dilluns, 30 d’agost de 2010

Homenatge a Màrius Torres

M'afegeixo a l'homenatge en motiu del centenari del naixement de Màrius Torres, proposat des d'aquí:

http://carmerosanas.blogspot.com/2010/07/centenari-de-marius-torres.html

LA CIUTAT LLUNYANA

Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra,
Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir.

Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.

Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,

batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
Màrius Torres.

I en aquesta pàgina: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Titol?autor=221&titol=1588 hi trobareu alguns poemes seus musicats per Llach. Gaudiu-los!

26è Congrés Internacional de Lingüística i Filologia Romàniques


Fotografia de Luis Serrano.

El congrés tindrà lloc a València entre el 5 i l'11 de setembre. Tot i que encara no sabem el títol de les comunicacions, el programa fa molt de goig: http://www.uv.es/cilfr2010/ i espero poder-vos-en fer cinc cèntims (almenys, m'enduré un diari o bloc de notes per immortalitzar-ho).

La graella de sortida és un luxe: després d'una actuació anomenada "Fantasiant música i poesia d'Ausiàs March", escoltarem el parlament d'A. Badia i Margarit (al qual la setmana passada es va dedicar el Cànon Lletres al canal 33) i a continuació la conferència inaugural anirà a càrrec de Joan Veny. El dia es clourà amb una festa valenciana que consistirà en paelleta, danses, dolçaines i moros i cristians.

Nosaltres aprofitarem per a visitar la Ciutat de les Arts i les Ciències i fer una excursió al passat, concretament a l'època dels papes Borja.

Us n'informaré.

diumenge, 29 d’agost de 2010

Tornar a començar

Setembre arriba silenciós i gairebé tota la blogosfera se'n fa ressò. D'una manera o altra tots tornem a treballar, els menuts a l'escola, els jóvens a la universitat i gent d'edats molt diverses a la feina. Jo començo dimecres i no sé per què sento que aquest nou curs encara és una incògnita per a mi. Després d'uns quants anys les novetats em tornen a posar tan nerviosa com em sentia les nits abans de la primera classe de cada curs al col·legi, fos el curs que fos. I em fa il·lusió no perdre aquest desig d'encetar, encara que es barregi amb les pors perquè encara no sé com anirà, tot plegat. M'he fet propòsits de curs nou i ara només em fa falta una agenda (de bo de bo que m'he d'esperar a rebre-la amb la matrícula a l'octubre? En quedaran? Han degut pensar en nosaltres?).

dijous, 26 d’agost de 2010

La Garrotxa



Unes quantes instantànies,
Avui ens hem despertat a Besalú. Feia massa calor. Hem fet un esforç per visitar un dels pobles més fotografiats de Catalunya, Castellfollit de la Roca, que feia la mateixa olor de casa la meua professora de piano. Les cases, de roca volcànica. Ja érem en un dels parcs naturals de la Garrotxa.

Segona parada: Santa Pau, un altre poble medieval de la comarca. Té un centre històric menut, però molt bonic (veg. la plaça de la fotografia), amb una esglesieta i un castell (propietat privada, pareix que tots els de la zona ho són).

Tercera parada (tinc molta son tot i la migdiada): estany de Banyoles.

Quarta parada, del descobridor nat: l'església de Porqueres. Atenció els capitells! A la fotografia hi podreu veure com m'imagino els moros de les novel·les cavalleresques del XV. En realitat no sé què representa.

Besalú


,
Era el regal que li vaig fer per Sant Jordi, però no li anaven bé les dates. En ple agost i amb un sol radiant ens hem escapat a Besalú. Havíem de fer nit a l'hotel Tallaferro, que era un dels que recomanava la Guia de la Catalunya romàntica i que estava situat al bell mig del poble. Però van tenir un problema amb l'aigua i ens van dur a un centre de spa als afores de Besalú, Can Güell, molt deterioritat, amb molt poc personal (la recepcionista és la mateixa que la noia que serveix al bar i al restaurant de l'esmorzar ALHORA)... No estem contents del tracte rebut per part de l'hotel Tallaferro, sobretot perquè jo feia un regal i havia agafat una suite junior i ens van dir que com que no ens podien atendre ens posarien a una habitació a Can Güell, de categoria superior (tenen les mateixes estrelles, el mateix preu a booking i està fora del poble, s'ha d'agafar el cotxe per anar d'un lloc a l'altre) i en lloc de la suite junior ens donen una habitació doble normal on no havien acabat de fer la neteja...

