Deu mesos

Diumenge passat va fer deu mesos que vaig arribar. Ahir en parlàvem amb el senyor C., que encara se sorprèn que vagi al supermercat caminant (i això que no sap que compro garrafes d'aigua perquè no em refio d'allò blanquinós que surt de l'aixeta). Han passat volant i fins i tot m'agafa vertigen de pensar que queda poc més d'un any (i de pensar en les inevitables llistes mentals amb tot el que voldries fer abans de venir, que canvien tant i tant quan t'hi trobes). Algunes de les persones que he conegut durant aquest temps, se'n van anar al maig i ja no tornaran el curs que ve, però també he fet noves amistats, sobretot arran del congrés de Harvard. D'altres, continuaran aquí quan jo me'n vaig a l'agost de l'any que ve. He viscut aquests mesos amb molta intensitat i m'hi trobo molt a gust.

Ahir pensava en com em sentia quan tornava a casa, després de sopar al menjador de la universitat, quan vivia a Torí. (Hi vaig viure quatre/cinc mesos quan tenia vint anys: Erasmus). Recordo la Piazza Vittorio Emmanuele boirosa i el carrer que em feia respecte creuar perquè els cotxes hi circulaven sense aturar-se mai. Encara veig l'esglesieta al fons del meu carrer, via Giulia di Barolo. Sentia una mena de melangia plàcida i dolça quan tornava al lloc que ja sentia casa meua. Em penso que a Londres els sentiments no van ser tan poètics. Va ser una estada de quatre mesos que a vegades recordo com un llampec, molt intensa culturalment, que em va fer conèixer una de les meues millors amigues encara avui malgrat que no ens hem vist en persona des d'aleshores. Va ser, sobretot, una estada que va marcar-me molt acadèmicament, professionalment. Fins i tot a l'hora d'escriure; però em penso que el que sentia quan tornava a casa era molta gana i alleujament d'haver sortit del vagó del metro atapeït de gent en hora punta. 

Ahir tornava a casa del supermercat i vaig palpar el mateix sentiment que he viscut tantes vegades els darrers mesos. El sento més a prop o més lluny de casa, potser quan ja arribo, tot travessant el parc. No depèn del temps ni de l'estació, tot i que a la primavera s'ha fet més intens. És un sentiment de plenitud, d'intensitat, és igual que punyent que ho és l'esclat de les flors a Nova Anglaterra, intens com una tempesta de (pre)estiu o l'hivern cru. Davant no hi tinc una esglesieta rogenca i emboirada, sinó la vegetació exuberant dels patis dels veïns. L'olor de les flors, el xisclet dels ocells. Somerville és un esclat de naturalesa trasbalsadora.

I ara escric això mentre fora cau un bon ruixat i queda poc més d'una setmana per venir-vos a veure.