La memòria del mòbil (entrada des del telèfon)

Quan s'acabava l'any vaig fer-ne un balanç, sobretot a partir dels propòsits que m'havia fet l'any abans i de les grans fites professionals i personals, però potser no vaig fixar-me prou en un aspecte del qual he estat més conscient darrerament, arran dels fets dels darrers dies i avui que repassava la memòria del mòbil.

Fa més d'un any que vaig tornar a Catalunya i hi va haver molts de canvis només aterrar. No vaig avorrir-me ni un moment, malgrat que els primers mesos no tenia feina (van ser accelerats, de fet). És ara quan m'adono que, des del retorn, he tresorejat moltes estones compartides amb la família extensa i que, a més, s'han escapat de les rutines dels darrers anys, d'allò que dones per fet: que abans d'anar a dormir els pares et vindran a dir bona nit (perquè viviu a la mateixa casa), que et barallaràs amb ta germana per qui entra abans a la dutxa o perquè m'ha sonat cinc vegades el despertador i l'única que s'ha mogut ha estat ella, a l'habitació del costat.

Era lluny i va ser una experiència tan enriquidora i en tants de sentits que no cal ni que ho miri d'expressar amb paraules. Ja ho sabeu. Però la vida ens l'explicàvem, la compartíem a través dels mots, no de l'espai físic. No dels moments junts vivint aquestes aventures noves. Amb l'excepció de les visites per festes. Ells també van viure per mi esdeveniments meus als quals no podia assistir, com l'aniversari de Voliana, i me'n van fer la crònica. Parlàvem gairebé cada dia, així que les reflexions sí que les compartíem. Això amb els pares i J. i, alguns caps de setmana, aconseguíem fer un Skype (amb més o menys problemes tècnics) amb els iaios. Normalment, tot programat, a hores fixes; de manera que, si, posem per cas, hagués vist un tito travessant el pas de zebra pel carrer (verídic) i m'hagués fet pensar en el gall que canta tot el dia a casa els veïns del poble, no hauria pogut trucar per explicar-ho. (Val a dir que l'impuls que he usat com a exemple no m'ha agafat mai per un tito).

De totes maneres, des que havia començat la universitat, la rutina d'estudi, de festeig, de casa, de visites al poble era bastant previsible. Ja teníem un sistema i feia uns anys que no coincidia tant amb mos cosins com quan érem menudes o quan anàvem cada cap de setmana al poble. A vegades miro de contar-li a J. com és haver crescut (malgrat la diferència d'edat, perquè són la més gran de cinc cosins germans, de sis cosins molt íntims) jugant amb els menuts hores i hores, corrent a veure'ls a casa seua encabat d'una setmana al col·legi de Tortosa o cuidant-los al pis quan les mares anaven a comprar una estona, passant-hi les tardes d'estiu a la muntanya (Frankie Addams?). Els espais de trobada s'havien reduït des d'aleshores, encara que fa pocs anys es van anar traslladant a Barcelona.

A la tornada les rutines van perdre el sentit, sobretot perquè jo també em vaig tornar a mudar i vam crear la nostra pròpia llar. La primera, almenys. Ara penso que aquella segona inauguració del pis, encabat de la dels pares d'un i de l'altre, va ser un encert. Hi vaig convidar els cosins i ma germana, encara que no van poder venir tots. Però sí que em van organitzar juntes el comiat de soltera. Vam fer una visita amb C. a una exposició de pintura. Vaig convidar a sopar C. un dia. Vaig anar al microteatre amb M. Ella i jo ens hem visitat diverses vegades d'una casa a l'altra. Ma mare em va acompanyar a buscar estris per a la casa, m'ha ensenyat receptes, hem anat les tres i les dos de compres. Em va ajudar amb les plantetes que vam regalar al casament i amb altres tants detalls d'aquell dia. Vam anar els quatre a comprar el vestit. Vaig acompanyar M. i ma mare a les proves/compres dels seus. Hem fet algun dinar a casa dels pares. He fet visites sorpresa a casa els cosins i ma padrina va venir a veure el pis per Pasqua. També l'havien visitat els iaios i vam fer dies familiars. Vam anar a portar-los regals del viatge de noces a tots i a ensenyar-los fotografies. El padrí ens ha convidat a sopar a casa seua un parell de cops (no ho havíem fet mai, mai abans). Mon pare em portava de l'estació de Sant Cugat a Terrassa quan perdia el tren que em deixava temps per anar de l'estació a l'institut a peu. Bastants dijous al migdia dinàvem junts al Parc Vallès, entre les nostres feines respectives. A vegades em duu mandarines o la visita que em van fer quan em van operar per extreure'm la piga. Passem estones junts  cada vegada que hi ha eleccions. Passava les tardes del curset prematrimonial o de les entrevistes amb el capellà a cals pares. (És cert que des que vaig acabar a l'institut, el transport m'ha limitat una mica a l'hora d'anar més a Sant Cugat). Vam fer les visites per repartir les invitacions al casament (més de cent convidats de part nostra van ser més de dos caps de setmana). Vam celebrar el casament tota la família i els amics.

I, ara, aquesta setmana dura, just després que ens veiéssim tots per festes, hem tornat a trobar-nos i a donar-nos suport, afecte, amor en uns moments difícils. No només els cosins. Desitjo que les circumstàncies per trobar-nos siguin alegres i que aquest 2018 tinguem l'ocasió de compartir més estones junts, unes quantes d'improvisades o fora del que és habitual.