Ara bé, Besalú és un poble medieval preciós. Vam arribar-hi a l'hora de dinar i vam fer cap al restaurant Cúria Reial: http://www.curiareial.com/index_curiareial.html, que té una terrassa panoràmica (per al bar) amb una vista preciosa del pont de Besalú. Després vam pegar una volteta pel poble. Volíem agafar el tren que fa la visita romànica però ja no existeix, així que vam agafar el cotxe equipats amb un GPS gens actualitzat (Déu n'hi do els canvis que han fet a la zona) i una llista d'un parell de municipis per on sabíem que passava el trenet: Lligordà i Beuda. De Sant Pere de Lligordà vam fer cap a Beuda i allí hi havia un altre mapa que ens va dur a Segueró i un allí, un altre ens va portar a la Mare de Déu del Mont, dalt de tot de la muntanya.

A la Mare de Déu del Mont hi va fer una estada com a ermità Jacint Verdaguer i fa uns anys hi van construir una escultura commemoratòria en honor del poeta. Hi havia una bona vista. Baixant, ens vam aturar a l'església de Sant Llorenç dels Sous, que podeu veure a la foto. L'estan recnstruint. És molt gran i hi ha una fonteta seca a la vora, amb un fragment de text de Verdaguer (literatura popular).

Vam arribar a temps de menjar-nos unes torrades a la plaça de la Llibertat de Besalú i d'anar a la visita novel·lada (15 euros per persona, organitzat per l'Oficina de Turisme, molt activa) de Besalú, en la qual ens van explicar llegendes de la ciutat medieval als llocs més emblemàtics de Besalú (1h. i 30 min). De nit, la il·luminen, mireu-ne el pont!!

Morts de cansament, ens en vam tornar a l'hotel. Continuarà.

dimarts, 24 d’agost de 2010

Picasso versus Rusiñol


Fotografia del banc d'imatges del Ministeri d'Educació, escultura de Picasso a la Plaça Daley, EUA.

L'any passat els Reis em van portar un carnet de sòcia del museu Picasso de Barcelona, que encara no havia visitat mai. Em va costar una mica anar-hi i fins al novembre passat no hi vaig fer cap, aquella vegada acompanyada per mostrar un dels nostres museus al meu amic alemany Christian i visitar junts l'exposicio permanent. Al febrer vaig anar a veure l'exposició temporal de pintures eròtiques japoneses, font d'inspiració de moltes obres d'aquesta temàtica de l'autor. Això em va portar a explorar la secció nipona del British Museum i em vaig acabar comprant un llibre il·lustrat sobre l'època Edo. Em va sorprendre la gran quantitat de material reunida per a una exposició temporal i la forma didàctica en què estaven explicades les relacions entre Picasso i les estampes eròtiques japoneses.

Això em va deixar amb ganes de repetir. Avui hem anat a veure l'exposició de Picasso i Rusiñol, en què hi ha col·laborat el Cau Ferrat. Rusiñol va ser una figura de referència i un model de modernitat per a Picasso, encara que després el jove pintor en fes el que volgués, de la pintura modernista i no dubtés a criticar-la en esquetxos com els de l'Esquetlla de la Torratxa. L'admiració que Picasso sentia per Rusiñol no s'acaba amb uns quants esbossos i pintures del literat i pintor modernista, sinó que també l'influencia en els temes (fins i tot dedica una sèrie de dibuixos a la família del senyor Esteve), paisatges i colors (el famós blau del període blau de Picasso), a més de contactes i ambients freqüentats.

Sorpresa pel que va representar Rusiñol en modernitat i innovació en l'àmbit de la pintura (igual que en la literatura, és clar) i el seu paper com a pintor, tan poc reivindicat.

