Taller de creació literària

M'afegeixo a l'homenatge en motiu del centenari del naixement de Màrius Torres, proposat des d'aquí: http://carmerosanas.blogspot.com/2010/07/centenari-de-marius-torres.html LA CIUTAT LLUNYANA Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: - la terra no sabrà mai mentir. Entre tants crits estranys, que la teva veu pura ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol que creure i esperar la nova arquitectura amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl. Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa! Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha, potser, que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner, batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze que de torres altíssimes s'allarga pels camins, i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins. Màrius Torres. I en aquesta pàgina: http://www.musicadepoetes.cat/app/musicadepoetes/serv

Fotografia de Luis Serrano. El congrés tindrà lloc a València entre el 5 i l'11 de setembre. Tot i que encara no sabem el títol de les comunicacions, el programa fa molt de goig: http://www.uv.es/cilfr2010/ i espero poder-vos-en fer cinc cèntims (almenys, m'enduré un diari o bloc de notes per immortalitzar-ho). La graella de sortida és un luxe: després d'una actuació anomenada "Fantasiant música i poesia d'Ausiàs March", escoltarem el parlament d'A. Badia i Margarit (al qual la setmana passada es va dedicar el Cànon Lletres al canal 33) i a continuació la conferència inaugural anirà a càrrec de Joan Veny. El dia es clourà amb una festa valenciana que consistirà en paelleta, danses, dolçaines i moros i cristians. Nosaltres aprofitarem per a visitar la Ciutat de les Arts i les Ciències i fer una excursió al passat, concretament a l'època dels papes Borja. Us n'informaré.

Setembre arriba silenciós i gairebé tota la blogosfera se'n fa ressò. D'una manera o altra tots tornem a treballar, els menuts a l'escola, els jóvens a la universitat i gent d'edats molt diverses a la feina. Jo començo dimecres i no sé per què sento que aquest nou curs encara és una incògnita per a mi. Després d'uns quants anys les novetats em tornen a posar tan nerviosa com em sentia les nits abans de la primera classe de cada curs al col·legi, fos el curs que fos. I em fa il·lusió no perdre aquest desig d'encetar, encara que es barregi amb les pors perquè encara no sé com anirà, tot plegat. M'he fet propòsits de curs nou i ara només em fa falta una agenda (de bo de bo que m'he d'esperar a rebre-la amb la matrícula a l'octubre? En quedaran? Han degut pensar en nosaltres?).

Unes quantes instantànies, Avui ens hem despertat a Besalú. Feia massa calor. Hem fet un esforç per visitar un dels pobles més fotografiats de Catalunya, Castellfollit de la Roca, que feia la mateixa olor de casa la meua professora de piano. Les cases, de roca volcànica. Ja érem en un dels parcs naturals de la Garrotxa. Segona parada: Santa Pau, un altre poble medieval de la comarca. Té un centre històric menut, però molt bonic (veg. la plaça de la fotografia), amb una esglesieta i un castell (propietat privada, pareix que tots els de la zona ho són). Tercera parada (tinc molta son tot i la migdiada): estany de Banyoles. Quarta parada, del descobridor nat: l'església de Porqueres. Atenció els capitells! A la fotografia hi podreu veure com m'imagino els moros de les novel·les cavalleresques del XV. En realitat no sé què representa.

, Era el regal que li vaig fer per Sant Jordi, però no li anaven bé les dates. En ple agost i amb un sol radiant ens hem escapat a Besalú. Havíem de fer nit a l'hotel Tallaferro, que era un dels que recomanava la Guia de la Catalunya romàntica i que estava situat al bell mig del poble. Però van tenir un problema amb l'aigua i ens van dur a un centre de spa als afores de Besalú, Can Güell, molt deterioritat, amb molt poc personal (la recepcionista és la mateixa que la noia que serveix al bar i al restaurant de l'esmorzar ALHORA)... No estem contents del tracte rebut per part de l'hotel Tallaferro, sobretot perquè jo feia un regal i havia agafat una suite junior i ens van dir que com que no ens podien atendre ens posarien a una habitació a Can Güell, de categoria superior (tenen les mateixes estrelles, el mateix preu a booking i està fora del poble, s'ha d'agafar el cotxe per anar d'un lloc a l'altre) i en lloc de la suite junior ens donen una habitació d

Fotografia del banc d'imatges del Ministeri d'Educació, escultura de Picasso a la Plaça Daley, EUA. L'any passat els Reis em van portar un carnet de sòcia del museu Picasso de Barcelona, que encara no havia visitat mai. Em va costar una mica anar-hi i fins al novembre passat no hi vaig fer cap, aquella vegada acompanyada per mostrar un dels nostres museus al meu amic alemany Christian i visitar junts l'exposicio permanent. Al febrer vaig anar a veure l'exposició temporal de pintures eròtiques japoneses, font d'inspiració de moltes obres d'aquesta temàtica de l'autor. Això em va portar a explorar la secció nipona del British Museum i em vaig acabar comprant un llibre il·lustrat sobre l'època Edo. Em va sorprendre la gran quantitat de material reunida per a una exposició temporal i la forma didàctica en què estaven explicades les relacions entre Picasso i les estampes eròtiques japoneses. Això em va deixar amb ganes de repetir. Avui hem anat a veure l&

