Caçar l'oportunitat al vol

Llibreta tal com la vaig comprar a Cromatismes Barcelona. 

Sovint, mentre sóc al metro o camino pels carrers de Barcelona, penso en les paraules d'una entrada que m'agradaria escriure per compartir amb vosaltres què sento en un moment determinat. Però és difícil caçar instants fugaços al vol. Abans, quan vivia als EUA i arribava a casa, a vegades tenia la necessitat de recloure'm un moment al blog i escriure-hi pensaments mentre vosaltres dormíeu. Ara a la nit tinc companyia i el blog queda arraconat per a més endavant. Aquesta setmana ha fet 7 anys. Set anys de blog, de canvis de residència, d'estudis, de feina, d'amics nous, de projectes, de somnis, de paraules; una muda de pell. El blog ha canviat amb mi. No sempre és prou ràpid per captar-ho, però se n'acaba impregnant.

Aquesta setmana ha estat una muntanya russa d'emocions. Tenia la mania que havia d'aprofitar Nadal per posar-me al dia amb tot el que tenia pendent, però abans de festes sempre s'és massa optimista, en aquest sentit. De totes maneres, estic contenta d'haver aprofitar per estar amb la família i per llegir. Se'm van fer una mica estranyes perquè era la primera vegada que les víviem J. i jo a casa nostra (tot i que no hi vam estar gaire) i que ens repartíem les festes de debò (és a dir, el dia de Nadal inclòs). Ell treballava després de Cap d'Any, així que vaig trobar-les més llargues perquè vam viure'n la meitat amb la meua família i la meitat amb la d'ell i tenia la sensació que s'havien duplicat els àpats només perquè, de fet, es tractava de dues famílies. Així que no vaig acabar de fer el que havia previst, precisament pensant en que, al gener (n'estava convençuda) tot podia canviar d'un dia a l'altre: que em cridessin de llistes per fer substitucions a secundària, que em truquessin per signar el contracte del curs d'escriptura (si hi havia prou matriculats), que hagués de preparar temaris i tota la resta de compromisos que ja havia adquirit. Això i els mobles i el casament, que jo ja avisava que teníem tasques llargues pendents (i ara va i ens diuen que anem tard, com a tot arreu, que anem tard per a la lluna de mel, que si no es fa nou mesos abans en lloc de set, es veu que ens preus pugen tant, però, ves, no sabem ni on treballarem, aleshores ni si tindrem vacances/permís).

La contraportada. No us ensenyo la portada perquè hi he utilitzat dibuixos amb drets d'autor. Aquests punts de llibre són de Salamandra, en donen a la llibreria Alexandria de Sant Cugat quan hi compren els Reis. 

I va arribar dilluns, sense novetats i dimarts, dia de nomenaments telemàtics. Però el meu número no va sortir (de fet, havien tornat a baixar molt els números i això volia dir, almenys, una setmana més d'espera). Aquell dia vaig sortir a caminar (perquè havia de canviar el vidre de les ulleres, que es va fer malbé just quan havia caducat la garantia i perquè volia comprar materials per fer un scrapbook dels preparatius del casament i, una mica, del pis, perquè és un moment irrepetible del qual vull gaudir de valent i, després, recordar-ho, que un dia passa molt ràpidament) (no, de moment no he reeixit a pujar dalt de la bici, encara que abans de festes hi va haver tres dies de pedaleig) perquè em costava molt mantenir el cap fred. Tot i que ja sabia que, tard o d'hora (més aviat d'hora) sortiria el meu número per començar les substitucions i aleshores hauria de tornar a matinar després de tant de temps i que tornaria a tenir una feina remunerada en un àmbit que m'agrada (l'ensenyament), em costava estar-me quieta i mantenir-me optimista. Tenia la sensació que l'únic número que baixava era el de compte del banc i que, al capdavall, estic en una edat productiva i que tampoc no és que no em dediqui a fer feina (recerca, per exemple, o qüestions literàries), simplement que no la cobro, que també és una manera de valorar-la, i que no tenia una institució darrere (almenys oficialment). Havia enviat CVs a llocs de feina que podia exercir bé i que tenia l'experiència perquè em volguessin entrevistar, però en alguns no em van cridar i en altres hi havia traves burocràtiques, així que res. Mentrestant, cremant T-10s (la targeta de metro).