Adquisició d'una nova postal per a la meua col·lecció de pintures. Pintura de Picasso per als Quatre Gats.

dissabte, 21 d’agost de 2010

Turisme. 2a part


Avui els de l'empresa de globus ens han dit que la major part dels passatgers són catalans, que no hi ha turistes interessats a fer un viatge en globus tot i que per les condicions meteorològiques i les empreses que s'hi dediquen tampoc no es pot fer a tot arreu. Es veu que a Turquia tenen més èxit entre el turisme, perquè no hi ha tantes coses per a veure, han dit. I l'altra cosa és que és un viatget que se sol fer com a màxim una vegada a la vida, per l'experiència de volar.

No paro de rumiar-hi. Potser estem aconseguint vendre el turisme cultural a Barcelona amb la figura de Gaudí, el Museu Picasso i poc més i amb l'aeroport de Girona s'ha aconseguit que molts turistes hi passin un parell de dies i descobreixin una ciutat amb molt d'encant i història. Però segueixen havent-hi moltes mancances: quan vaig anar a la ruta de Colom per Barcelona (n'hi ha una altra a Pals, que m'agradaria fer algun dia) ens deien que volien provar de fer-la en anglès, però que no pensaven que hi hagués un perfil de turista interessat a conèixer la nostra història. Potser també hi contribueix el fet que els països no pareixen tenir-ne, d'història, que la història nacional la fabrica un estat. I és clar, el turista que se'n va a visitar Espanya i sol incloure Barcelona dins del lot en té prou amb Barcelona, Madrid i no sé si visita alguna altra de les ciutats que considera capitals. Però, igual que abans se solia visitar Texcoslovàquia en un sol viatge i ara les guies t'ofereixen rutes a la República Txeca i l'explores més a fons, el turista que conegués Catalunya o els Països Catalans aniria més enllà de Palma, Barcelona i Girona i s'adonaria que darrere dels monestir catalans, dels nostres paisatges i muntanyes, del delta, dels nostres artistes, hi ha una història.

El procés a la inversa és més difícil, sense saber que som un país rarament algú es planteja visitar "només" les nostres terres, encara que a través de les pedres, les esglésies, catedrals, edificis, pintures, museus... acabaria coneixent-la, la nostra història com a país. És quelcom paregut al que li passa a la bella Itàlia, que de tan bonica només és visitada per Florència, Venècia, (Verona), Milà i Roma.

L'any passat vam anar a la Catalunya Nord i a Occitània i aquella gent sí que en saben de donar mapes que cobreixen tots els punts turístics. monuments i llocs d'interès, els cartells de l'autopista conviden a visitar-los i fins i tot et segellen cada monument per aconseguir entrades gratis quan tens una ruta completa (llàstima que ens n'adonéssim el darrer dia).

La volta al món en 80 dies





Aquestes són algunes de les fotos del nostre trajecte (no sé carregar-les per ordre).

Sabedors com sou del poc que m'agrada matinar us estranyareu si us dic que avui m'he aixecat a les 6 del matí (tranquils, ja he recuperat les hores de son fent una bona migdiada) i encara rai que feia bon dia, que si no en lloc d'haver-nos citat a Igualada ho haguessin fet a Vic. A dos quarts de vuit ja estàvem preparats per al nostre primer viatge en globus.

Poc em pensava que la cistella seria tan gran i tan pesada i no se m'havia acudit que hauríem d'inflar la lona del globus amb un ventilador. Però de seguida érem dalt. A 9 km./h, a 4 km/h. fins i tot a zero, però la sensació era més o menys la mateixa en tot monent: que no ens movíem o, almenys, que ho féiem molt a poc a poc...

i que feia molta calor (pensant que com més amunt, més fred, jo duia tres capes de roba i entre la calor, la gana i el gas m'he marejat una mica i tot).

El paisatge era molt bonic, ara entenc des d'on estan fetes algunes fotos de revista.

