Universitat de Cambridge

Aquestes dos darreres setmanes he estat a la Universitat de Cambridge, residint al St. Catharine's college (foto) i assistint a les classes de Literatura anglesa que ofereix la universitat. Tot i que estic disgustada perquè he tingut problemes (encara no resolts) amb el certificat que encara no tinc, ha estat una experiència molt positiva, tant pel que fa a la confiança que he guanyat en la competència d'anglès oral com pel que fa als coneixements de literatura i de funcionament d'una universitat anglesa (i no una qualsevol) i per les amistats.

Això només n'és un apunt breu, que encara he de desfer les maletes, descansar i agafar forces per a la feinada que m'espera (després de pair aquestes dos setmanes, intensíssimes) i la que vull fer abans del 26...

L'apunt és sobre el funcionament de les classes de literatura a la Universitat de Cambridge en els cursos d'estiu. De moment, tenia l'experiència de la universitat catalana (UB) i de la italiana (Università Degli Studi di Torino). Si bé a la UB les assignatures de literatura s'emmarquen en un període de temps (que sol coincidir amb un o diversos moviments literaris) i es tracten algunes de les obres més significatives d'aquell període de temps determinat després dins del marc del context cultural del moment, a Torí les assignatures s'enfocaven en funció d'obres o autors (així, al curs dedicat a Italo Svevo hi vaig estudiar Una vita i Senilità, en un de Tassoni vam tractar La secchia rapita i en un darrer vam comparar dos autors tan diferents com Pirandello i D'Annunzio a partir de dos obres seues). És a dir, es parteix del particular per arribar a l'època, que s'estudia només en relació amb l'autor. En aquest sentit, els cursos de Cambridge s'assemblen més a l'experiència italiana que a la catalana (cursos sobre autors concrets basats en obres determinades, com ara: Jane Austen 1: Northanger Abbey i Sense and Sensibility) i els professors solen aprofitar la primera classe per introduir el context en què va viure i escriure l'autor.

En canvi, si bé les nostres classes solen ser magistrals, igual que a Itàlia, a Anglaterra es dóna molta importància a la participació i la l'opinió crítica dels estudiants, els arguments dels quals són presos en la mateixa consideració que els dels professors, que només miren de guiar-los. Tot i això, el funcionament de les classes no és ben bé de seminari (com m'imaginava, tot i que depèn molt del professor) com sí que ho és al màster en Estudis Avançats i Aplicats en Llengua Catalana, en diverses assignatures, per posar un exemple. L'estructuració de la classe sol ser la següent: el discurs del professor (interromput sovint per preguntes que poden arribar a fer canviar el rumb d'una classe sobre Howards End de Forster cap a el Cristicisme al s. XX, sabent que ja no hi haurà cap oportunitat per tornar cap dia -era el darrer- al primer tema) seguit d'un quart d'hora de preguntes o de seminari pròpiament dit. Trobo molt important que els professors aprofitin l'interès i les inquietuts dels alumnes per temes concrets lligats a l'assignatura per estimular-los a llegir i estudiar més sobre el tema però és molt important que el professor sàpiga reconduir l'assignatura quan l'alumne demostra un desconeixement o una preparació prèvia dels autors de l'assignatura i mira de portar la classe a uns interessos personals no compartits per la resta de participants.