Final del segon trimestre (d'embaràs)

Aquesta vegada, els trimestres no fan referència a cap curs escolar ni universitari sinó a l'embaràs. Soc aproximadament a la setmana 26 de l'embaràs i, tot i que esperava que aquesr mitjà em permetés, una vegada més, compartir experiències i pensaments, no ha estat així. He escrit bastant a l'scrapbook que preparo per a L., el nostre fill, i amb això n'he tingut prou.

Avui us escric des de l'estació de Lió. És el penúltim congrés al qual participaré abans de tenir-lo. L. és un belluguet, clava guitzes a tort i a dret i anit en vaig fer un vídeo. Ahir em vaig haver d'aguantar la panxa al congrés perquè fa molta sensació que es mogui tant. En canvi, després de la prova del sucre que em vaig fer dilluns es devia adormir.

No he patit fins ara en tot l'embaràs; en el sentit que em notava tranquil·la. He anat a les ecografies de control i a les visites a l'obstetra amb molta il·lusió, encara que J. encara no l'hagi pogut veure (hem reservat la 5D perquè ho faci). Vaig entrar dues vegades al fòrum de futures mares de Bodas.net i patien cada vegada que tenien una visita. Ho vivien com una prova i no m'hi sentia gens identificada. Això no vol dir que no sigui conscient dels riscos, però afortunadament m'ho vaig prendre d'una altra manera i J., que és més patidor, ho vivia a distància a través de la serenor que jo li transmetia. Però aquesta setmana vaig agafar el tren (em demanaven un certificat per volar i com que a la temporada de congressos de l'estiu vaig enllaçar bastants vols amb molt de retard o problemes diversos que no em permetien menjar ni descansar com Déu mana, vaig decidir agafar el tren, encara que signifiqués passar una nit més fora de casa, que ara em costa més) i just vaig topar amb una notícia sobre un xiquet menut i em van venir al cap els parts prematurs que han tingut persones properes i em vaig entristir i vaig patir per com la gent s'empeny quan surt d'una gran estació i com portar amunt i avall les maletes sense fer cap mal gest... i ara deveu pensar que quina figa-flor, però vaig sentir com de molt ens l'estimem, ja, i la gràcia que ens fa com es mou, que tothom diu que serà un balí i la vergonya que li fa a son pare parlar-li i ell dins de la meua panxa botida. I moltes ganes de protegir-lo.