Però ell més estrany és que el globus et porta on ell vol i no on el pilot decideix, perquè no es pot controlar. Depens dels corrents d'aire (per això els vols amb passatgers són a primera hora del matí, perquè no es trobin bosses d'aire calent provocades per l'escalfor del sol a la Terra) i, de fet, cada cop que s'entra en un corrent d'aire notes com bufa el ventet i aquella xafogor s'apaivaga durant uns segons. Depens tant del dia i del temps que no pots saber quan durarà el vol, quan baixarà el globus i si podrem baixar o seguirem volant arrarn de terra una estoneta més. El nostre pilot anava parlant amb un walkie-talkie amb el pilot que s'havia quedat a terra, Dani, que ens anava seguint amb el remolquet per venir-nos a buscar quan aterréssim. Dani ha fet les fotos que veieu agafades des de baix.

El vol ha estat molt tranquil, no feia vent, avui, i tampoc no estava ennuvolat (potser m'hagués agradat travessar algun núvol!), però l'aterratge no tant. Hem aterrant en un desnivell, just al centre i hem hagut de baixar uns quants del globus per poder-lo guiar fins a un lloc millor per després carregar-lo al remolquet. Al cap d'una bona estona maniobrant ja el teníem on volíem i hem recollit tot el material i cap a l'esmorzar!! Amanida, salsitxes, xoricet, cansalada, pa amb tomaca...

I una servidora se n'ha anat a dormir.

Ara, sabedora que Igualada és el 1r o 2n lloc de fabricació mundial de globus, que cada any s'hi fa un festival de globus i que, per ser-ne pilot, t'has d'examinar de la teòrica i de la pràctica i després acumular hores de pràctica perquè t'autoritzin a portar passatgers.

Hem estat molt entretingut, hi havia un senyor que ens ha ensenyat a calcular els graus als quals devia estar el globus (entre 80 i 90 avui) i tot, però, a mi, no m'ho demaneu.

divendres, 20 d’agost de 2010

El regal dels 50


Demà ja haurem donat a mon pare l'última part del regal dels 50. Hi anirem els 4:

Imatge d'Antonio Ortega Moreno.

Les sèries-documentaris d'Egipte a TV3

Aquestes dos darreres setmanes TV3 ha emès la sèrie- documentari Egipte, que constava de dos episodis, dedicada al personatge de la imatge: Giovanni Battista Belzoni, un explorador italià que va treballar perquè moltes de les peces egípcies del museu britànic no caiguessin en mans de col·leccionistes privats. L'any passat a l'estiu, just abans que jo marxés a Egipte, van fer dos episodis sobre el descobriment de Carter de la tomba de Tutankàmon. Els recomano.

Ensenyant el poble


Foto meua. La pallissa.
Aquests dies me l'he endut al poble. És el segon any que ho fem i, de mica en mica, explorem junts el terreny. Cada any ens queden massa coses previstes o no per a fer, perquè la feina m'impedeix dedicar-li més temps plenament i endur-me'l a tots els llocs que voldria ensenyar-li o on no he estat mai, com les coves Meravella i passar més junts ociosos per casa. I repetir.

L'any passat vam arribar després d'una bona caminada a la punta del Fangar i sort que ens hi vam trobar la tia Mari Carmen, que ens va portar a un restaurant per a dinar, perquè teníem el cotxe molts quilòmetres més amunt. Vam anar a l'assut, vam estar al parc i, sobretot, amb la meua família. Enguany hem anat a l'Ametlla de Mar i li vaig fer una visita-guiada-sense-baixar-gaire-del-cotxe per Tortosa. Va ser un viatge al passat, vam anar a la meua segona escola, el col·legi Bisbe Moll/Sagrada Família (feia 12 anys que no hi estava), vam passar pel carrer on havia viscut entre setmana, el carrer Ramon Berenguer IV, vam anar al Parador a veure la vista i la muralla del castell de la Suda i vam acabar fent un granissat a la Ibense, on vaig celebrar la meua darrera festa d'aniversari a Tortosa. Feia 13 anys. Com que va ploure i vam dormir, no vam pujar a Benifallet, però vam aprofitar per anar a la Vall amb el iaio i ens va ensenyar la caseta i altres detalls de com vivien sons pares i ells. Vam acabar remullant-nos al safareig de les Planes.

