Taller de creació literària

Hem aprofitat el dissabte per anar a Barcelona en el cotxe nou de L i veure Bicicleta, cullera, poma , el documentari de la Fundació Pasqual Maragall dirigida per Carles Bosch. La imatge de lluita del president de la Generalitat fa la impressió d'un gegant, una figura colossal que lluita per mantenir la fortalesa, la dignitat, els records, l'estimació per i de la família i continua treballant pel país, sense oblidar que és un personatge públic i que pot millorar la societat i contribuir a la recerca mèdica de l'Alzheimer. Entranyable. Tot i això he trobat a faltar més informació mèdica sobre què sabem de la malaltia, quines millores s'hi troben i també m'hagués ajudat una narració més constant, en un format semblant al del dietari, per poder valorar bé els canvis, els petits reptes... Els dos anys en què transcorre la gravació, a través de moltes aparicions públiques i entrevistes a la família m'han privat de valorar l'evolució de Maragall, de saber ben bé c

Continuo amb la crònica de les primeres sessions del CLUB 18. Maria Sabaté va parlar de la gestió del multilinguisme en un espai regulat per persones migrades, concretament dels locutoris. Durant dos anys va analitzar el comportament i usos lingüístics dels propietaris i clients d'un locutori d'una ciutat del Vallès Occidental. Es tracta d'un dels nous negocis que s'han fet amb les noves immigracions, gestionats per persones migrades i que, per tant, ofereixen solucions diferents en un espai multilingüe (diferents de les de les empreses de telefonia, per exemple, que no saben com arribar a aquests consumidors, com vendre'ls el producte perquè per accedir als seus serveis abans han d'estar registrats i, per tant, tenir papers; perquè els atenen només en castellà o en un horari molt restringit en àrab, per posar un exemple): els marquen els números quan no hi estan familiaritzats, fan servir un castellà híbrid, la presència del català hi és nul·la, tenen sistemes

Dilluns el CUSC va dur a terme una jornada dedicada a la immigració des del punt de vista sociolingüístic. No m'hi vaig poder quedar tot el dia però les presentacions que vaig escoltar em van parèixer recerques molt ambicioses i encara amb moltes possibilitats per a explotar, analitzar, descriure i concloure. La primera de les exposicions va ser la del CUSC, amb la presentació del projecte RESOL (del qual ja estan preparant la segona part! Em va fer molta il·lusió, perquè vaig poder col·laborar en la primera) a càrrec de Llorenç Comajoan, Vanessa Bretxa i Xabier Tenorio. Aquest projecte és un macroestudi en el sentit que inclou bona part dels PPCC en l'anàlisi sociolingüística i que en moltes poblacions (com Mataró i em sembla recordar que les escoles de la Noguera) l'estudi és universal, és a dir que no han agafat una mostra sinó tots els alumnes de 6è i 1r d'ESO han estat tinguts en compte per a l'estudi. Això vol investigadors, molta feina i un seguiment perq

Mireu quina entrevista més interessant he trobat: http://www.llull.tv/poetarium/detall.cfm/ID/26846/CAT/alex-susanna.html I pensar que jo el vaig conèixer gràcies a la recomanació d'un professor de la meua universitat, que me'l va proposar com a lectura i font d'inspiració per a Itàlia, concretament una obra seua en prosa, Quaderns venecians .

Us recomano Pluja constant amb Pere Ponce i Joel Joan. D'acord, al principi em vaig espantar una mica per les paraulotes constants però és que el parell de polis que la protagonitzen han d'utilitzar el registre vulgar o no seria gens creïble. Alcohol, trets, violència, prostitutes... un còctel perillós per a un policia que vol protegir la seua família a qualsevol preu i l'amic que els fa costat (potser massa). Només dos actors damunt de l'escenari interpretant amb els mots una història plena de matisos, de punts de vista, recreant personatges secundaris que no hi eren però que el públic ens vam imaginar amb una gran nitidesa, amb un decorat auster, sense caure en les facècies fàcils ni els cops d'efecte. Rient-se del món políticament correcte, qüestionant allò que és lògic i el que no ho és, travessant la línia que separa el que està permès i el que no, el que la moral col·lectiva dictamina i la consciència individual ens demana sense ni adonar-se'n. I és que, q

