Taller de creació literària

De seguida que em vaig instal·lar a casa i vaig començar a comprar al supermercat i a la pharmacy vaig comentar a la família que cada vegada m'enduia tres bosses de plàstic (amb doble bossa, és a dir, sis) a casa i que utilitzaven bosses de plàstic per a tot. Dijous comencen a cobrar per les bosses de pàstic a Massachusetts. Jo les reutilitzo per a la brossa i perquè els dinars-carmanyola no em taquessin la bossa de mà, però ni tan sols així no donava a l'abast, de manera que ara les tornaré a dur al supermercat (de fet, tornar a les de roba hauria fet més servei). Ara falta pensar-hi i tornar-s'hi a avesar. Un d'aquells aspectes en els quals trobo que van més endarrerits que a Europa.

Ja des de Somerville, jo.

D'anècdotes del viatge, en tenim unes quantes; algunes massa privades per compartir-les. Anit el local de jazz no va anunciar que hi havia una festa privada i nosaltres hi vam anar malgrat la neu i el vent. De fet, vam arribar a entrar dins, a la festa d'aniversari, a deixar els abrics, seure i ens van oferir canapès i aquí va ser quan em vaig adonar de l'error i vam desfer camí, no sense que ens dolgués: havíem mirat al calendari del web l'actuació que volíem anar a veure, a la porta no hi deia que hi fessin res privat i el guàrdia de seguretat que ens va demanar els passaports ens va convidar a entrar-hi. D'aquí res hi tornarem a anar: avui hem trucat per assegurar-nos que està obert (anit vam acabar menjant peix en un altre restaurant). Un altre malentès va ser que vam comprar bitllets diaris de tren de deu dòlars per cap per fer només dos viatges: tot i que el bitllet des de l'aeeoport ja valia 5 dòlars, els que treus per circular per Chicago deuen cost...

Imatge de The Rookery, restaurat per Wright. Hi hem fet una visita guiada (pagant), nosaltres i uns altres catalans a qui M. coneixia. "Plujós" no és el millor adjectiu per definir el dia d'avui: aquest matí ha plogut a bots i barrals i, evidentment, a la Windy City hi feia vent; tant, que hem acabat tots xopets i els peus xipollejant. Ara som a l'hotel mirant com neva i, alguns, fent la migdiada. Aquest matí hem recorregut el centre, The Loop, amb els edificis de Sullivan, Mies van der Rohe, Wright, l'escultura de Picasso una altra vegada, l'edifici altíssim Willis Tower (s'hi pot pujar, però avui la boira no deixava veure ni on s'acabava), l'oficina de correus, els famosos teatres. No està lluny, però els mapes no marquen els edificis i monuments i es fan difícils de trobar. També és el barri de les primeres editorials. The Loop. Ens hem canviat a l'hotel i hem baixat a dinar a Hoyt's, cuina americana moderna. Aquests són els plats de ma ...

(Us escric amb música de M. de fons -lapsus probables-). Vaig pensar que ahir havia estat un dia molt complet. Ells gairebé no han notat el jetlag i jo arrossegava el cansament físic del viatge a Miami i del comiat de dissabte, així que no hi havia gaire diferència. De tant en tant, penso en la feinada de la setmana que ve, atès que m'esperen un congrés i un simposi a la tornada. Però avui també ha estat un dia redó, que volem acabar amb un bon sopar a prop de l'hotel d'aquí 20 minuts. No només ha estat complet, sinó que ha unit arquitectura i literatura. I és que hem agafat el metro elevat cap a Oak Park, un municipi residencial als afores de Chicago. Allà hi ha 36 cases de l'arquitecte Wright, les primeres que va dissenyar a l'inici del s. XX, quan tot just començava la carrera com a arquitecte. De fet, era deixeble de Sullivan i va ser ell qui li va apujar el sou perquè es construís una casa pròpia barat a no tenir altres clients privats. Però Wright no li va fer...