Ensundemà vam traure el cap a les piscines noves que s'estan fent i vam anar a veure les 4 campanes noves de l'església (Justina, Lourdes, Àgada i Maria). Encara vam tenir temps perquè ens expliquessin com funciona un ajuntament d'un poble de gairebé 1.000 habitants i les millores que es podrien fer. A mi em va interessar sobretot la part més cultural, m'entusiasmen les iniciatives d'animació cultural i implicar-me en petits projectes en els quals crec. Malhauradament, els participants del projecte del qual formo part a Barcelona no sempre tenim temps de fer les coses ben fetes, de reunir-nos i d'acabar tot allò que ens proposem. En una facultat universitària tampoc no és fàcil.

Allà al poble he trobat un diari que vaig escriure quan era menuda i tenia la meitat dels anys que tinc ara. No està acabat i no sé si reprendre'l o deixar-lo tal com està, el blog és, en certa manera, un diari (on no puc explicar-ho tot...).

dissabte, 14 d’agost de 2010

Combray, de Proust

Ja fa dos estius que tinc menys temps per a les lectures de lleure. Abans m'enduia tots els llibres que havia anat amuntegant a les lleixes durant el curs i me'ls polia tots. Mai no passava un Sant Jordi que encara en tingués de pendents del Sant Jordi anterior. Ara sí i amb els anys, m'he tornat més vulnerable a la compra de llibres encara que sàpiga que s'hauran d'esperar, però és que cada llibre té el seu moment i potser els darrers acabaran sent devorats abans que els més vells. Encara queden més lluny els anys en què llegia novel·les (el meu gènere preferit) per tercera i quarta vegada i mon pare s'admirava que no m'avorrís. N'hagués preferit de nous, m'hagués estimat més freqüentar més la biblioteca però no m'hi duien tant com m'hagués agradat (per anar-hi m'havien de portar al casc antic de Tortosa, al poble no n'hi ha, de biblioteca). També recordo amb quin delit vaig descobrir la biblioteca de Sant Cugat quan ens hi vam traslladar: tan moderna, amb aquelles butaques-coixí de colors cridaners, però havia em va decebre el fons de literatura juvenil que tenien.

A canvi de no gaudir de la calma necessària per a llegir allò que voldria a l'estiu, ara l'època més productiva del curs, perquè cal tancar coses abans del setembre, hi he guanyat més estonetes de lectura relaxada les nits de tardor, hivern i primavera, perquè no tinc dates d'entrega ni exàmens i, per primera vegada des de Cavall Fort (i si no comptem els 6 mesos de La lluna en un cove, revista que aposta per les noves promeses de la narrativa de ficció) , m'he subscrit a una revista, L'Avenç i n'estic molt contenta.

Em penso que les lectures de plaer d'aquests mesos es reduiran a dos, però han estat experiències plenes: Combray, de Proust, editada pel Cercle de Viena (m'encanten les seues tries i les portades), és la primera part del primer volum d'A la recerca del temps perdut i El viatge al poder de la ment, l'assaig de divulgació científica de Punset.

Les descripcions de Combray m'han recordat Josep Pla, la mateixa sensibilitat i capacitat d'observació des de ben jovenets. Ara bé, el que no podré oblidar mai és la poderosa imatge del xiquet-narrador de menut esperant impacient l'estimada de sa mare abans d'adormir-se i la incomprensió dels adults del seu voltant, dels que l'estimen, sobretot el silenci de decepció de la mare que acaba passant la nit a la seua habitació.

divendres, 13 d’agost de 2010

L'aeroport d'Stansted

Imatge d'Oxyman (Wiki).

Aquests dies he estat al poble, sense connexió a Internet, sense els llibres que necessitava, sense tu, intentant treballar una mica. I ara que tinc els llibres i la xarxa... em costa posar-m'hi i em decep haver rebut menys correls electrònics (cels) escrits per a mi dels que m'agradaria, no sé si el facebook també arriba a fer perdre protagoniste als cels.

