El dia vs. la jornada

Ara visc el dia. La setmana només hi és per a tot allò extern a nosaltres dos (i no dic tres perquè J. té una jornada laboral que combina amb el son interromput de les nostres nits, en què L. es porta bé, però el cansament es fa notar, sobretot si volem mirar alguna pel·lícula o un documental i ens quedem fins tard, desconnectant). J. ens anomena "la parelleta".

Allò extern està carregat de canvis laborals, que tots siguin per bé, i L. i jo ens organitzem d'acord amb això. Pel que fa a la meua feina, la que està en pausa, tinc activat el correu automàtic, que repeteix a tort i a dret que gaudeixo del permís de maternitat. Però a vegades no n'hi ha prou amb aquesta barrera. Sort que el mur mental costa més d'ablanir. Llegeixo, això sí, per plaer. Alleugereixo el pes de les estanteries carregades de novel·les i assajos pendents.

Deia que ara visc el dia sense planejar gaire. El dit del peu em fa menys mal. A casa hi camino bastant bé i al carrer ja puc fer passejades curtes i a poc a poc. Les rutines de les quals us vaig parlar les tinc interioritzades. Soc en aquell punt en què puc alterar-les sense patir i no em cal mirar la llista per recordar-les. Amb J. ho podem combinar bé. Demà és el seu darrer dia de feina a Amazon i haurem de veure com ho fem amb la feina nova perquè l'horari, el lloc... no hi tenen res a veure. Pensem que és un canvi a millor.

Entre banys, passejades, contes, jocs, canvis de bolquers, biberons, "tummy time", dormides (encara em costa molt posar-lo a l'hamaca durant el dia en lloc de deixar-lo dormir damunt meu o al sofà mentre el vigilo al costat perquè no caigui) el dia passa volant. A vegades penso que em falten idees per a jocs. Encara és molt menut i no pot seure totsolet ni agafa objectes (com un sonall), encara que vagi molt avançat a l'hora de jugar i que estigui despert més hores que abans. No tinc por que s'avorreixi, però no vull que se senti poc estimulat. Al matí el passo del bressol al nostre llit i jo encara estiro el son. Es veu que ahir em pegava bufetades i avui, conscientment, m'ha tocat el nas perquè li fes cas. M'ho ha explicat J., que ho ha vist. I jo com un tronc fins que protesta fort. M'ha fet gràcia.

No ens el regalaven de la llista, així que hem comprat un aparell per escoltar-lo a distància. Ja fa dues nits que l'entrem al bressol i podem continuar fent coses al menjador. Abans el teníem a l'hamaca o l'entràvem i cada dos per tres ens havíem d'assegurar que no era ell qui gemegava.

El dia m'absorbeix en un sentit positiu. No em ve al cap una manera millor d'invertir-lo. Algú podria pensar que és com el dia de la marmota, perquè anem repetint coses, malgrat que L. ens sol sorprendre cada dia i va fent petites descobertes. O nosaltres entenem alguna de les que havia fet abans o per què riu cada cop que veu la tovallola. En moments de cansament penso que no puc aturar la roda i fer una capcinada quan jo vulgui. Però gaudeixo de la calma, del sol, de les rialles, de la seua mirada desperta. Em sento en comunió amb el sol, la casa, amb ells dos. És benestar. És, malgrat el cansament de dormir poc (o menys o fragmentat), llevar-te i saber que te'l pots ficar al llit amb tu, les persianes pujades, i que dormireu una estona més, que no hi ha despertadors, al vostre món ni tampoc lloc per a la pressa. És obrir els ulls i veure que ell s'entreté sol o et busca i que, com que està descansat, quan li parlis conversarà amb tu una estona llarga de riallades fresques que voldries que no s'acabés mai i que et fa riure a tu. Són estones de lectura amb una respiració que se sincronitza amb la teua, damunt del teu pit. Són estones de creativitat. Et demostra tot el que pots fer i no t'importen les menudeses, si fa una glopada i la roba s'embruta o si et truquen al mòbil (números desconeguts que s'acumulen) perquè ell dorm i quina importància pot tenir, què pot ser que no pugui esperar? Ahir era pel pis, que per fi ens canviarien els vidres (llàstima que se'n deixessin un d'obert just on dorm L.).

El món de la productivitat no existeix. Queda fora per a mi. No vull dir que no anem fent, de mica en mica: reparacions, reunions de veïns, preparatius del bateig, visites, metges no pediatres, portes obertes de l'escola bressol (dissabte), compres...

El cap de setmana vam acordar fer més activitats els tres alhora el cap de setmana, pensant en les passejades.

No dormia tan tova des que feia substitucions als instituts. També em llevava d'hora, a les cinc, perquè em quedaven lluny. I improvisava més i vivia més al dia i quan hi havia descans, gaudia d'un entrepà i del solet de fora perquè la feina no em perseguia durant una estona.

Es desperta.

Si pogués demanar un desig mundà seria gaudir més les passejades, perquè ara l'enlluerna el sol i plora i plora i em costa arribar lluny i relaxar-me pel camí, com podia fer a finals de l'hivern.

També m'ha arribat el moment de pensar. De prioritzar. De pensar com vull viure-ho, com vull viure. Fer més hores que un rellotge no cal. Quan era a Harvard, al temps lliure vaig crear un MOOC amb un equip petit, vaig dirigir la branca de Filogia de l'IMP, un programa de mentors internationals. Abans, amb el doctorat, havia estat una cofundadora molt activa d'ARDIT. Ara peco d'acceptar encàrrecs docents fora de la jornada laboral.