diumenge, 21 de juny de 2015

Deu mesos

Diumenge passat va fer deu mesos que vaig arribar. Ahir en parlàvem amb el senyor C., que encara se sorprèn que vagi al supermercat caminant (i això que no sap que compro garrafes d'aigua perquè no em refio d'allò blanquinós que surt de l'aixeta). Han passat volant i fins i tot m'agafa vertigen de pensar que queda poc més d'un any (i de pensar en les inevitables llistes mentals amb tot el que voldries fer abans de venir, que canvien tant i tant quan t'hi trobes). Algunes de les persones que he conegut durant aquest temps, se'n van anar al maig i ja no tornaran el curs que ve, però també he fet noves amistats, sobretot arran del congrés de Harvard. D'altres, continuaran aquí quan jo me'n vaig a l'agost de l'any que ve. He viscut aquests mesos amb molta intensitat i m'hi trobo molt a gust.

Ahir pensava en com em sentia quan tornava a casa, després de sopar al menjador de la universitat, quan vivia a Torí. (Hi vaig viure quatre/cinc mesos quan tenia vint anys: Erasmus). Recordo la Piazza Vittorio Emmanuele boirosa i el carrer que em feia respecte creuar perquè els cotxes hi circulaven sense aturar-se mai. Encara veig l'esglesieta al fons del meu carrer, via Giulia di Barolo. Sentia una mena de melangia plàcida i dolça quan tornava al lloc que ja sentia casa meua. Em penso que a Londres els sentiments no van ser tan poètics. Va ser una estada de quatre mesos que a vegades recordo com un llampec, molt intensa culturalment, que em va fer conèixer una de les meues millors amigues encara avui malgrat que no ens hem vist en persona des d'aleshores. Va ser, sobretot, una estada que va marcar-me molt acadèmicament, professionalment. Fins i tot a l'hora d'escriure; però em penso que el que sentia quan tornava a casa era molta gana i alleujament d'haver sortit del vagó del metro atapeït de gent en hora punta. 

Ahir tornava a casa del supermercat i vaig palpar el mateix sentiment que he viscut tantes vegades els darrers mesos. El sento més a prop o més lluny de casa, potser quan ja arribo, tot travessant el parc. No depèn del temps ni de l'estació, tot i que a la primavera s'ha fet més intens. És un sentiment de plenitud, d'intensitat, és igual que punyent que ho és l'esclat de les flors a Nova Anglaterra, intens com una tempesta de (pre)estiu o l'hivern cru. Davant no hi tinc una esglesieta rogenca i emboirada, sinó la vegetació exuberant dels patis dels veïns. L'olor de les flors, el xisclet dels ocells. Somerville és un esclat de naturalesa trasbalsadora.

I ara escric això mentre fora cau un bon ruixat i queda poc més d'una setmana per venir-vos a veure.

6 comentaris:

  1. ja t¡estem esperant i fent plans!
    Olivera

    ResponElimina
  2. Una amiga solia dir una frase que em feia molta gràcia i que servia de final per a totes les converses "filosòfiques": "La vida es un quita y pon" ;-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona, l'amiga! Però ha de ser difícil saber quan és "el final" d'una conversa filosòfica. Suposo que la frase hi ajuda!

      Elimina
  3. Ya casi un añito aquí, con todas sus estaciones!! Lo bueno y lo malo de esta ciudad es que es un sitio de paso para mucha gente, así que constantemente estás conociendo gente nueva y despidiéndote de ellos... seguro que con el comienzo del curso vuelves a conocer a mucha más gente y además tú ya serás una veterana. Sí, serás considerada veterana y sólo en el primer año de estancia jejeje

    Por si no tengo la oportunidad, ya que estaré sin internet en unos días :(

    Espero que tengas muy buen vuelo y que disfrutes mucho de la vuelta a casa!! Aprovecha para cargar la maleta de todo; recuerdos, experiencias y comida también!! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. jajaj Esto me dijeron y ya me he dado cuenta de que cuando llega gente se les puede ayudar mucho aunque solo hayas vivido aquí unos meses. De hecho, cuando yo llegué, M. fue el veterano que me ayudó con el móvil y con los pisos. ¡Muchas gracias! Te mando también mis mejores deseos para estos días con la familia. Tienes toda la razón: como has dicho en tu blog, estos momentos son pocos y hay que disfrutarlos al máximo.

      P.S. No sé si deberíais esperar que actualice desde Barcelona, pero voy a un congreso en Inglaterra y, si tengo internet y no estoy demasiado cansada, seguiré compartiendo mis aventuras desde allí.

      Elimina