El curs de preparació del part

Ara als somnis sempre hi surto embarassada. Vaig en patinet, bec o em trobo vells amics de qui fa anys que no sé res i estic embarassada. No cal que siguin somnis sobre l'embaràs o el menut (que n'he tingut), però em veig el barrilet.

Divendres passat vam fer la primera de les quatre sessions de preparació del part a Llevadonas a Barcelona a través de l'assegurança. També havia trucat al CAP (hi havia d'anar en persona per apuntar-me a la llista no se si d'espera) de la zona on vivim ara i a l'Hospital General (només en fan els dilluns, el dia que ensenyo al màster) i a l'Asepeyo (només per als seus assegurats), però no ens anava bé.

Llevadonas és un institut de la dona. Ja els coneixia perquè era un dels llocs que havia mirat per fer ioga per a embarassades, tot i que per temps no ho he fet. També en teníem un de més barat a la voreta de casa, a Gràcia. Quan l'obstetra ens va recomanar Llevadonas no en vivíem gaire lluny. Tenen tot tipus de sessions i aquestes les cobreix la mútua. Deuen ser els únics que tenen un web en què trobes fàcilment la informació de les classes prepart, tot i que hi hagis de trucar igualment. Sé que a l'Hospital General ofereixen l'alternativa en línia, però de pagament, perquè seguia un blog d'una ginecòloga que hi treballa (i escriu un llibre sobre la maternitat que pots anar pagant per capítols mentre encara no estigui acabat).
Les nostres sessions a Llevadonas. En són quatre. Cada dia diu que són aproximadament tres hores, tot i que almenys el primer dia amb dues hores i dos quarts vam enllestir. Som un grup d'unes divuit o vint parelles. Ells ofereixen tres horaris i dies diferents per triar i quan hi vam anar nosaltres, al mateix horari, hi havia un grup d'una vintena de parelles que fèiem primer la part teòrica (des de les contraccions fins a l'arribada a l'hospital) (en castellà) i uns altres que feien la gimnàstica i després canviàvem. Et donen també una mena de manual breu de Consejos de la matrona. Cada dia porta les sessions la llevadora especialista en aquell tema. Els pares del nadó també hi van, no només les mares. Ja et diuen que el que expliquen ho pots trobar als llibres i revistes, però que hi aporten l'experiència professional. Per a mi el primer dia va ser un repàs de temes que ja havia llegit, però J. va trobar molta informació nova per a ell, de manera que em vaig alegrar molt d'haver-hi anat. Ell no tenia ganes de socialitzar, però tampoc no era el lloc. A la segona part, descalços en un gimnàs, la fisioterapeuta projecta exercicis per preparar la pelvis. Després també els tens als apunts en línia de les sessions. La crítica constructiva que faria és que aprofitéssim que som allí i hi hem dedicat més de tres hores, a la cita, per posar-ho en pràctica. Jo si no puc fer i repetir l'exercici no me'n recordaré, tindré por de fer males posicions a casa i tampoc no buscaré un altre dia per fer gimnàstica al terra del menjador. Ens van recomanar que comprem una pilota inflable per seure-hi i em va agradar molt la idea, però encara no hem anat a cap Decathlon i ara no teníem casa perquè hi arribés Amazon (els dos llocs que va esmentar). M'hauria agradat que es fixés si totes ho fèiem bé. El J., per sort, coneixia la major part dels exercicis i m'ajudava.

Em vaig sentir àgil perquè no he tingut necessitat encara de fer molts viatges a fer un riu i perquè la panxa, tan concentrada, no em molesta gaire. Vam tornar satisfets, encara que no ens descobrissin la sopa d'all. La setmana que ve tinc la vacuna de la tos ferina i un altre dia la de la grip. Espero trobar-me bé.

Si no hi esteu ficats, segur que us sorprendrà la manera com les xarxes socials i l'ús de les noves tecnologies han revolucionat la conciliació familiar. No només hi ha feines que permeten treballar des de casa, sigui on sigui la feina, sinó que hi ha mares que creen xarxa (o tribu) a través de les noves tecnologies i escriuen al blog per guanyar-se les garrofes (a través de la publicitat, per exemple, de forma molt regular i professional, precisament sobre la maternitat). Per molts llibres objectius i científics que llegim sobre el tema, l'experiència personal, les solucions que dones a problemes concrets relacionats de manera indirecta o directa amb el criança o el propi cos no es troben als manuals. També creen un sentit de comunitat que les noves teories diuen que avui dia no tenim a les ciutats, en què cada vegada estem menys en relació amb els infants (recordo una notícia sobre això quan vivia a Boston, la ciutat sense xiquets).

Malgrat això, o tinc el radar posat o ara és un moment econòmic que fa que en general la gent es torni a plantejar tenir fills. Perquè no sé si depèn d'on creixes gairebé ni t'ho planteges, és el que veus al teu voltant i les noies es queden embarassades aviat. No ho sé. Jo d'aquest tema en sé ben poc. Em vaig criar en un poble i sí que ha estat una decisió conscient, en un moment en què hi ha molta bibliografia que vol desmitificar la maternitat (que a vegades sembla que quedi dimonitzada). Vaig créixer pensant que no voldria ser mare (també pensava que no seria mai professora per no contaminar-me amb les faltes d'ortografia dels altres). No m'hi veia i no en veia la necessitat ni pensava que tingués cap instint maternal (si és que existeix com a tal). Ho tenia clar i era un tema que havia començat a comentar al meu primer xicot. El canvi mental va ser inconscient i brusc i irracional. Quan vaig començar a sortir amb J. vaig veure que volia tenir un fill seu i meu, un fruit dels dos, que el criaríem junts i l'estimaríem. Va començar com un pensament de nosaltres dos en ell que després ha anat canviant. Aquest va ser el primer impuls i no en puc acusar cap rellotge biològic perquè jo tenia 21 anys. Ell també volia tenir fill/s. Tot i això, tampoc no estava segura que pugués perquè als 22 em van diagnosticar SOP, que pot causar problemes d'infertilitat. Em van receptar pastilles anticonceptives i em van dir que, com que era tan jove, si més endavant volia tenir fills ja en parlaríem. Per això no ens podíem creure que, ja als 31, el positiu hagués estat a la primera, quan pensàven que potser teníem un camí llarg per fer. Amb tot, si no haguéssim trobat la forma natural jo no volia recórrer a cap tècnica de reproducció assistida. No em veia capaç de superar una sèrie de proves mèdiques, procediments i hormones (no me'n vaig informar mai i, per tant, potser en tinc una visió molt distorsionada) per mirar de ser pares, tot i que no descartava altres opcions. Són temes que havíem parlat. J. deia que una cosa rere l'altra. Al curset prematrimonial hi havia parelles que no havien tret el tema i a nosaltres ens va sorprendre. Ell coneix casos de matrimonis que no havien funcionat per no escoltar l'opinió de l'altre en aquesta qüestió. Tampoc és que haguem anat gaire més enllà. De moment, un fill, però, sense tancar la porta a un segon, no sabem si en voldrem tenir més. I, per una vegada a la vida, no planificar no em causa neguit (tampoc és que aquests mesos l'agenda m'hagi servit gaire).