I dos mesos! I el dit del peu trencat.

De les rutines que us vaig parlar l'altre dia la que més em costa és recuperar la llibertat de moviments a casa. Em costa perquè ja m'agrada, tenir L. acurrucat damunt. Després de la crisi de les vuit setmanes (segons el llibre Las semanas mágicas, que és el més útil dels tres que vaig comprar de puericultura) em pensava que ell ja s'havia fet massa gran per voler-hi estar. També hi fa que dorm menys i aquests darrers dies portem un bon ritme pel que fa a les activitats diàries. Darrerament, he començat a passejar-lo cada dia: alterno passejades llargues amb recorreguts curts perquè em canso molt. Si vaig totsola, com passa la majoria de dies, em canso més. A poc a poc anirà fent més bo i podré destapar-lo més. Tinc ganes d'abaixar-li la caputxa del cotxet una altra vegada perquè vegi el cel i les rames dels arbres, tot i que el sol el molesta.

A J. i a mi ens agrada molt estar a casa, tant, que al final moltes de les sortides que volíem fer ens acaben fent més peresa que estrenar un joc de taula, mirar una pel·lícula/sèrie a casa, llegir o fer-la petar. Jo estava tan convençuda que els xiquets han de sortir a passejar (M. i jo vam passejar els tres cosins quan érem menudes) que hi insistia i insistia malgrat el fred, les dificultats amb la lactància i la recomanació (estranya) de l'hospital on el vam tenir (sortiu a passejar a partir de la tercera setmana). Però entre que J. mai no trobava el moment i que la logística de L. era estar canviat, més o menys adormit i haver acabat de beure la llet, ho ajornàvem sovint. Ara ja no. Ara hi vaig totsola, de matí o de tarda, forma part del llistat de rutines de L. que vaig fer a l'aplicació d'Asana i me la vaig assignar a mi. Si hi vaig quan J. ja ha plegat, sempre el convido i animo a venir. Si és cap de setmana, procuro que hi anem els tres (i no per comprar o altres finalitats pràctiques). [Avui, però, just quan estàvem els tres a punt, m'he pegat un cop al peu amb la pota del sofà i ara no puc caminar. J. és a la farmàcia a veure si em recupero aviat o almenys passa bona part del dolor, perquè demà al matí ja em quedo totsola amb L.]. Per comoditat a l'hora de fer passejades m'ha anat molt bé tenir termo (ara hem comprat un escalfador d'Avent per a dins i fora de casa) i un dosificador de llet (o endur-me  pot de llet en pols sencer a la cistella del cotxet). Un altre requisit que vaig posar per quan J. tornés a la feina era tenir la motxilla ergonòmica ajustada per a mi perquè l'hem de canviar de mida segons si se la posa ell o me la poso jo. I un deure meu, organitzar la bossa del cotxet: porta-documents de L. (llibret blau per al metge, llibre de família); canviador portàtil de plàstic com a suport i el de roba de la iaia perquè li toqui al cos, damunt; bossa de roba de la iaia amb bolquers i tovalloletes); termo, dosificador i biberons; un sonall; l'amanyac per embolicar-lo; el pitet fet per la iaia. Potser hi hauria d'afegir una muda de recanvi per si de cas.

També he començat a banyar-lo cada dia; amb tot, només uso sabó cada dos o tres dies. A ell li agrada i a mi, ara, també. Fer-ho sola és complicat. Ja sabeu que L. no és d'estar-se totsol sense bramar. Ell vol estar al braç i, si està neguitós, que et moguis. El deixo al terra del menjador damunt de l'estora amb un arc de joguines que pengen i aprofito per omplir la banyera. Només aleshores el despullo (el canviador és a la part de dalt de la banyera) i el fico a l'aigua. El que em costa més és girar-lo per rentar-li l'esquena i treure'l de la banyera embolicat amb la tovallola sense acabar jo xopeta, però tampoc no em sap gens de greu acabar-hi.

Dimarts vaig començar al grup postpart. S'assembla al grup de mares de la sèrie The let down o de Working Moms, però el grup és molt més nombrós, unes tretze persones amb almenys un nadó. Són un parell d'hores un dia a la setmana al CAP. Hi vaig a peu; uns vint minuts el viatge d'anada o de tornada. Vaig arribar esgotada. Com que és el mateix dia que ve la dona de fer feines que va començar al gener no sé si hi podré anar tant com voldria. Tampoc sé quantes sessions són. Diuen que sobretot coneixes altres mares que viuen experiències semblants i que es fa molt de grup. Com que a mi d'entrada em costa fer amistats de seguida, no sé com anirà. Amb dones, a més, durant molts períodes de la meua vida hi he tingut menys en comú. Depèn del moment vital.

A la primera sessió vam parlar sobre l'experiència de part i postpart de cadascuna, vam fer consultes de puericultura que ens contestàvem entre nosaltres, la llevadora (que m'havia posat la vacuna de la tosferina) va tornar a explicar com fer Kegels i vam aprendre a fer un massatge per a nadons (sense bolquer). L. va triar aquest moment per fer caca; per sort ja havia vist que feia força i el vaig anar a canviar. Encabat, vaig reprendre el massatge. Segurament em perdré la segona sessió. Al final he anat a urgències i amb el cop estúpid a la pota del sofà m'he trencat el dit del peu. Em preocupa perquè la millor forma de calmar-lo (i és nerviós) és recorrent la casa amunt i avall. També perquè no sé com el passejaré o com caminaré jo. No me l'han enguixat i em fa mal.

Aquesta setmana vaig portar Lluc a la universitat per presentar-lo als companys (i perquè la meua cap ens deixa la trona). Divendres li van posar les primeres vacunes i de nit tenia dècimes. Es va portar molt bé. Molt i molt bé. No en podríem haver estat més orgullosos. Li vaig explicar què li farien abans d'anar-hi. També li vaig dir que aquest cap de setmana el cuidaríem molt. I va i em trenco el dit del peu. Fa riure... Tres setmanes de recuperació! Si gairebé no em quedarà permís de maternitat!

Demà al matí em quedo sola. També dilluns i dimarts. M'ajudaran mons pares. Ara que volia fer-ho sola menys els vespres. Era un segon canvi. El primer va ser la reincorporació de J. a la feina, tot i que és temporada baixa i ha treballat des de casa (fins ara). El segon eren els viatges d'aquesta setmana. El tercer serà quan J. canviï de feina d'aquí uns quinze dies. Ha prioritzat viatjar menys, passar cada nit a casa amb nosaltres. Penso com ell i està molt il·lusionat. Però això també vol dir que s'haurà acabat que treballi des de casa. A partir d'aleshores anirà cada dia a Barcelona, tota la jornada. I el quart gran canvi és l'u de juny, en què em reincorporaré jo, encara que la feina em permeti treballar molt des de casa. Ara mon pare ens pot ajudar quan cal perquè no té feina, però si torna a treballar també ens haurem d'organitzar i preguntar si l'escola bressol de la vora de casa accepta xiquets que hi vagin ben poc (poques hores, dies puntuals)... Cada cosa al seu temps.