a un itinerari per l'Eixample anomenat A la recerca d'un nou estil, organitzat pel MUHCA en motiu de l'Any Cerdà. Va durar 3 hores i el guia ens va posar en context sobre la ciutat que va conèixer i estudiar Cerdà (tot i que vam començar l'itinerari davant del monument de Rafel Casanova de seguida ens va portar a la ciutat vella perquè n'observéssim l'alçada dels edificis, la manca d'ornamentació de les façanes i l'estretor dels carrers). Allí, ens va explicar les antigues ordenances municipals de Barcelona i com Cerdà les tenia al cap quan va fer el primer projecte de l'Eixample.
A partir d'aquí ja vam anar cap a l'Eixample dret per veure els diferents tipus d'edificis i estils: ens va fer notar la identificació entre estil i funcionalitat de l'edifici, que el Modernisme no és l'estil característic de l'Eixample sinó un parèntesi, que el centre de la ciutat en el primer projecte de Cerdà no havia de ser Plaça Catalunya, en tot cas Plaça de les Glòries, com difereix la ciutat actual de com l'havia imaginada l'arquitecte, el disseny dels xamfrans i dels patis interiors, les dificultats en la construcció del clavegueram... Es veu que fins i tot hi ha una ruta dedicada exclusivament a aquest últim tema.A la tarda vam decidir aprofitar que era el penúltim dia de l'exposició de Cerdà a les Drassanes (Museu Marítim) per acabar d'aprofundir en el tema. Si bé els seguidors del fotolog ja vau llegir les nostres impressions sobre la visita a l'exposició del CCCB sobre el mateix tema (molt especialitzada, per a arquitectes, amb poques llegendes, molt visual i prou) la de les Drassanes ens va encantar. Panells explicatius, vídeos (amb veu), projeccions a l'ordinador, plànols, maquetes... Tanmateix, com que era la tercera activitat que féiem sobre el tema ja estàvem una mica col·lapsats i ens va aportar menys.Abans no se'm facin les quatre. L'òpera. Vaig anar a l'estrena de Tristan und Isolde de Wagner al Liceu. Després d'un dia així, l'opera durava 5 hores! Jo m'havia llegit la versió de Joseph Bédier el meu primer any d'universitat i em demanava com devia encabir Wagner una història tan complexa com aquesta, amb les dues Isoldes, en una òpera. La resposta no és en la durada sinó en els moments clau que tria (només tres!), amb molt poqueta acció i en què s'evoquen els fets ocorreguts (amb una sola Isolda).
L'obra s'obre amb el viatge d'Isolda per casar-se amb el rei Marc, dalt del vaixell, i aleshores els personatges expliquen els fets precedents. Es manté també l'ambigüitat i la multiplicitat d'interpretacions de l'enamorament de la parella (el filtre, la seua primera trobada?). Em van colpir la interpretació del rei i també de Tristany al darrer acte, tot i que a la resta de l'òpera m'havia paregut millor la interpretació d'Isolda. Ho diu una que no hi entèn i només es pot basar en impressions, pel que fa a l'òpera. També vaig trobar que al fidel servidor de Tristany li quedava curt el paper.
El decorat, amb ressons de conte, jo sí que el vaig trobar adequat. Captava l'atenció del públic, el feia entrar en un conte i no desmereixia la serietat de la posada en escena del sentiment elevat de l'amor. A més, per a una llegenda que no entre dins dels nostres paràmetres de "versemblança", ho trobo molt coherent.
Queixes: que no hi hagués prou llibrets de mà per a tothom, no en poden tenir tants com localitats venudes? I sobretot, que amb una entrada a llotja de 200 euros a la butaca 8 no hi hagués ni pantalleta (no sé si per encabir-hi una butaca de més o què, però la pantalla que em corresponia estava just a sota de la cadira (de la mateixa mida que la meua, de manera que no veia res) del senyor del davant. Cal dir que al segon pis de la llotja no es veuen els subtítols de dalt de l'escenari. Els inconvenients del disseny del liceu em disgusten cada vegada que hi vaig, però aquests detalls es poden evitar.Acabo. Avui hem rematat el cap de setmana a la Biblioteca de Catalunya amb un Natale in casa Cupiello, una comèdia molt divertida que tant poc reflectir els costums dels napolitans com dels catalans, però que té un rerefons més amarg, les relacions home-patriarca dominant i esposa sacrificada s'evidencien en l'obra.
Una interpretació treballada, interacció amb el públic, bones ocurrències i amb reflexió metalingüística prèvia (si el pare -Pep Cru- s'embarbussa, canvia paraules "que Déu la tingui en peu" i opta per la variant col·loquial -etivocar- no deu ser per produir més rialles -aquestes fàcils- sinó potser per reflectir el que a la versió original deuen ser interferències del dialetto napolità en l'estàndard italià i els problemes que el pare pot tenir per parlar la llengua que s'ensenyava a l'escola i que son fill ja ha après a la perfecció. No l'he llegit, però és molt probable que faci referència a aquesta situació sociolingüística, ara sí, concreta del procés d'estandardització italiana però que també podem entendre en una societat com la nostra, en què parlem una llengua que a l'escola no es va ensenyar als pares (el procés d'estandarditació encara és un procés obert).
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada