Crònica medieval del XVI Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes

El XVI Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes, organitzat per l'AILLC, es va celebrar a la Universitat de Salamanca la setmana del 2 al 6 de juliol. El col·loqui girà entorn de quatre eixos temàtics, un dels quals fou la literatura catalana comparada medieval i renaixentista.

Després de la inauguració de l'acte, va arribar el torn de les primeres sessions de comunicacions. A la secció de literatura comparada es van presentar les investigacions de Sergi Barceló («El Cançoner sagrat de vides de sants i altres textos valencians) i d'Antonio Cortijo Ocaña («Sobre la Apología socrática y Lo somni. Una propuesta de lectura»).

La comunicació de Barceló tractà sobre la qüestió polèmica de l'autoria del Cançoner sagrat de vides de sants, un manuscrit que conté poemes de caràcter contemplatiu que daten dels s. XV i XVI. Miquel i Planas havia suggerit que l'autor de l'obra fos Miquel Ortigues, que signa la composició «Lo plant de la Verge Maria» i al qual s'ha atribuït el cançoner que porta aquest nom (imprès a València l'any 1511). Ambdós cançoners foren difosos àmpliament al llarg dels segles XVI, XVII i XVIII. Barceló resseguí la bibliografia existent sobre el tema i destacà que el Cançoner sagrat és una obra representativa del canvi del s. XV al XVI, sobretot pel que fa a la literatura religiosa; el descriví com un text de caràcter contemplatiu, escrit amb un estil repetitiu i afirmà que, tot i que se'n desconeix l'autor, hi ha moltes possibilitats que es tractés d'Ortigues, a causa de la localització temporal de l'obra entre altres raons. Per acabar, l'estudiós exhortà a estudiar els protocols i el material paleogràfic disponible per tal d'aportar noves dades per a la recerca i la identificació de l'autor.

Per la seva part, Cortijo Ocaña traçà paral·lelismes entre l'Apologia de Sòcrates, escrita per Plató, i Lo somni de Bernat Metge, referides a unes circumstàncies personals similars: tant Sòcrates com Metge són acusats i han de defensar la pròpia innocència sense renunciar a la fidelitat a si mateixos. Els dos personatges reflexionen sobre el concepte d'immortalitat i mostren la possibilitat de mantenir un diàleg amb els savis del passat (més enllà de la mort). Cortijo Ocaña esmentà l'estada de Metge a Avinyó, on, segons Torró, tingué accés a nous textos i en destacà el coneixement del Secretum i el De remediis de Petrarca, autor que també es fa ressò de la idea de conversar amb els homes del passat. De fet, el Secretum construeix una metàfora de la cultura com a conversa amb els morts. Tot que ignorem si Metge coneixia les fonts directes d'aquest concepte, l'estudiós va enumerar els textos a partir dels quals l'autor hauria pogut tenir accés al contingut de l'Apologia socràtica.

La darrera sessió del dia va comptar amb la participació d'Helena Rovira Cerdà, que presentà «El Valeri Màxim en català: notes sobre la seva difusió al marge d'Antoni Canals». La traducció de Canals del Factorum et dictorum memorabilium, realitzada cap al 1395, fa referència a altres traduccions en català que no s'han conservat. Rovira repassà la pervivència fructífera de Valeri en la literatura catalana al marge de la versió de Canals. A través d'un desplegament impressionant de taules realitzades a partir de la base de dades amb la qual treballa, la investigadora de l'IRCVM va mostrar la presència d'episodis dels Dicta en textos dels s. XIV i XV en català, com el Regiment de la cosa pública d'Eiximenis, Lo somni de Bernat Metge, el Recull d'eximplis d'Arnau de Lieja, el Llibre de les costumes de Jaume de Cessulis, el Breviloquium i la Suma de col·lacions de Joan de Gal·les i el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.  

L'endemà al matí, dimarts 3 de juliol, Àngel Lluís Ferrando Morales va aportar una nova perspectiva per a l'estudi del Tirant lo Blanc: l'anàlisi dels instruments musicals que apareixen a l'obra i el tractament de la novel·la com a font documental per als estudis en l'àmbit musical de l'Edat Mitjana. Ferrando Morales tingué en compte tant el text original de Martorell com les traduccions primerenques al castellà i a l'italià per a la seva recerca. A través de diversos exemples, argumentà com la comparació dels tres textos permet adonar-se no solament de la cultura musical de Martorell (per exemple, l'autor presenta agrupacions tímbriques dels instruments), sinó també de l'interès per aquest aspecte de l'obra que es fa palès a la versió italiana (fins i tot s'hi pot constatar l'evolució musical des del moment en què fou escrit el Tirant fins a la traducció). En canvi, a la traducció castellana s'insisteix més en les danses i els balls que en la música. Una de les qüestions que més va despertar la curiositat dels assistents va ser la denominació d'un instrument com a «mija viula» al Tirant, que només es torna a documentar en una altra obra. En concloure, Ferrando Morales demanà la col·laboració de la Filologia en els estudis musicològics.

Acte seguit, Joan Mahiques Climent repassà els llocs comuns que figuren en les misses basades en l'aparició d'un difunt, especialment en les misses de sant Amador i de sant Vicent Ferrer, que pervisqueren fins al s. XVII malgrat la prohibició de les autoritats eclesiàstiques.

Encabat de la pausa, Gemma Pellissa Prades va presentar una comunicació titulada «La credibilitat del narrador en joc. Visions, espills i voyeurisme a la Faula de Neptuno y Diana», que va versar sobre la figura i les funcions del narrador en aquesta obra de ficció sentimental de final del s. XV atribuïda a Francesc Alegre. La comparació amb la Tragèdia de Caldesa de Corella va permetre aprofundir, sobretot, en les diferències entre dos textos que descriuen una situació semblant (la traïció de l'estimada) amb una intenció moral. Si bé Corella situa la història en un àmbit realista, Alegre se n'allunya a través d'una sèrie de recursos que fan qüestionar al lector la veritat dels fets narrats i dificulten l'associació entre autor, narrador i protagonista, habitual en aquest tipus d'obres. Aquests recursos són la visió, la faula al·legoricomitològica i la imatge de l'espill, a través del qual el narrador observa l'engany de la dama a l'enamorat. Al debat posterior s'aprofundí en el tractament de la tipologia de les faules que estableix Alegre al comentari de les Transformacions d'Ovidi i es relacionà amb la Faula de Diana.

A la sessió de la tarda, es va reprendre l'anàlisi de les obres de ficció sentimental amb la comparació de Roxana Recio entre la lectura de Petrarca al Siervo libre de amor de Rodríguez del Padrón en l'àmbit castellà i l'empremta de l'autor italià al Curial e Güelfa al context de la Corona catalanoaragonesa. De fet, Recio va fer referència als estudis de Júlia Butinyà sobre la influència italiana en l'obra catalana, que va tractar la pròpia autora a la ponència del 4 de juliol sota el títol de «Reflexions sobre el Curial a propòsit d'una obra escrita en català a Salamanca al segle XIX».

L'última comunicació del dia 3 de juliol fou a càrrec de Miquel Marco, que analitzà la traducció del De Vetula al català per Bernat Metge. L'exposició se centrà, principalment, en tres punts. En primer lloc, plantejà la qüestió del coneixement que Metge podia tenir del fet que es tractés d'una obra pseudoovidiana. En segon lloc, Marco analitzà la figura de la vella mitjancera, allunyada aquí dels trets de l'alcavota d'herència grecoromana, moguda per l'avarícia i el benefici personal. En aquest cas els únics trets comuns entre el personatge de l'obra i l'estereotip clàssic són l'edat avançada i la loquacitat; de manera que es pot entendre la vella com una paròdia d'aquest model. Finalment, el comunicant argumentà que el fet que Metge només traduís una part del De Vetula, el llibre II, facilita la interpretació de la intenció de l'escriptor català. Mentre que l'obra llatina té un sentit moralitzant, Metge se centra en el relat amorós i no arriba a explicar la recuperació moral del protagonista al final de l'obra. Per tant, sembla mogut només pel desig de divertir els lectors, com es desprèn del to paròdic de la narració, com la descripció accidentada de la nit de l'encontre sexual. Al torn de preguntes, Marco va exposar la circulació dels tres llibres i va apuntar que Metge també havia de conèixer el llibre III, tal com demostra Lo somni.

Al matí següent tingueren lloc les comunicacions de Josep Lluís Martos sobre els poemes d'amor en cobles de ben i mal dir i de Cèlia Nadal Pasqual, que presentà una comparació innovadora entre els mecanismes poètics d'Ausiàs March i els de Miquel Àngel Riera («Yo só aquest que·m dich Miquel Àngel Riera»). Precisament Nadal Pasqual (Universitat Pompeu Fabra) duu a terme una tesi doctoral que tracta March al costat de Luis de Góngora i d'Eugenio Montale com a poetes de l'«obscuritat».

Després d'una pausa, sota el títol enigmàtic de «De cors atacats per becs, llimes i escarpres», Joan Alegret presentà un panorama diacrònic del motiu que s'inicia en les cançons de trobar ric d'Arnaut Daniel. En «Lo ferm voler que'l cor m'intra» Daniel introdueix la imatge del cor nafrat, més i tot que si hagués estat víctima d'un cop de verga. Alegret explica com la sixtina té l'origen en l'atac del l'envejós (el lausengier) al poeta, que es lliga amb el bec, el llagoter i amb l'eina metàl·lica que clivella el cor. Aquesta idea arriba a Giraut de Calansó. També Dante Alighieri desplegarà una metàfora de la llima a Rime per la donna pietra («Così nel mio parlar voglio essere aspro»), en què recupera la imatge en aquests versos: «Ahi angosciosa e dispietata lima / che sordamente la mia vita scemi». I encara podem resseguir-ne la traça en Jordi de Sant Jordi (en «Jus lo front port vostra bella semblança», v. 33), en Corella («La vida de la sacratíssima Verge Maria», v. 76 i v. 117, a la refosa «Resposta ab rims estramps» i a «Cor crudel», en què Miquel i Planas destaca l'originalitat dins del tòpic: és la dama que té el cor dur com l'acer, capaç de trencar diamants). Aquestes darreres imatges reapareixen en un sonet anònim (1560-1561) reproduït per Felip Pedrell, que presenta coincidències lèxiques amb Corella i alhora connecta amb les rimes de Dante i amb Petrarca.

A continuació, l'aportació de Rafael Alemany i de Magdalena Llorca tractà sobre la concepció de la utopia i la cavalleria al Tirant i al Quijote. El protagonista de la novel·la de Martorell és capaç d'assolir un objectiu difícil d'aconseguir i utòpic en bona mesura: la recuperació de l'imperi grec per part de la cristiandat. Tot i això, l'obra no es clou amb un final feliç, sinó que acaba amb la mort dels protagonistes (Tirant, Carmesina, però també l'emperador) i la successió al poder de l'emperadriu, amant d'Hipòlit. De manera que els nous governants són personatges poc modèlics i fan pensar en un tractament irònic de la consecució de la utopia. Tanmateix, convé no oblidar que amb la defunció de l'emperadriu, Hipòlit contraurà matrimoni amb una princesa anglesa, fet que donaria pas a una nova utopia: la unió d'Orient i Occident en la cristiandat. En canvi, la utopia del Quixot consisteix precisament en la voluntat de recuperar uns ideals cavallerescos passats de moda que topen amb la crua realitat. S'han fet moltes interpretacions sobre l'escena del llit de mort del Quixot, en què el personatge recupera la raó i renuncia als propis ideals. Al contrari del Tirant, es tractaria d'una utopia no acomplerta.

A la sessió de la tarda Antoni Mas i Marinela Garcia presentaren dues obres medievals de cetreria, el Libro de la Caza de las aves de Pero López de Ayala i el Llibre de caça, d'autor desconegut, conservat en un únic manuscrit que data de la fi del s. XV i l'inici del XVI. Els investigadors han realitzat una cerca de les fonts de l'obra catalana i han relacionat els dos textos a partir de l'estudi dels aspectes següents: l'estructura i la planificació del text, la presentació de les il·lustracions i el lèxic. Tot i que hi ha coincidències clares entre les dues obres, també presenten discrepàncies pel que fa l'ordre i a les fonts. El Llibre de caça conté materials que provenen d'una font diferent de Pero Menino. Així mateix, Antoni Mas apuntà la voluntat del compilador català d'utilitzar mots patrimonials catalans, tot i que també hi ha una presència notable de castellanismes.

Després, Llívia Palliso va fer un estat de la qüestió sobre la matèria de Bretanya i la cavalleria en la literatura catalana des del Llibre de l'orde de cavalleria de Ramon Llull i repassà la bibliografia que s'ha escrit sobre aquest tema. Entre altres qüestions, Palliso va recordar que sovint s'ha considerat la matèria de Bretanya com a mera literatura d'entreteniment; per contra, va advertir que alguns crítics n'han destacat els fins propagandístics, com a portadora d'ideals i de conceptes. És més, les manifestacions dels valors cavallerescos no només es troben en aquestes novel·les, sinó també en tractats, lletres de batalles... que s'haurien de tenir en compte a l'hora d'oferir una visió de conjunt de la cavalleria a les lletres catalanes, com ocorre en la crítica anglesa i la francesa.

Les últimes contribucions sobre l'Edat Mitjana foren a càrrec de Jordi Seriols («Els Cants d'amor d'Ausiàs March i els Love Sonnets de John Donne: una comparació. O un "poeta filòsof" i un "metaphysical poet"»), Antoni Ferrando («Jaume I i Ausiàs March en la cort de Carles I: el programa hispanitzador i humanista d'Honorat Joan») i Josep Guia («Primeres documentacions fràsiques a l'Espill»). L'activitat acadèmica es clogué la tarda del 5 de juliol amb la conferència de clausura de Jesús D. Rodríguez Velazco sobre la «Filologia de l'Orient Català», però els participants del col·loqui encara pogueren gaudir d'una excursió a Àvila que marcà el final de l'encontre. Fins d'aquí tres anys.

P.S. Com ja vaig dir, curteta no podia ser. A mi em queda pendent, si tinc temps i m'hi poso, parlar de les altres sessions: les renaixentistes (que anaven de bracet de les medievals), les de didàctica i les de recepció a les quals vaig assistir. Que no se us faci feixuc, les negretes són perquè si voleu aneu directament a la xerrada que us interessi! De les de llengua em temo que aquesta vegada no us en podria dir gairebé res...