Rèquiem de Verdi

Fotografia d'Ana Isabel Fernández Rodríguez del banc d'imatges i sons.

Avui ha estat un dia estrany. L'autoindulgència m'ha permès desconnectar l'alarma del mòbil i dormir fins a les tres del migdia (una de les activitats que m'agraden més i que abans, a l'estiu, no em feien sentir culpable. Avui tampoc no m'hi he sentit, tot s'ha de dir). Però això ja m'ha portat a l'hora de dinar i d'aquí a empolainar-se per a anar a sopar al vespre a Peralada hi ha un pas i així ha passat un altre dia sense avançar la feina que tinc pendent, sabedora que demà tampoc no m'hi posaré perquè per fi torna, després d'un mes als EUA, aprenent moltíssim, com podeu comprovar a: http://www.youtube.com/watch?v=65SlfV3M2YE (uau, no et para de mirar gent!). I jo ja li tinc preparada més d'una sorpresa ;P

Ara ja són quarts de dos de la matinada. Malgrat el fred i el concert paral·lel de les cigonyes, hem escoltat el Rèquiem de Verdi. No anava a un concert de música clàssica des de l'escola. No tinc gaire sentit musical, ni ritme ni res. Em penso que va ser un encert que deixés el piano, amb l'interès i la sensibilitat (crec) artística que tinc per les altres arts aquesta se m'escapa. Puc dir que m'agrada com sona i no passar d'aquí. Ha estat una bona experiència i l'entorn m'encanta, però no puc posar imatges o sentiments a la música (si no és una òpera o un ballet, en què la feina ja està feta). No ho sé, potser no demana tant, però em pregunto què hi hauria vist la Helen de Howards End i què n'haurien pensat la resta dels Schlegel.

P.S. M'agraden aquests moments especials amb la família, el teatre de Nadal, el concert de Peralada a l'estiu, ... que es converteixen en tradició.