dissabte, 27 de juny de 2015

Més pensaments

La foto no s'adiu amb el contingut de l'entrada, però és que la biblioteca Widener va fer 100 anys fa uns dies! I si he de triar un lloc, dels molts d'aquí, seguiria sent la meua Harvard.
Aquests darrers mesos Boston ha passat de ser un lloc sorprenent per a mi a ser unes persones. No cal viatjar per fer noves amistats, però quan ho fas obres els horitzons, surts de la teua zona de comoditat i t'arrisques a veure què hi ha fora. Els punts en comú poden ser un país, la condició d'estranger..., aspectes que a Catalunya perden tota raó de ser i que, si us haguéssiu trobat allí, no us hauríeu dedicat mai cap paraula. Aquestes són les persones que, quan ja no hi visqui, si encara hi són, pensaré a veure a les visites als EUA. M'agrada imaginar que a cadascun dels llocs on he viscut hi tinc algú, algú que recorda les estones que vam viure encara que passi el temps. M'agrada la gent que recorda en un món en què cada dia hi trobem oblit. He mirat als ulls de vells amics que són incapaços de recordar què ens unia o què ens va separar. Sé que cadascú funciona d'una manera diferent, que potser jo no seré capaç de recordar les faccions de l'amic que em saluda des de l'altra banda del carrer, però, en canvi, tindré intactes els records. No ser capaç de recordar cares o camins comporta molts problemes pràctics; em pregunto si les persones que pateixen de manca de records també ho viuen com un incovenient amb el qual han après a conviure. No parlo de nostàlgics i no nostàlgics, parlo de com construïm una memòria i una visió del món.

I com que és una reflexió filosòfica, a raig, hauré de començar a buscar una frase final com la que proposava Eva per tancar aquestes entrades, si es repeteixen.

Demà, una entrada més lleugera: L. i jo anirem a la millor gelateria de la zona, a Cambridge, per acomiadar-nos fins a la tornada! (Ja estic en plena espera, compte enrere per venir de visita. Els que no hagueu viscut als EUA no us en deveu fer la idea, però el que més em fa patir abans de marxar és tornar-hi a entrar: cada tipus de visat demana que hi tornis a entrar amb una determinada documentació, no només l'estampeta, que has d'ensenyar a l'aduana. Sempre reviso moltes vegades que, quan surto, tinc tots els papers que necessito per tornar-hi a entrar i les signatures vigents -tenen data de caducitat i s'han d'anar renovant, també-).

8 comentaris:

  1. Jo crec que la meua amiga et deixaria la frase ;-)
    Li ho preguntaria, però hem perdut el contacte, una llàstima...

    No he estat als EUA, però això de la burocràcia interminable i les signatures amb data de caducitat diria que em sona. Aquests dies hem descobert (de 2a mà), com és de difícil anar-te'n del Marroc quan hi has sigut resident. Si quasi has de fer més paperassa que per entrar-hi!

    Bon viatge! :D

    ResponElimina
    Respostes
    1. No pot ser!!! Quin horror! I què fan, no et deixen marxar? Haureu de preparar-ho amb mooolta antelació. Sort que teniu paciència!

      Elimina
    2. I moltes gràcies! Bon viatge, també!

      Elimina
    3. Em referia a quan te'n vas "definitivament", no cada vegada que ixes o entres del país. De fet, entrar i eixir com a turista (per a ciutadans d'alguns països, entre ells els de la UE) és molt fàcil, només necessites el passaport.

      Elimina
    4. Sí, sí, ho havia entès bé, per això us deia de ser previsors! :D

      Elimina
    5. No, però no es pot ser previsors en un lloc on les "normes" (?) canvien cada mitja hora, l'hora quatre vegades l'any, les festes segons la lluna, els documents caduquen arbitràriament... ;-)
      Només pots esperar tindre sort!

      Elimina
  2. Quina sorpresa més bona trobar aquesta entrada al blog!
    Hi ha entrat però em pensava que no hauries penjat res i va i em trobo
    que fas una reflexió sobre els llocs i la qualitat humana que s'hi troba.
    Moltes gràcies pel regal de diumenge!

    Olivera

    ResponElimina
  3. Hola, des de l'aeroport, Olivera! Contenta d'haver-te sorprès!

    ResponElimina