Anit vaig anar a un míting. Feia dos candidatures que no n'anava a cap. Va ser breu, 35 minuts preguntes incloses i una dada important: si 68 diputats del Parlament de Catalunya acorden declarar la independència de forma unilateral Europa reconeix la legitimitat del procés. Així de senzill. El nostre parlament és la veu dels catalans i ens representa, això és la democràcia (ho dic pensant en El crepuscle de la democràcia de Ferran Saez Mateu). Mai no m'ha entusiasmat això del vot útil, però ara menys que mai: penso en quantes persones de partitS independentistes hi pot arribar a haver al parlament, encara que no tots ens han demostrat amb fets que volen la independència (i ara penso en la IP per la independència i els vots en contra). P.S. I si d'aquí 35 anys no som independents (que jo em penso que sí, si no segur que no expressaria aquesta voluntat) em presentaré per a ser presidenta de la Generalitat.

Aquesta setmana he assesorat ma cosina sobre el treball de recerca. M'havia demanat que li proposés un tema i he tingut un parell d'idees. Fa temps que penso que els treballs de recerca de 2n dew batxillerat tenen molta potencialitat, que no sempre se sap encaminar. Almenys els del Batxillerat Humanístic i Social (que són els que conec) poden fer una feina útil per a la societat. Si l'estudiant té ganes d'aprendre i està interessat en allò que fa pot tenir una visió de conjunt, un temps i un efocament que nosaltres no podríem donar a certs temes. Per això penso que el treball de recerca més profitós és aquell que parla d'un tema glocal (utilitzant la terminologia d'Albert Bastardas sobre es fenòmens glocals) és a dir, versar sobre un microcosmos, allò que tenen més a prop (un tema d'història, cultura, tradicions, llengua, revista... -no us donaré pistes sobre el seu treball de recerca, és molt innovador ;P - sobre el propi municipi, sobre la comarca, sobre e

M'avanço a un fet banal del qual d'aquí un mes parlaran tots els blogs. De fet, faig un mes i mig aviat, però tinc la sensació que els dies que em separen d'aquestes vacances que seran tan diferents (un adéu i una arribada = milions de coses per preparar i per pensar abans, anticipar-se una mica al temps) s'escolen massa de pressa. Avui parlàvem del regal que la meua parella vol demanar per Reis i això m'ha fet pensar on passaria les vacances de Nadal i d'una cosa a l'altra aquí em teniu, pensant quan tancar temes, intentant posar ordre a la meua gruixuda agenda (m'agraden les agendes amb espai, un full per dia, no aquestes menudetes que s'han posat tan de moda). I he recordat una amiga que quan va acabar la carrera, ara fa 4 anys em va explicar que havia passat d'una agenda de curs (de setembre a setembre, perquè ens entenguem) a una agenda anual. Se'm va fer molt estrany. Per sort, encara que ja llicenciada, per una cosa o per una altra jo

La setmana passada us vaig parlar del seminari dedicat a la difusió del patrimoni literari. Ara us vull parlar d'un projecte paregut, de recerca en primer lloc i després de divulgació (a través d'un web molt ben estructurat amb materials audiovisuals i manuscrits digitalitzats), en aquest cas sobretot del patrimoni històric. El vaig descobrir ara deu fer un any... El nou grup Palestra (que no s'ha dissolt, però que hiverna) ens estàvem preparant per a entrevistar Josep Maria Ainaud de Lasarte (i enregistrar-lo, un material que no em donat a conèixer, igual que l'entrevista a Albert Manent) i, per a fer-ho, vam escoltar les entrevistes que se li havien fet a Memòria.cat . Allà hi ha molt de material, però ara ha arribat l'hora de revisitar-lo (o potser, alguns, de descobrir-lo) en motiu d'una gran troballa: els documents manuscrits de Carme Ballester sobre la detenció del seu marit, el president Lluís Companys. Jo me n'he assabentat a través del Sàpiens.

Fa un parell d'anys, un amic i jo vam decidir escriure un llibre fet de pròlegs a obres inexistents, barrejant diferents estils, experimentant... Avui he descobert que aquest llibre ja es va escriure. El nostre projecte mai no va prosperar, però ara sé que ja no ho podrà fer.