El tercer dia, ahir, va ser, en realitat, el primer en què mons pares van poder ser aquí (un dia més tard del previst a causa de la vaga dels controladors aeris francesos, encara que no aterressin a França en cap moment). Els esperava per fer el recorregut d'edificis arquitectònics de la part de dalt del riu i la Magnificent Mile, una mena de Cinquena Avinguda amb botigues cares (hi vam fer una volta, però on vam comprar va ser al Chocolate World, els bombons de crema de cacauet i xocolata que tant m'agraden, però que no han tingut gens d'èxit amb ells). Vam fer-ho a un bon ritme, també vam visitar el centre comercial de les 900 botigues, la biblioteca i vam pujar al John Hancock Center, en què hi ha un dels observatoris d'alçada (360 graus). Val la pena i, aquest cop, ma mare també hi va pujar! Tot i que feia fresca, ahir el temps era estable, mentre que avui hi havia boira i plou i demà està prevista una tempesta, potser de neu.  Vam passejar pel costat de la platja, ...

Fa una hora que la família ha arribat a l'aeroport (pels volts de les cinc) i jo he tornat a l'hotel a esperar-los. Ara us escric mentre faig temps. Seguint amb la dinàmica d'ahir, després d'un bon esmorzar en una cafeteria, he agafat el metro per anar al Museu d'Història de Chicago. Com que tenia poc referents de la ciutat, també, era un bon lloc per començar. Tenen moltes exposicions, inclosa una d'autors i la permanent sobre la història pura de la ciutat. Amb l'entrada d'adult de 14 dòlars, m'hi ha entrat l'audioguia. No m'esperava estar-m'hi tanta estona i, encara menys, dedicar-la només a aquesta exposició, però hi he estat més de 4 hores i m'he centrat en l'exposició sobre la història de la ciutat.  Quan escrivia la línia anterior, van arribar a l'hotel i vam sortir a sopar i a dormir, que arrossegaven jetlag. Des d'aleshores no hem parat. Sempre es fa estrany quan em pregunten que els posi al dia (malgrat que parlem...

(Mòbil). Ja sóc a l'hotel, a punt de sintonitzar The good wife des del llit. Avui m'havia de reunir amb la família a Chicago per passar Setmana Santa junts, però la vaga de transports francesa (cap novetat...) ha fet que perdessin la connexió i ara han d'esperar un dia sencer per arribar aquí demà al vespre. Així que ara sóc a l'hotel totsola, esperant-los. A mi viatjar sola ja m'agrada, però he tingut un disgust gros, encara que sàpiga que demà a la nit els veuré. A més, sembla que eviti els edificis i llocs importants, perquè els visitarem junts, així que demà ho veig com una mena de llimbs per fer aquelles activitats que sé que no els agraden gaire. Només arribar, l'aire gelat m'ha obligat a posar-me les orelleres i els guants i el rellotge marca una hora menys que a Boston, que ara mateix està alerta per la tempesta de neu.  The Bean. Aquella fava.  Malgrat el disgust, la primera impressió de Chicago ha estat espectacular. Només baixar del tren (avui len...

Avui era el comiat de F. i ens ha portat a un restaurant brasiler al poble del costat de Somerville, Medford. Era un bufet i ells dos no havien menjat res en tot el dia perquè es reservaven (no tinc mai tota la informació, jo, però de totes maneres, això no hauria canviat res). He anat gairebé directament a l'apartat de carns, a més de fesolada, pollastre, peix (a la foto no es veu tot) i meló de moro. Capirinha i pastís. Ah! I encara hem aprofitat per anar a The Burren, un pub irlandès de Davis Square (el local més semblant a discoteca en viu al qual he estat). Passport (veieu com em serveix el carnet de conduir? Així no em cal dur passaport, tot i que remuguen. El DNI no em serveix, aquí), 5 dòlars d'entrada i l'amic de F. ha pagat la beguda, un còctel per a mi, sidra amb alcohol per a ells i una orquestra tocant música sels 80. A les 12.30 de la matinada els he dit de tornar perquè demà "matino" per abar a l'aeroport i trobar-me amb la família a Chicago. Pe...

