En record del iaio

Quan vivia als EUA, algú em va preguntar quina era la por més gran que tenia.

He tingut la sort de poder gaudir del iaio més temps. De gaudir-ne molts anys. De veure'l des de l'altar, assegut al primer banc, el dia del nostre casament, encabat de mesos preguntant-nos pel menú, impacient perquè arribés aquell dia.

Quan penso en tot el que li he vist fer i el que hem compartit, tinc la sensació que ha viscut més d'una vida. Almenys, una de molt plena.

Em va ensenyar, com a molts altres, solfeig, flauta i ho va intentar amb el requint. El veig comptant a les ballades de sardanes i tocant la jota. Quan Montse i jo érem menudes, jugàvem a trobar-lo entre les postals de les orquestres en les quals havia tocat. Per festes, ens despertava quan passava amb la banda pel carrer i corríem al balcó. I, quan va ser més gran, la música que escoltava retronava per tot el carrer.

El iaio ha estat una persona lluitadora, apassionada, plena de vitalitat i de caràcter.

I és amb l'energia que el caracteritzava que el vull recordar.

La del viatge a Roma pels cinquanta anys de casats.

Quan ens passejava dalt de la furgoneta, a Montse i a mi, per a repartir sifons casa per casa, amb Asca o Guíxmon entrepeus.

Els viatges amb la mobilette quan no aixecàvem un pam de terra.

La paella que cuinava els diumenges a la muntanya, per a tots, i el que quedava ho guardava per al gosset ('nimalet).

Les excursions a Carambrell. Les mandarines que collíem a l'hort. Els noms afectuosos que s'inventava per cridar-nos. La il·lusió de fer-se una granja.

Em sento agraïda d'haver-me'n pogut acomiadar a poc a poc. Sense recances. Amb la certesa que s'ha sentit estimat i acompanyat per la família. L'hem estimat molt i l'estimem.

Hi ha uns versos de Miquel Martí i Pol que expressen molt bé com em sento ara. Diuen:

"Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te".