Com que m'han comentat que les entrades anteriors van agradar algun lector del blog, he decidit penjar una altra imatge d'una joia arquitectònica segons el meu amic (ja) arquitecte: l'aeroport d'Stansted. Enguany ja hi he anat per un parell de viatges i resulta que ahir mateix hi va aterrar l'avió en què viatjava una vella amiga per a la seua primera estada a Londres. Gaudiu-lo.

Pel que fa a mi i gràcies a certa companyia de vols barats és probable que aquest aeroport s'acabi convertint en una 3a casa d'aquí un any o així...

divendres, 6 d’agost de 2010

Positano-Montepertuso

Una nit vam decidir seguir el consell del xef de l'hotel i pujar a sopar a Montepertuso, un poble encara més amunt que Positano (la fotografia, extreta de la Wiki, és de Positano), però quan vam preguntar com arribar-hi ja ens van sorprendre: us vindran a buscar, quan voleu ser-hi? Nosaltres ja estàvem afamats, però ens hauríem d'esperar un quart d'hora més perquè ens vindrien a buscar a l'hotel (servei ofert gentilment pel restaurant, suposem). Així, al cap de mitja hora es presenta un senyor a buscar els 4 clients que havíem de pujar a Montepertuso amb un cotxe de 5 places amb... un xiquet assegut entre el conductor i el seient que acabaria ocupant mon pare. Ja us deveu imaginar que en una geografia com la de la fotografia la carretera tenia més corbes que la carretera vella de Benifallet i, mentre pare i xiquet es comunicàven pel mòbil, nosaltres véiem aquest espectacle majestuós i esgarrifós alhora (recordeu la conducció, les carreteres estretes de dos sentits, la no existència de cinturons per als passatgers del darrere?).

Al final, després de dos quarts més, érem al restaurant Il Ritrovo (http://www.ilritrovo.com/cucina.php), on vam menjar molt bé i vam tastar el seu pa amb tomaca, la Strega, l'embotit i les galetes típiques... com a oferiment de la casa (nosaltres vam demanar altres exquisiteses, però no vull convertir el blog en una guia culinària). De regal, encara ens vam emportar espècies per cuinar la pasta, abans d'agafar un autobús especial que repartiria els turistes que havíem sopat a Montepertuso pels hotels de Positano.

Arquitectes!


















Casa Malaparte a Capri.
Fotografia de Gallardo de la Reggia di Caserta.

Quan viatges amb una estudiant d'Arquitectura acabes assabentan-te d'algunes de les innovacions arquitectòniques del territori que visites. La fotografia de dalt és feta des de l'illa de Capri. Després d'acaminar i acaminar (en aquella zona van a pams, cadascú et diu apromiadament quants metres o estona costa arribar a la destinació, però per a ells pareix que fins i tot les unitats de mesura siguin relatives: se sei brava a caminare sono 400 metri...) vam arribar a un mirador des d'on vam aconseguir veure la casa Malaparte amb l'escala que mena a la terrassa-solàrium i que havia de ser una plaça pública. Un terreny ben aprofitat dalt d'un penya-segat. Ens van dir que no s'hi podia entrar, per això no vam acabar de recórrer el caminet que hi portava, que no acabava d'estar en gaire bones condicions.

L'altra fotografia és del Palau Reial de Caserta, on no costa gaire arribar-hi (20 km. des de Nàpols, s'hi pot arribar en cotxe). Aquesta escala que a mi em pareixia la més apropiada per a un palau, tan majestuosa, i que va ser imitada per un deixeble de Vanvitelli al Palau Reial de Madrid, era una novetat a l'època. El rei Carles, que el va fer construir, es veu que és el mateix que el del St. Carles de la Ràpita. Ens vam quedar entusiasmades amb la biblioteca dels Borbons i la sala d'estudi de la infanta, mai no havíem vist un palau tan ben equipat per a l'estudi (ni amb tantes gàbies i llibres de moixons!). Els jardins, que vam visitar en carro, d'estil anglès, són molt recomanables.

Nàpols


Imatge de Glòria Andreu.

