Tres mesos

Ahir L. va fer tres mesos i ho vam celebrar a casa sons iaios paterns. Era la primera vegada que L. menjava fora de casa i es va portar molt bé. I això que està constipat, tus i té tants de mocs que s'ofega. No hem passat bones nits. Ja estava constipat, però ha empitjorat aquest cap de setmana, quan vaig anar a signar llibres a Sant Cugat. És l'únic dia que ha estat emmarat i va ser tan complicat que vaig anar-me'n a mitja sessió. I això que al final m'havien acompanyat tots dos.

L. està molt espavilat. Per exemple, agafa el sonall amb una mà i se'l fica a la boca. Emet més d'un so i pareix que vulgui formar frases en una conversa. Ja fa temps que riu i que té cançons preferides o segueix objectes amb la mirada a través de l'habitació. Intenta reptar aixecant el cul. S'està estones llargues jugant amb els mòbils que pengen. Vol incorporar-ee, fer-se cap endavant i s'asseu si l'agafo pels canells. Passa la pàgina d'algun llibre de cartró. Acarona peluixos, els agafa i hi parla. S'amaga o fa momos al xiquet de l'espill (tot just comença). Els contes li encanten des de fa temps i anem a la biblioteca. Les passejades encara costen.

Diuen que els tres mesos representen un gran canvi respecte al que fa el nadó, però ens queda tan lluny quan L. gairebé només dormia i jo em passava el dia amb  pit a l'aire o aprenent a fer biberons i a canviar-lo que estem a l'expectativa, una mica incrèduls. Amb ganes de veure'l créixer i, alhora, sentint que tot va molt ràpid i que no tots ho hem pogut pair. Han estat molts de canvis en molt poc temps per a la vida de J. Participa en uns fòrum friqui en què, quan estàvem a punt de canviar d'any, van escriure resums de l'anterior. El seu feia així: he viatjat per tot Europa per feina, fet estudis de màster, ens hem comprat un pis i traslladat de municipi, he viscut tres mesos al Japó durant el primer trimestre d'embaràs de la meua dona i espero un fill al gener. Ara acaba de canviar de feina per viatjar menys i especialitzar-se en un àmbit que li interessa. Encara que hagi parit jo, ell també ha viscut molts canvis i deu haver tingut menys temps per pensar-hi.

J. va començar l'u d'abril la feina nova i ara soc qui generalment s'ocupa de L. dia i nit. També aconsegueixo fer-me el dinar, posar rentadores, rentaplats i alguna cosa més la major part dels dies. He sortit a la perruqueria, a la universitat, de compres... i mons pares s'han quedat amb L. També hem anat al metge, d'ell, meu... Em venen a ajudar la major part de les tardes entre setmana, sobretot per sortir a passejar, que segueix sense agradar-li gaire. Però l'adaptació s'haurà de tornar a fer perquè el dia 6 de maig s'haurà acabat el meu permís de maternitat pagat per la seguretat social. Encabat comença la baixa per lactància que vaig sol·licitar a la universitat i que m'han concedit fins al 31 de maig. El problema és que, mentre que segurament podré recuperar les setze setmanes de baixa per maternitat i s'ampliaran al contracte temporal d'investigació que tinc (s'acabaria el 27 de setembre de 2020), no passa el mateix amb els dies de lactància. Per tant, se suposa que el projecte que volia acabar en dos anys tindré menys temps per fer-lo (igual que em va passar amb la lluna de mel). Quan m'ho van explicar, vaig pensar que almenys em serviria per no haver d'anar a reunions a Barcelona aquests dies extra, però dubto que acabi sent així. M'he adonat que el tema de maternitat i feina és molt més complicat del que ja d'entrada havia anticipat. Almenys a la meua carrera. És clar que jo tornaria a fer-ho igual i pel que miro és pel futur. Aquesta és la feina que m'agrada més i, si les condicions em semblen acceptables, vull continuar-la fent (vaig ser professora associada un curs i els que en coneixeu la situació sabreu a què em refereixo per "condicions". Ho era d'una sola assignatura i en aquell moment ho vaig aprofitar, però ara no ho faria). Res no treu la pressió de saber que, un cop més, després d'aquest contracte no tinc res i que a la universitat no hi haurà places noves. En soc conscient però no m'hi trenco les banyes. Hi ha circumstàncies que tampoc no depenen d'un mateix. De postdocs sense sortir del país no n'hi ha més, que jo sàpiga. En parlo sovint perquè a mi la feina que faig m'apassiona i no sempre puc fer-la (inestabilitat) i perquè la situació de la recerca i de les universitats en aquest país és escandalosa, ara mateix. Una generació que es dona per perduda. No dic que en altres àmbits no sigui difícil i no es noti també la crisi que es va patir (i el 155) de la mateixa manera. De la maternitat i la feina se'n parla als mitjans de comunicació. En van fer un reportatge al Sense ficció fa poc perquè l'estat espanyol té la mitjana d'edat més alta per a l'embaràs. I està un xic per davall de la meua, diria. En tinc 32 i amb la carrera que he seguit, segur que estic molt per davall de la mitjana al meu àmbit.

Ja ens hem començat a organitzar. He fet un horari. Mon pare, que comença feina nova dos dies a la setmana el dos de maig,  ma mare (mestra) i J. (que arriba a quarts de vuit) faran torns per ajudar-me. Així jo treballaré des de casa, però tindré vuit hores diàries entre setmana per dedicar a la feina. Per això el curs que ve he deixat la docència a la UOC i he demanat no fer cap assignatura a la UB, per poder dedicar aquest temps a acabar el projecte i a la coordinació del Curs d'expert que vam començar l'any passat i que ara volem convertir en un postgrau.