També n'he decorat el lloc, tot i que no es veuen els dos botons blau marí. És la llibreta de preparatius del casament i del pis feta com a scrapbook.

Hi ha moments per sembrar i sóc conscient que el curs passat no ho vaig poder fer perquè esperava una oportunitat que, per manca de pressupostos, no va sortir. El dilema que em plantejava poc més d'un any era si realment estava convençuda de voler tornar i si la feina hi hagués acompanyat, hauria estat encara més fàcil veure-ho clar. De totes maneres, vaig llaurar poc (no és que tingués gaires opcions) i això m'ha donat un temps que he aprofitat per a la vida personal, sobretot, i per acabar de cloure un projecte del qual sentia que encara volia acabar de difondre'n els resultats en congressos aquí. També he estat, per primera vegada, convidada a activitats literàries com a autora i he reprès el projecte d'escriptura a quatre mans. Sempre es pot fer més i menys, però n'estic complaguda. 

Però dimecres em van telefonar per concertar dijous una entrevista d'un institut públic. Hi ha una normativa que permet fer això amb diversos candidats a la borsa si es tracta de centres amb una complexitat alta. Dilluns començaré! Seré tutora a ESO i tinc altres classes i fins i tot aula d'acollida. Serà un repte, no penso que sigui una feina senzilla, però l'agafo amb moltes ganes. És una substitució breu que farà que em llevi cap a les 5 de la matinada (en una de les destinacions més llunyanes que vaig seleccionar de la comarca triada). A partir d'aquí, deuré encadenar-ne unes quantes o, almenys, els temps d'espera no deuran ser llargs. Així que ara tot s'accelera i l'agenda està damunt-davall, però jo estic contenta. Espero trobar-m'hi bé i anar-me'n sortint. Aprendre'n molt i que m'aporti més coses positives que les que no ho són tant (els nervis que deuré tenir). Al capdavall, és la primera vegada que faré classes en un institut (sense comptar les pràctiques). A veure com continua la història. Avui, però, encara tinc un xic de calma.

Sssst! Espai reservat per al vestit (secret) de núvia.

M'ho deixava. Resum de les darreres tasques que hem fet per al casament que podem compartir: reserva de les aliances, demanar hora a la floristeria per mirar rams de núvia, visita de tres agències de viatges (i cada dia que passava anàvem més i més tard, però seguim sense saber, i depèn de la feina, si tindrem permís per anar-hi a la tardor o ha de ser a l'estiu, que damunt és més car i queda menys temps i el clima és diferent... i tenim dilema quant al lloc; ens ho agafem amb humor). L'organitzadora del restaurant ara és de vacances i els de la parròquia no hi ha manera que ens enviïn el pressupost del donatiu. També vam tenir un petit ensurt: els sogres ens han regalat la nit de noces en una habitació d'un hotel diferent de la suite a l'hotel que jo havia reservat (afortunadament, he pogut cancel·lar-ne la reserva) amb la vista de Barcelona. Aquest està a la vora del restaurant i inclou un circuit d'spa per a l'endemà... I pel que fa al pis: hem demanat pressupostos per a la tauleta del menjador, hem penjat dues prestatgeries al menjador, tenim electrodomèstics dels Reis que són una passada (una exprimidora, una torradora, una biquinera) i copes i una mantassa per al llit i un sabater (amb espill de cos sencer) pendent de muntar. El iaio vindrà a veure'l demà! Quant a mi, em feia tanta il·lusió que passessin els Reis per casa que van comprar molts de regals per a J. L'any que ve, encara que espero que es porti molt bé, espero que no tingui les expectatives en relació als presents d'enguany.