Un napolità, encuriosit per una estrangera que parlava bé l'italià, en veure que no li vendria res, li va regalar dos capsetes de llumins (objecte que suggereix una barreja de sensacions a la nostra protagonista: la venedora de llumins, la noia que li agradaven massa els llumins, el diari, la por al foc, una cara cremada, els correfocs del poble).


A les capsetes hi havia una fotografia vella. L'italià li va explicar, sense poder amagar l'orgullós que se'n sentia, que la imatge dels llumins era la de la tabaqueria on eren en aquell moment, captada des del carrer. El carrer, estret, estava ple de gom a gom. Napolitans embotits en un carrer estret per acompanyar san Genaro, de roig, a la processó. Al fons, penjat al balcó de dalt de la tabaqueria, un cornetto, que diuen que porta sort.


Aquella imatge resumia el que el napolità venedor de llumins entenia que era el seu poble. Un poble religiós, barroc fins i tot en les seues pràctiques, el poble dels pessebres tot l'any, dels exvots i les capelletes, de les esglésies plenes, però suspersticiós, com si unes creences ancestrals resistissin al dogma. Però, alhora, capaç de desobeir l'Església i creure en la sort que porten els ninotets emmascarats i els cornetti. La fotografia que donà a la noia era tota una filosofia de vida que l'estrangera s'enduria com un record preciós.

Tòpics

Imatge d'Antonio Ortega i Moreno.

Aquest és el país que més visito. La guia de tot Itàlia que em vaig comprar quan havia d'anar a viure a Torí (Piemont) durant 5 mesos està gastada de tants cops com m'ha acompanyat a viatges totsola i acompanyada, ja fos tardor, hivern, primavera o estiu. Només fa 5 anys que l'exploro i tot just ara he superat la barrera del sud que per a mi era Roma. Aquesta setmana hem anat, com ja vaig anunciar, a la costa Amalfitana, però també a Nàpols, Pompeia i Caserna i espero poder-vos-en fer cinc cèntims abans d'anar-me'n (demà) al poble (on estaré incomunicada un parell de setmanes).

Què hi he descobert?

- Els italians també mengen paella, almenys els de Positano (costa Amalfitana) i l'anomenen risotto pescatore. Comprovat al restaurant Buca di Bacco (http://www.bucadibacco.it/piatti.html), a la voreta del mar.

- El pessebre dels napolitans (em penso que a Afers Exteriors van dir que era herència de la dominació catalana a Nàpols, de la qual el castell en conserva la memòria amb imatges del rei Alfons i la senyera a la porta) substitueix el tan nostrat caganer per un home que posa una pizza al forn.

- La famosíssima Grotta Azzurra per la qual has de pagar gairebé 12 euros sí que mostra una aigua d'un blau lluminós perquè la llum del sol s'escola per davall de les roques i val la pena veure-ho una vegada a la vida, però és només una cova sense estalactites, una cavitat molt menuda a la roca i la passejada en barca no dura més de dos minuts.

- Els preus caríssims de la costa Amalfitana en comparació amb tota la resta d'Itàlia que conec.

- Al sud no ens van trobar ningú que no conegués/parlés l'italià estàndard.

- Pompeia no és el Partenó d'Atenes o el fòrum de Roma, necessites hores per visitar-la bé i em vaig quedar amb ganes de seguir-ho fent. Riquíssima.

- Ells també tenen mosquits i el limoncello és més fort del que em pensava.

- Els cinc-cents i sis-cents antics (no el nou model de Cinquecento de la Fiat) segueixen estant de moda, juntament amb vespes i Api. I sí, el trànsit és un caos.

- Fa més soroll una taula d'espanyols que una de napolitans. Comprovat al restaurant de Pompeia.

- Els religiosíssims napolitans tenen altarets dedicats a Maradona perquè els va ajudar a guanyar amb el Nàpols.

- A Nàpols també, encara hi abunden les pintades antifeixistes i en contra de Berlusconi. A la resta de pobles les úniques pintades visibles eren les causades per l'amor hereos.

- Què són les casetes en miniatura escampades roca amunt al costat de les carreteres de la costa?