Ahir vaig rebre el programa del 126è congrés de la Modern Language Association, que se celebrarà entre el 6 i el 9 de gener a Los Angeles. Només he tingut temps d'arribar al programa del segon dia (i sé de bona font que almenys l'últim dia hi ha, hi segueixen havent, grups de discussió sobre literatura catalana. Mireu algunes de les comunicacions que he trobat: Immigration and Domestic Violence in Catalan Detective Fiction a càrrec de Melissa Anne Steward, Western Kentucky University. Battling Linguistic and Cultural Hegemony? A Look at the New Catalan Act a càrrec d'Ana Lopez, Haverford College. "Ço que veig crec, e del pus no cur": Narrating Skepticism in Bernat Metge's Lo somni a càrrec de Henry Berlin, Cornell University. A Different Ángel del Hogar: Dialectics of Production in La fabricanta [que confesso que no he llegit] by Dolors Monserdà a càrrec d'Aurelie Vialette, Columbia University. Vida quotidiana, banalitat i realitat en la literatura catal

Avui he anat a Badalona on se celebrava el primer dia del VI Seminari sobre patrimoni literari i territori, titulat "La literatura i la dinamització de l'entorn". M'agrada escriure les cròniques de o les reflexions sobre els actes en què assisteixo al moment, perquè si no ho vaig endarrerint fins que em fa massa peresa escriure'n res. Però en aquest cas voldriaa dir moltes coses, perquè ha estat una jornada molt productiva i s'hi han debatut temes i s'han fet propostes concretes d'acció i presentat projectes molt interessants. Malauradament, un dia tan intens com aquest passa factura i ara estic desfeta. Intentaré fer-ne apunts breus amb idees clares (i, creieu-me, ara mateix em serà difícil). Un dels projectes que s'han presentat aquesta tarda a l'Espai Betúlia de Badalona ha estat el del Centre Quim Soler del Priorat (que forma part d'Espais Escrits), anomenat Priorat en persona . La presentació ha anat a càrrec de Roser Vernet. A diferèn

Fa dies que estic rumiant si penjar-ho o no, però no m'ho puc treure del cap. Fa uns dies vaig anar a un seminari sobre art i em vaig adonar que, en certs museus, el tema de l'autoria desconeguda d'una obra plàstica potser no es tracta amb el mateix rigor amb què ho fem els filòlegs quan estem davant d'un text anònim. D'hipòtesis ja en proposem, però si no trobem proves concloents (i no meres intuïcions) que justifiquin que allò ho ha escrit un determinat autor no li atorguem res i segueix constant com a anònim. Quan parlo de proves em refereixo a documents que ho testimoniïn. Es veu que a vegades (espero que menys de les que em vaig imaginar, esglaïada, quan m'ho van explicar) les persones que cataloguen una pintura o una escultura, a l'hora de fer una exposició, prefereixen aventurar un nom amb el qual intuïtivament poden relacionar l'obra que fer-lo constar com a peça d'autor desconegut. Després, la feina és seua quan segueixen fent recerca sobre

M'acaba de passar una cosa molt graciosa. A la meua guia de NY hi deia que si volies visitar per dins una de les sinagogues, la Bialystoker, contactessis amb una adreça perquè l'obrien amb reserva prèvia. N'he rebut la contesta ara mateix, d'una empresa de visites guiades per NY, explicant-me que la sinagoga els havia donat la meua adreça i que m'oferien un tour privat per la sinagoga i tota la zona per 128 dòlars un grup d'una a 8 persones... Innocent de mi m'havia pensat que en cas que hi hagués gent interessada a visitar la sinagoga hi havia un servei de visites guiades dins (o sense guia) de forma gratuïta... La meua guia de mà no en deia res, de pagar un recorregut de dos hores per NY! Em quedaré sense veure aquesta sinagoga... Això és monopoli d'una agència de visites guiades?

Fotografia d'Esperanza Rodríguez. Ha passat molt de pressa el temps. Tinc el viatge previst des del febrer, tot i que no va ser fins al maig-juny que em van confirmar que m'havien acceptat la comunicació que hi he de presentar. Tenia molts projectes pendents, l'estada de quinze dies a la universitat de Cambridge, el congrés de València, les classes... tot era prioritari i així, els plans del GRAN viatge als EUA s'anaven endarrerint. La setmana passada per fi vaig comprar els bitllets i ara ja tinc un (el primer) hotel on m'estaré. Aquests tràmits em posen molt nerviosa, sempre tinc por d'equivocar-me de data i ni tan sols ara em sento segura. La font d'ingressos és un problema constant, de beques, cap ni una i de pegues, moltes. Aquesta part de comprar i fer quadrar hotels i dates i desembutxacar és la que menys m'agrada, només em fa sentir nervis i ja me'n poso prou, de nerviosa, només d'imaginar-me totsola amb un mapa (?) per aquestes grans ciu