Avui els de l'empresa de globus ens han dit que la major part dels passatgers són catalans, que no hi ha turistes interessats a fer un viatge en globus tot i que per les condicions meteorològiques i les empreses que s'hi dediquen tampoc no es pot fer a tot arreu. Es veu que a Turquia tenen més èxit entre el turisme, perquè no hi ha tantes coses per a veure, han dit. I l'altra cosa és que és un viatget que se sol fer com a màxim una vegada a la vida, per l'experiència de volar. No paro de rumiar-hi. Potser estem aconseguint vendre el turisme cultural a Barcelona amb la figura de Gaudí, el Museu Picasso i poc més i amb l'aeroport de Girona s'ha aconseguit que molts turistes hi passin un parell de dies i descobreixin una ciutat amb molt d'encant i història. Però segueixen havent-hi moltes mancances: quan vaig anar a la ruta de Colom per Barcelona (n'hi ha una altra a Pals, que m'agradaria fer algun dia) ens deien que volien provar de fer-la en anglès, p

Aquestes són algunes de les fotos del nostre trajecte (no sé carregar-les per ordre). Sabedors com sou del poc que m'agrada matinar us estranyareu si us dic que avui m'he aixecat a les 6 del matí (tranquils, ja he recuperat les hores de son fent una bona migdiada) i encara rai que feia bon dia, que si no en lloc d'haver-nos citat a Igualada ho haguessin fet a Vic. A dos quarts de vuit ja estàvem preparats per al nostre primer viatge en globus. Poc em pensava que la cistella seria tan gran i tan pesada i no se m'havia acudit que hauríem d'inflar la lona del globus amb un ventilador. Però de seguida érem dalt. A 9 km./h, a 4 km/h. fins i tot a zero, però la sensació era més o menys la mateixa en tot monent: que no ens movíem o, almenys, que ho féiem molt a poc a poc... i que feia molta calor (pensant que com més amunt, més fred, jo duia tres capes de roba i entre la calor, la gana i el gas m'he marejat una mica i tot). El paisatge era molt bonic, ara entenc des d&

Demà ja haurem donat a mon pare l'última part del regal dels 50. Hi anirem els 4: Imatge d'Antonio Ortega Moreno.

Aquestes dos darreres setmanes TV3 ha emès la sèrie- documentari Egipte , que constava de dos episodis, dedicada al personatge de la imatge: Giovanni Battista Belzoni, un explorador italià que va treballar perquè moltes de les peces egípcies del museu britànic no caiguessin en mans de col·leccionistes privats. L'any passat a l'estiu, just abans que jo marxés a Egipte, van fer dos episodis sobre el descobriment de Carter de la tomba de Tutankàmon. Els recomano.

Foto meua. La pallissa. Aquests dies me l'he endut al poble. És el segon any que ho fem i, de mica en mica, explorem junts el terreny. Cada any ens queden massa coses previstes o no per a fer, perquè la feina m'impedeix dedicar-li més temps plenament i endur-me'l a tots els llocs que voldria ensenyar-li o on no he estat mai, com les coves Meravella i passar més junts ociosos per casa. I repetir. L'any passat vam arribar després d'una bona caminada a la punta del Fangar i sort que ens hi vam trobar la tia Mari Carmen, que ens va portar a un restaurant per a dinar, perquè teníem el cotxe molts quilòmetres més amunt. Vam anar a l'assut, vam estar al parc i, sobretot, amb la meua família. Enguany hem anat a l'Ametlla de Mar i li vaig fer una visita-guiada-sense-baixar-gaire-del-cotxe per Tortosa. Va ser un viatge al passat, vam anar a la meua segona escola, el col·legi Bisbe Moll/Sagrada Família (feia 12 anys que no hi estava), vam passar pel carrer on havia vis

Ja fa dos estius que tinc menys temps per a les lectures de lleure. Abans m'enduia tots els llibres que havia anat amuntegant a les lleixes durant el curs i me'ls polia tots. Mai no passava un Sant Jordi que encara en tingués de pendents del Sant Jordi anterior. Ara sí i amb els anys, m'he tornat més vulnerable a la compra de llibres encara que sàpiga que s'hauran d'esperar, però és que cada llibre té el seu moment i potser els darrers acabaran sent devorats abans que els més vells. Encara queden més lluny els anys en què llegia novel·les (el meu gènere preferit) per tercera i quarta vegada i mon pare s'admirava que no m'avorrís. N'hagués preferit de nous, m'hagués estimat més freqüentar més la biblioteca però no m'hi duien tant com m'hagués agradat (per anar-hi m'havien de portar al casc antic de Tortosa, al poble no n'hi ha, de biblioteca). També recordo amb quin delit vaig descobrir la biblioteca de Sant Cugat quan ens hi vam trasl

