Feina
No tinc remei: a primers de novembre i ja començo a gastar l'etiqueta de balanç de l'any. L. té deu mesos, soc feliç i sento el benestar de quan et sents a gust amb la pròpia vida. Això no vol dir que tot sigui perfecte, ja us vaig explicar que teníem reptes i de cara Nadal els temes familiars són més difícils de gestionar (a més, ja sabeu que fem un any a cada lloc i aquest els sogres s'emporten les dates més assenyalades).
Visc una situació privilegiada. Enguany vaig estimar-me més dedicar tot el temps a la recerca, sense classes, i reviso l'edició que vaig començar a Harvard. Puc treballar molt des de casa. Però avui era la data prevista de lliurament i, simplement, la feina acuradíssima que estic fent (es nota, però em sento molt orgullosa de com va quedant) no tolera bé la pressa i he hagut d'escriure per dir que necessitaria uns mesos més per enllestir-la. Normalment soc molt puntual amb les entregues, però aquest cop no he calculat bé (i estava tan convençuda que enllestiria aviat la darrera revisió del text, perquè no és la primera!). Així que avui s'ha fet duret admetre que necessito més temps. De totes maneres, els progressos que faig amb l'edició em fan molt contenta. Però el balanç de la feina no seria tan reeixit perquè, un cop més en aquest món acadèmic actual, el contracte (en vaig guanyar dos de seguits i he tingut tres anys, comptant la pròrroga de l'embaràs i descomptant els mesos que s'haurien solapat els dos contractes) s'acaba a finals de setembre del curs que ve i ja he de començar a buscar feina, cosa que ara no m'és gaire fàcil. He fet previsions i les opcions que tinc (si hi incloc les que no formen part del món acadèmic) són atractives, les unes més vocacionals que les altres. Sap greu, però, que es puguin fer tan poques coses per estabilitzar-se a la universitat després de tanta formació i dedicació. A més, el postgrau que coordinava per segona vegada no ha tingut els alumnes que esperàvem (més preinscrits que matrícules, molts més). Tot plegat, incertesa. Vull deixar-ne constància perquè la feina a la universitat sovint et fa pensar en la imatge de la roda de la Fortuna. Guanyes una convocatòria i ets dalt (no és que ara m'enganyin, tampoc) i un any encabat comences a veure't baix perquè no saps si continuaràs o no.
Jo no soc d'anar entrant i sortint del món acadèmic ni tampoc em traslladaré ara que tinc fill, marit i hipoteca, així que vull deixar l'edició i els altres grans projectes començats ben enllestits i, si no hi ha continuïtat acadèmica, almenys hauré complit amb el meu autor i no hauré deixat penjat ningú.
Visc una situació privilegiada. Enguany vaig estimar-me més dedicar tot el temps a la recerca, sense classes, i reviso l'edició que vaig començar a Harvard. Puc treballar molt des de casa. Però avui era la data prevista de lliurament i, simplement, la feina acuradíssima que estic fent (es nota, però em sento molt orgullosa de com va quedant) no tolera bé la pressa i he hagut d'escriure per dir que necessitaria uns mesos més per enllestir-la. Normalment soc molt puntual amb les entregues, però aquest cop no he calculat bé (i estava tan convençuda que enllestiria aviat la darrera revisió del text, perquè no és la primera!). Així que avui s'ha fet duret admetre que necessito més temps. De totes maneres, els progressos que faig amb l'edició em fan molt contenta. Però el balanç de la feina no seria tan reeixit perquè, un cop més en aquest món acadèmic actual, el contracte (en vaig guanyar dos de seguits i he tingut tres anys, comptant la pròrroga de l'embaràs i descomptant els mesos que s'haurien solapat els dos contractes) s'acaba a finals de setembre del curs que ve i ja he de començar a buscar feina, cosa que ara no m'és gaire fàcil. He fet previsions i les opcions que tinc (si hi incloc les que no formen part del món acadèmic) són atractives, les unes més vocacionals que les altres. Sap greu, però, que es puguin fer tan poques coses per estabilitzar-se a la universitat després de tanta formació i dedicació. A més, el postgrau que coordinava per segona vegada no ha tingut els alumnes que esperàvem (més preinscrits que matrícules, molts més). Tot plegat, incertesa. Vull deixar-ne constància perquè la feina a la universitat sovint et fa pensar en la imatge de la roda de la Fortuna. Guanyes una convocatòria i ets dalt (no és que ara m'enganyin, tampoc) i un any encabat comences a veure't baix perquè no saps si continuaràs o no.
Jo no soc d'anar entrant i sortint del món acadèmic ni tampoc em traslladaré ara que tinc fill, marit i hipoteca, així que vull deixar l'edició i els altres grans projectes començats ben enllestits i, si no hi ha continuïtat acadèmica, almenys hauré complit amb el meu autor i no hauré deixat penjat ningú.
T'encoratjo perquè puguis acabar la feina amb qualitat.
ResponEliminaEsperem que s'obren bones portes professionals!
:)