Dijous tenia una reunió, no ben bé acadèmica, tot i que ell és professor a la Boston University. Per això quedem a llocs que ens vagin bé als dos amb la línia roja. El darrer, a Saus  (les pataques fregides amb salses) i, aquesta vegada, a primera hora al centre de Boston. Els dijous fan combinacions estrafolàries de dònuts, però jo tenia ganes de salat, després de la pastisseria de dimecres a Little Havana. Un bagel amb cansalada viada, ou i formatge, vaig triar.  I encabat vaig fer un intensiu de biblioteca perquè, durant els dies que vaig ser fora, van arribar uns llibres que havia demanat consultar. Quan hi porto convidats, a la Widener, hi ha una zona on hi poden entrar: les prestatgeries i el meu cubicle. Em faria il·lusió ensenyar on treballo, però hi havia una secció d'aquesta àrea que encara no havia explorat. P3, hi deia. Els túnels de davall de la biblioteca. Normalment, demano que em portin el volum (i molts cops la revista) si no és a la zona del tercer ...

Segur que coneixeu el concurs La Llança d'Òmnim Cultural:  https://www.omnium.cat/la-llanca-sant-jordi . Cada any, hi podeu votar quin llibre regalareu per Sant Jordi (d'una llista de llibres) i quina portada us agrada més. Enguany, hi trobareu Glopades de riu , a la categoria de llibres de ficció. Votar és molt senzill i entrareu al sorteig d'un lot de llibres.  Una bona idea per regalar per Sant Jordi, no trobeu? P.S. Tinc pendent una entrada des d'anit, però em vaig distreure.

Ara ja us escric des de Boston, on la temperatura torna a baixar la setmana que ve. Només arribar, he passat de la samarreta de tirants i els pantalons curtíssims a l'abric i la bufanda. Tot i que no n'hem fet fotografies, hem començat el matí (hem sortit a les 8 de l'hotel) a Little Havana, on hem esmorzat a la pastisseria Pastelmanía. Ens ha paregut, un cop més, barat en comparació amb els preus de Boston.  Aquí  es veu el tall de pastís que he triat jo per començar: flam amb pastís de formatge. També he demanat un suc de taronja natural i ho he rematat amb un flam totsol. F. ha fet una empanada , flam i un suc de mango. Ahir també vam anar a una botiga de puros autèntica i a una de surfistes, quins contrastos. Hem tornat a Coral Gables a buscar les maletes i hem acudit a Coconut Grove, el barri més antic de Miami. Com que dit, totes les zones que hem visitat m'han paregut molt segures. En aquest cas, benestant. L'hem fet petar al port. Després hem anat a ...

Des del mòbil. Ahir a Boston estàvem a vuit graus, feia un dia gris i esperàvem tempesta quan al migdia F. i jo vam encaminar-nos cap a l'aeroport. Poc ens pensàvem que, per les condicions meteorològiques, perdríem el primer vol i l'enllaç i que, per ineficiència de United Airlines, també els vols posteriors de transbord. Al final vam arribar més de hores més tard de l'hora de sortida prevista a Miami, a les dues de la matinada i sense més remei que agafar el darrer taxi que quedava a l'aeroport. Al final vam arribar a l'hotel, que sembla un motel de carretera per fora però no ho és i està a Coral Gables a Miami. Feia temps que no viatjava amb amics. Aquest cop,F F. em va proposar d'anar al seu viatge de comiat del país, on pensava anar tot sol. Tornem demà, així que només teníem avui com a dia sencer i el primer no el vam poder aprofitar. Només arribar, a l'aeroport vaig canviar l'abric, guants, bufanda, jersei i samarreta interior d...