Imatge d'Oxyman (Wiki). Aquests dies he estat al poble, sense connexió a Internet, sense els llibres que necessitava, sense tu, intentant treballar una mica. I ara que tinc els llibres i la xarxa... em costa posar-m'hi i em decep haver rebut menys correls electrònics (cels) escrits per a mi dels que m'agradaria, no sé si el facebook també arriba a fer perdre protagoniste als cels. Com que m'han comentat que les entrades anteriors van agradar algun lector del blog, he decidit penjar una altra imatge d'una joia arquitectònica segons el meu amic (ja) arquitecte: l'aeroport d'Stansted. Enguany ja hi he anat per un parell de viatges i resulta que ahir mateix hi va aterrar l'avió en què viatjava una vella amiga per a la seua primera estada a Londres. Gaudiu-lo. Pel que fa a mi i gràcies a certa companyia de vols barats és probable que aquest aeroport s'acabi convertint en una 3a casa d'aquí un any o així...

Una nit vam decidir seguir el consell del xef de l'hotel i pujar a sopar a Montepertuso, un poble encara més amunt que Positano (la fotografia, extreta de la Wiki, és de Positano), però quan vam preguntar com arribar-hi ja ens van sorprendre: us vindran a buscar, quan voleu ser-hi? Nosaltres ja estàvem afamats, però ens hauríem d'esperar un quart d'hora més perquè ens vindrien a buscar a l'hotel (servei ofert gentilment pel restaurant, suposem). Així, al cap de mitja hora es presenta un senyor a buscar els 4 clients que havíem de pujar a Montepertuso amb un cotxe de 5 places amb... un xiquet assegut entre el conductor i el seient que acabaria ocupant mon pare. Ja us deveu imaginar que en una geografia com la de la fotografia la carretera tenia més corbes que la carretera vella de Benifallet i, mentre pare i xiquet es comunicàven pel mòbil, nosaltres véiem aquest espectacle majestuós i esgarrifós alhora (recordeu la conducció, les carreteres estretes de dos sentits, la n

Casa Malaparte a Capri. Fotografia de Gallardo de la Reggia di Caserta. Quan viatges amb una estudiant d'Arquitectura acabes assabentan-te d'algunes de les innovacions arquitectòniques del territori que visites. La fotografia de dalt és feta des de l'illa de Capri. Després d'acaminar i acaminar (en aquella zona van a pams, cadascú et diu apromiadament quants metres o estona costa arribar a la destinació, però per a ells pareix que fins i tot les unitats de mesura siguin relatives: se sei brava a caminare sono 400 metri...) vam arribar a un mirador des d'on vam aconseguir veure la casa Malaparte amb l'escala que mena a la terrassa-solàrium i que havia de ser una plaça pública. Un terreny ben aprofitat dalt d'un penya-segat. Ens van dir que no s'hi podia entrar, per això no vam acabar de recórrer el caminet que hi portava, que no acabava d'estar en gaire bones condicions. L'altra fotografia és del Palau Reial de

Imatge de Glòria Andreu. Un napolità, encuriosit per una estrangera que parlava bé l'italià, en veure que no li vendria res, li va regalar dos capsetes de llumins (objecte que suggereix una barreja de sensacions a la nostra protagonista: la venedora de llumins, la noia que li agradaven massa els llumins, el diari, la por al foc, una cara cremada, els correfocs del poble). A les capsetes hi havia una fotografia vella. L'italià li va explicar, sense poder amagar l'orgullós que se'n sentia, que la imatge dels llumins era la de la tabaqueria on eren en aquell moment, captada des del carrer. El carrer, estret, estava ple de gom a gom. Napolitans embotits en un carrer estret per acompanyar san Genaro, de roig, a la processó. Al fons, penjat al balcó de dalt de la tabaqueria, un cornetto, que diuen que porta sort. Aquella imatge resumia el que el napolità venedor de llumins entenia que era el seu poble. Un poble religiós, barroc fins i tot en les seues pràctiques, el

Imatge d'Antonio Ortega i Moreno. Aquest és el país que més visito. La guia de tot Itàlia que em vaig comprar quan havia d'anar a viure a Torí (Piemont) durant 5 mesos està gastada de tants cops com m'ha acompanyat a viatges totsola i acompanyada, ja fos tardor, hivern, primavera o estiu. Només fa 5 anys que l'exploro i tot just ara he superat la barrera del sud que per a mi era Roma. Aquesta setmana hem anat, com ja vaig anunciar, a la costa Amalfitana, però també a Nàpols, Pompeia i Caserna i espero poder-vos-en fer cinc cèntims abans d'anar-me'n (demà) al poble (on estaré incomunicada un parell de setmanes). Què hi he descobert? - Els italians també mengen paella, almenys els de Positano (costa Amalfitana) i l'anomenen risotto pescatore. Comprovat al restaurant Buca di Bacco (http://www.bucadibacco.it/piatti.html), a la voreta del mar. - El pessebre dels napolitans (em penso que a Afers Exteriors van dir que era herència de la dominació catalana